Les batalles navals de Piazza Navona

piazza anvona

A La Garriga, el meu poble, per Corpus els infants es tiren clavells després de la processó que ha passat pel damunt de les catifes de flors, a  Reus es tiren tomàquets el dissabte de Carnaval i en molts pobles catalans en les Festes Majors gent de totes les edats participen en una animada guerra d’aigua. Fa uns quants segles quelcom semblant passava a Roma. Passava a Piazza Navona, la Plaça més bonica del món.

La piazza era propietat dels Pamphili, no literalment però si de fet, ja que allà els Pamphili hi tenien el seu palau, la seva capella i una font magnifica que havien patrocinat ells. El 1652 Donya Olimpia, la cunyada del Papa Innocenci x (de la qual ja vam parlar en el text “El fantasma de la Papessa” del mateix blog) va tenir una pensada que esdevingué la diversió dels romans. Aprofitant la forma còncava que la plaça tenia aleshores i per calmar la xafogor de l’estiu, se li acudi transformar-la en un llac artificial i imitar les antigues naumàquies romanes. Les naumàquies, per a qui no ho sàpiga, eren les batalles navals. Aquestes es dugueren a terme a dins del coliseu i també en un edifici situat al costat del riu. En temps dels romans, però, eren batalles violentes en les quals participaven només els gladiadors. El 1600 en canvi foren batalles alegres, en les quals participava la noblesa i a les quals podia assistir el poble. Es duien a terme els caps de setmana d’Agost. En aquelles ocasions es tapava el forat de desaigua d’una font i en tan sols dues hores la Piazza ja era plena d’aigua. Aleshores començava un dels espectacles més estimat pels romans: arribaven carrosses duarades, guarnides i fantasioses, les carrosses dels senyors. Aquestes es guarnien com si de barques es tractes o de monstres marins… i a la llum de les espelmes o de les llums d’oli els senyors a la nit perdien la compostura, corrent d’un costat a l’altre de la Plaça i esquitxant-se mútuament.

Hi havia musica, venedors ambulants de tots tipus, gent a les finestres bocavadats…

La festa, però, era una festa reservada a la noblesa a la qual el poble podia assistir només com a espectador.
El 1865 un nou ordre permeté que també hi participés el poble, el qual hi participà amb molta joia!. Els romans es capbusaven dins d’ aquell enorme bassal, es treien la roba…la joia fou tanta que al cap d’un any hagué de ser abolida per sempre mes.

Fa estrany pensar que aleshores les diversions fossin tan fútils i ingènues!  fins que un pensa en les nostres guerres d’aigua, d’ escuma, de tomàquets i de clavells…i s’adona que en el fons no eren tan diferents.

piazzanavonatardobarocco

Anuncis

L’origen pagà de la festa de Sant Pere i Sant Pau.

SS-Pietro e Paolo

El dia 29 de juny a Roma és festa ja que Sant Pere i Sant Pau són els patrons de Roma.

Segons la tradició moriren tots dos a Roma durant les persecucions de l’Emperador Nero.

No foren martiritzats el mateix temps però. Segons les fonts literàries foren martiritzats durant el gran incendi de Roma del 64, que la tradició atribueix a l’Emperador Nero… Perquè celebrem la festa de Sant Pere i Sant Pau el dia 29 de Juny doncs?
El dia 29 de juny a l’antiga Roma celebraven la festa del Quirino. Aquesta festa pagana se celebrava en honor de Ròmul i Sant Pere i Sant Pau foren considerats els nous fundadors de Roma perquè foren ells que l evangelitzaren.

Realment Teodosi va acabar amb els cultes pagans?, o aquests sobreviuen encara, després de mil.ers d’anys sota una façana cristiana…?

El trencaclosques

Bernini-Bust of Cardinal Scipione Borghese - first version with crack copy

Era fill d’un escultor de Florència i de mare napolitana Gian Lorenzo Bernini.

De petit, petit ajudava al seu pare i, cisellant aquí i llimant allà, al final el marbre esdevingué una joguina a les seves mans. Fou un dels millors escultors de Roma. No, el millor! l’artista preferit dels Papes. Sobretot del Papa Urbà VIII que volia que fos el seu Miquel Àngel. Per aquest motiu el nomenà arquitecte de Sant Pere i li encarregà també prestigioses obres de pintura i arquitectura. Tot i que sobretot excel·lí en l’art de l’escultura. Només cal anar a Galeria Borghese i aturar-se uns instants al davant de l’escultura d’ Apol·lo i Dafne o del Rapte de Proserpina per adonar-se que estem mirant les escultures d’un geni.

Bernini tractava el marbre com si fos de cera o una pastilla de mantega i feia de la llum el seu cisell. Les seves escultures semblen de carn i os, es mouen en l’espai, criden, ploren, corren… estan vives. Són blanques però al mateix temps policromes perquè estan plenes de clarobscurs, perquè el marbre no sempre té la mateixa textura: algunes parts són llises i per damunt seu hi llisca la llum, altres són rugoses o menys treballades i al damunt d’aquestes la llum s’hi entreté. Totes les seves escultures estaven pensades perquè la llum les colpís i les escolpís d’una determinada manera. També acostumava a recobrir les seves obres amb una capa de cera, més fina aquí, més gruixuda allà, per tal de què la llum s’hi reflectís de diferent manera, de què el marbre perdés la seva fredor i esdevingués carn.

Tanmateix tot es bellugi no deixava res a l’atzar Bernini, tot estava calcolat, fins i tot la posició de l’escultura dins la sala. Les escultures estaven pensades per ser col·locades en un determinat punt, per començar a ser admirades des del lloc que l’artista mateix escollia. Un hi havia d’arribar des de la dreta o des de l’esquerra, o a través d’una determinada porta i després girar-hi al voltant. Cada costat és diferent i ens narra només una part d’una història. A cada angle descobrim detalls, nous personatges, que ens ajuden a desxifrar el que Bernini explica, talment com si fullegéssim un llibre apassionant o com si assistíssim a una obra de teatre.

Qui és aquell noi que corre? Quan camines uns passos te n’ adones que el noi de cabells rinxolats és el bell Apol·lo perquè te l’arpa, el seu símbol, al costat…i aquella noia que li corre al davant? Cal seguir caminant per descobrir que està trista i que una grossa llàgrima li regalima galtes avall… Des d’aquell angle te n’adones també que Apol·lo té una boca de pam i els ulls desorbitats però no acabes d’entendre perquè està tan sorprès. No ho esbrines fins que camines una mica més i te la mires des de la part oposada d’on has començat a observar-la. Des d’allí descobreixes que està sorprès perquè no pot posseir a la doncella, a sota la mà hi te l’escorça d’un arbre. No pot ser! Apol·lo no pot tocar-la perquè en fer-ho aquesta es transforma en un llaurer!. No pots deixar de caminar per descobrir el final de la història… i quan arribes al darrere de l’escultura te n’adones que Dafne ja no hi és, com per art de màgia, i que les seves mans son branques.

tumblr_m8wuvv8Pd11r0ofkho1_1280

Amb Bernini assistim a la invenció de l’escultura barroca, d’un altre tipus d’art. Fins aleshores les escultures eren un ornament que podia col·locar-se en qualsevol lloc, amb Bernini les escultures esdevenen part d’un escenari teatral , no es poden deslligar del lloc pel qual foren creades. La llum, l’entorn… Tot està pensat per donar-los sentit i força, l’arquitectura esdevé l’escenari i el seu embolcall.

El cardenal scipione Borghese, fou el seu major protector I admirador.

La Galeria Borghese fou la seva caixa de sorpreses, la residència a on el cardenal exposava les obres d’art de la seva col·lecció i el lloc a on impressionava als seus convidats amb la contemplació d’aquestes. Col·leccionava obres de Caravaggio i de Bernini. Hi trobareu algunes obres prodigioses de l’artista però avui us volia parlar de dos retrats.

Representen ambdós el Cardenal Scipione Borghese i són idèntics, Eus aquí el trencaclosques!. Us preguntareu el perquè i si hi ha alguna diferència entre els dos. Es clar que hi és!

bernini

Quan Bernini feu aquests retrats Scipione era ja gran, tenia 56 anys. Per primer cop usà un mètode en escultura que a partir d’aleshores usarien també altres artistes: el mètode del col·loqui amb l’observador. És a dir, el de retratar un subjecte en moviment. Contràriament al que s’havia anat fent fins aleshores Bernini no va fer posar al Cardenal assegut i quiet, sinó que li demanà que es mogués mentre el retratava. Li oferí una copa de vi, brindà amb ell, parlaren, rigueren…i d’aquesta manera en copsà l’essència i en mostrà la personalitat. Mireu-lo, té la boca oberta, els ulls li guspiregen…. Seria una escultura perfecte si no fos que quan l’havia gairebé acabat per culpa d’un defecte del marbre se li esquerdà el cap. Bernini en efecte, a diferència de Miquel Àngel, no anava a triar ell mateix els marbres perquè considerava el marbre una superfície viva amb la qual l’artista podia jugar.
Aquella esquerda però era una mala jugada!, podia posar la seva carrera en perill. Aleshores Bernini decidí jugar dur i transformar la seva desgràcia en glòria. En tan sols 15 dies, 3 segons el seu fill, feu un altre retrat idèntic però entregà el retrat defectuós, aquell amb la closca trencada, al cardenal sense dir-li res. Quan el Cardenal veié el retrat, desil·lusionat, li tirà els plats pel cap. I fou aleshores, al bell mig dels renecs i d’ aquella desmesurada ira, que tan agradava a Bernini, que aquest li mostrà el bust bo.
D’aquesta manera, quan el Cardenal s’hagué calmat no tingué cap dubte ni un de que el seu artista era un geni capaç de fer una obra sublim en un obrir i tanca d’ulls!.

I, tal com feia amb les seves obres d’art, Bernini transformà també aquell moment en una obra teatral, modelà amb intel·ligència l’estat d’ anim del Cardenal que passà en un no res de la ira a la sorpresa i de la sorpresa a la joia.

ulls cardenal

El mercat de la vergonya

campo-de-fiori-

A campo dei Fiori cada matí hi ha un mercat. S’hi venen cols, espècies, fruita i cada cop més també productes per turistes. Diuen les guies turístiques que és un mercat popular tot i que qui en coneix la història també diu que és el mercat de la vergonya.

Què tenen de vergonyós les cols?, us preguntareu. Les cols en si res, si no fos que aquestes es venen als peus de l’escultura del frare dominic Giordano Bruno. Bruno, impertèrrit, amb la mirada ferma, s’alça enmig d’aquelles cols, d’ aquells pebrots virolats, donant austeritat a la festa de verdures, al reclam dels venedors de fruita.

Allí fou assassinat per la Santa inquisició quan la plaça no era encara un alegre mercat si no quan aquesta era el lloc a on s’executaven les penes capitals. Mori un fred 17 de febrer del 1600 cremat a la foguera per haver sostingut coses tan sensates com que l’univers és infinit i la pluralitat de mons dins d’aquest. La Santa inquisició li oferí el perdó si es retractava. Hauria estat fàcil salvar-se però Girdano Bruno preferí morir torturat. Mori per no haver volgut trair el seu pensament i esdevingué per aquest motiu el símbol de la llibertat de pensament, al mateix temps que l’escultura esdevenia el símbol de les injustícies de l’Església.

Aquesta fou realitzada després de la unificació italiana, quan les relacions entre Roma i l’església s’ enaspriren. L’artista fou un home de l’extrema esquerra, Ettore Ferrari, que en un primer moment dissenyà un Giordano Bruno amb el dit vers el Vaticà, desafiant. L’escultura que veiem ara és la segona versió, una mica menys agressiva, però amb el cap i la mirada vers la mateixa direcció.

L’escultura donà peu a nombrosos enfrontaments entre laics i cristians. El vaticà no volia de cap manera una escultura com aquella!, ho considerava un atac. El Papa Lleó XIII anuncià que abandonaria Roma si una estàtua semblant fos col.locada en aquella plaça. Hi hagué aleshores una manifestació d’estudiants al davant de l’escultura i finalment, malgrat les amenaces del Papa, l’erecció d’ aquesta fou aprovada. El 1889 es col·locà l’escultura enmig de la Plaça a despit de la forta oposició i les dures crítiques del vaticà. Lleó XIII va estar tot el dia agenollat al davant de l’estàtua de Sant Pere del Vaticà pregant. Pel que es veu resant entrà en raó i se li passà la rabieta perquè no es retirà a Austria com havia anunciat sino que finalment va romandre a Roma.

Cada any a partir d’ aleshores el 18 de Febrer hi ha una manifestació laica al davant de Giordano Bruno. Els romans li porten corones de flors per recordar que el pensament és lliure, que no pot ser empresonat. El pensament vola , com el gèlid aire de Febrer.

Aquestes manifestacions només s’interromperen durant el feixisme.
En temps de Mussolini alguns catòlics demanaren al Duce que retires l’escultura de Campo dei Fiori i que la substituís amb una capelleta. Mussolini s’hi negà, temerós d’aldarulls. Prohibí, però, les manifestacions al davant de l’escultura i per assegurar-se el tret resolgué el problema amb un mercat. Carxofes, bròquils romanescos, patates… qui volgués manifestar-se ho hauria de fer entre els enciams, esquivant les parades, els venedors, les mammes romanes… una solució brillant!.

No fa pas massa anys amb motiu dels 400 anys de la mort del filòsof de Nola l’assessor a les polítiques culturals de Roma organitzà una gran manifestació en record de Bruno. S’ havia d’instal·lar un entarimat de fusta al bell mig de Campo dei Fiori. Llàstima que no es pogué fer! la celebració en honor de Giordano Bruno es va haver de cancel·lar perquè per posar les tarimes s’havien de suprimir 4 parades de verdura i això suposava una pèrdua pels venedors…

No és estrany, per tant, que algú al davant d’aquelles parades plenes de queviures exclami: quins pebrots!

El D’Artagnan de la Fontana di Trevi

D'artagnan

Un dels monuments més rentables de Roma és certament la Fontana di Trevi. És plena de desitjos però també de monedes. Tothom que la visita n’ hi tira com a mínim una. Qui no vol tornar a Roma? Roma és una ciutat que es visita més d’un cop.

La comèdia americana dels anys 50 de Jean negulesco three coins in a fountain, , va inaugurar el nou ritual de tirar-ne tres: una per tornar, una per trobar un nou amor i la tercera per casar-se.
Tot i que segons la tradició amb una n’hi ha prou.

Molta gent ja sap que cada cop que tirem una moneda a la Fontana di Trevi tornarem a Roma i donarem a més diners a la Càritas italiana. Cada setmana l’Ajuntament s’encarrega de recollir les monedes, que es destinen a obres de beneficència. Sabeu, però, quants diners es van recollir els sis primers mesos de l’any 2012? Doncs ni mes ni menys que 540.000 euros. Una fortuna!. El 2011 es van recollir 951.000 euros per tot l’any. La fontana di trevi és una gallina dels ous d’or.

Càritas afirma que és difícil poder dir quan es guanya mes per mes, el recompte no és fàcil de fer perquè molts turistes hi tiren monedes de països que no pertanyen a la comunitat europea i aquestes es canvien més endavant. Una manera de fer els càlculs aproximatius és mitjançant el pes de les monedes, cada mes s’omplen sacs de monedes i pel que es veu cada any aquests sacs pesen més i mes. El 2012 es van recollir sacs de monedes pel pes de 10.937 quilos.

Des del 2011  l’Ajuntament castiga a qui agafa una moneda de la Fontana amb l’arrest ja que una nova llei estableix que aquestes formen part del Municipi quan toquen el terra de la font. Com podeu ben imaginar això ha fet que el robatori de monedes hagi disminuït i també ha fet augmentar els ingressos.

Durant 20 anys, però, no va ser així. Les monedes de la Fontana di Trevi no estaven subjectes a cap llei i no pertanyien a ningú. Per aquest motiu més d’un s’hi capbussava per embutxacar-se els diners. A Roma els anomenaven “grattaroli” . El més famós de tots es deia Roberto Cercelletta. Durant 20 anys aquest “bon” home les reculli cada dia amb una pala i un sac. S’arremangava els pantalons i entrava a la Fontana de bon matí, entre les 5 i les 6, acompanyat de dos “socis”. Hi anava durant el canvi de torn dels vigilants, que dura uns 15 minuts o 20 minuts, i amb aquells 15 minuts feia un bon boti.

A vegades ni tan sols es preocupava dels vigilants i pel que es veu en tenia inclús algun de comprat, li passava comissió perquè no digués res. Quan la policia el descobria el feia sortir i li posava una multa però les multes no servien de gairebé res perquè el jutjat establia que les monedes eren objectes abandonats pels turistes i perquè el senyor en qüestió era un desocupat amb certificat d’invaliditat, el seguia un assistent social i era, en definitiva, intocable. Que era un desocupat és una manera de dir, és clar, perquè la Fontana era el seu negoci i la seva feina. Recollia monedes 6 dies a la setmana i el seté reposava. Reposava el Dilluns que era el dia que es recollien le monedes per la Càritas. La Càritas antigament recollia 2.500 euros cada mes, és a dir es quedava amb el poc que aquell “pobre” home deixava.

Els comerciants del barri, els policies i la gent que vivia a prop el coneixien tots. Era un home sociable, que parlava amb tothom fins que algú li trencava la girada i gosava dir-li que no es podien agafar els diners. Aleshores treia una fulla d’afaitar amenaçava, implorava, s’autolesionava i deia que aquells diners eren seus!. Per aquest motiu l’anomenaven el D’Artagnan de la Fonatan di Trevi, defenia la seva font amb l’espasa i la sang!. També li agradava deixar-se fotografiar pels turistes i es divertia posant per ells (sense cobrar).
Quan l’Ajuntament decidí donar els diners de la Fontana a la Càritas va anar a la Càritas a reclamar el que era seu; plors, crits, amenaces i fulles d’afeitar!.

El 2011 una llei establí que les monedes de la Fontana pertanyien a l’Ajuntament i d’aquesta manera es pogué arrestar finalment a d’Artagnan que des del cap de munt de la fontana di Trevi va protestar i es va ferir.

Un matí del 2013 D’artagnan fou trobat mort al seu llit, morí de mort natural es veu. En varen parlar tots els diaris, A Roma el coneixia tothom, fou degut a ell que es féu una llei ad hoc per evitar que ningú s’emportés les monedes de la Fontana. Aquelles monedes plenes de desitjos d’amor.

Maritozzi per qui busca marit

marittozzi

Els anomenen “maritozzi”, són una espècie de lioneses i són típics de Roma tot i que també es troben en altres regions italianes. Estan farcits amb panses, pell de taronja i nata.

Aquest dolç d’aspecte voluptuós, gairebé afrodisíac, s’oferia antigament a la promesa el primer divendres del mes de Març, que avui dia es correspondria amb el dia de Sant Valentí. Aleshores s’hi dibuixaven al damunt dos cors ferits amb una fletxa amb sucre de pastisser i els més apassionats hi amagaven a dins l’anell de prometatge. Fou per aquest motiu que reberen aquest nom, perquè la nata podia portar marits.

Quina manera astuta de demanar la mà d’una donzella! Un anell d’or amagat dins d’un coixí de dolça nata, que la promesa llepava amb gran delit. Qui s’hi podia negar després d’una evocació tan palesa? Els maritozzi portaven també els anhels dels futurs marits i una gustosa promesa difícil d’ignorar.

Avui dia és el clàssic pastisset de cafaeteria, ja no acostuma a tenir panses i és més dificil de trobar. Si en voleu menjar un de bo us aconsello “Il Maritozzaro” situat a via Ettore Rolli 50 a Trastevere

 

Els “Putridariums”

putridarium

Sabeu què són ? No són unes latrines encara que ho pugui semblar tot i que la funció d’aquests seients foradats fos molt semblant. Podríem dir que eren les latrines dels morts i els líquids que passaven per aquests forats eren els líquids dels cossos dels morts en descomposició. Els anomenaven Putridariums i eren habituals a tot el Sud d’ Itàlia. Generalment estaven sota les esglésies i se’n poden veure molts si un viatge per aquelles terres. El que us presentem aquí es pot veure a Roma, a sota l’altar de l’ església de Sant’ Andrea delle fratte (a Via di S. Andrea delle Fratte, 1) prop de Piazza navona. El putridarium de Sant ‘Andrea delle fratte és l’únic putridarium de Roma.
Aquesta pràctica funerària que avui dia ens repel·leix i ens sorprèn fou, per estrany que ens pugui semblar, molt habitual al sud ’Itàlia sobretot entre els segles XVIII i XIX.

La funció dels putridariums era la de deixar descompondre el cos a la vista de tots per tal de poder al cap d’un any aproximadament, quan la purificació acaba, recollir els ossos, netejar-los i enterrar-los en un ossari.

Els morts es col·locaven asseguts al damunt dels anomenats seients-coladors. Tots tenen un ossari al costat, i una cornisa a on dipositar el crani del cadàver un cop acabada la descomposició. També tenen sovint un altar per resar per l’ànima del mort durant el procés de descomposició. Per tant en aquells ambients s’hi entrava, i tant que sí!

En alguns casos els cossos es deixaven descompondre lleument sota terra, cobrint el cos amb una mica de terra i finalment en els putridariums.

Però perquè eren tant macabres els italians del Sud?
En realitat no es tracta d’un acte macabre sinó d’un acte religiós ancestral, típic de moltes civilitzacions d’arreu del món, d’un viatge de Caronte o de la representació visiva del viatge que l’ànima del difunt ha de fer abans d’arribar al paradís. La descomposició del cos simbolitza la purificació de l’ànima, el desfer-se de totes les parts corruptes fins a arribar als ossos que són el símbol de la puresa i de la fi del viatge. El temps de la descomposició coincidiria amb el dol, una època en la qual els familiars han d’observar certs ritus i regles perquè segons les creences ancestrals el mort encara no ho és completament, la seva ànima vaga durant un cert temps, no desapareix amb l’ultim sospir. Per passar del món dels vius al món dels morts cal una peregrinació, el mort no canvia d’estatus immediatament, cal un viatge de l’ànima que els familiars acompanyen amb pregàries i planys. Aquest viatge purificador de l’anima es reflexe en la descomposició del cos i troba expressió en el doble enterrament practicat entre algunes poblacions primitives i també fins fa poc a occident. És costum en molts llocs posar el cos de difunt dins d’un sarcòfag fins que aquest es descompon i després agafar-ne els ossos netejar-los i enterrar-los definitivament. És aquesta segona fase el verdader enterrament, quan el mort i els familiars reposen finalment. Encara avui dia a Nàpols, en certs ambients, els familiars obren els sarcòfags dels seus difunts després d’un temps i juntament amb els anomenats “terrasantieri” en netegen els ossos amb alcohol i els tornen a enterrar. És aleshores que l’ànima del mort ha acabat el seu trajecte i que aquest pot descansar en pau, juntament amb els familiars que ja no tenen res a témer.

Què són els fantasmes sinó una conseqüència d’això? Són les ànimes que no han pogut realitzar el trajecte correctament. Dins l’imaginari col·lectiu hi ha una categoria de difunts que no poden entrar al regne dels cels perquè no han pogut ser enterrats seguint els ritus adequats i vaguen entre els vius, perjudicant-los: nens que no han estat batejats, gent morta de manera violenta… és això el que volen habitar aquests ritus religiosos, aquests volen ajudar a l’ànima del mort a arribar a l’altra mon i d’aquesta manera, tot sigui dit, desempallegar-se’n!.

El perquè es col·loquen asseguts encara és motiu d’estudi. Segons alguns antropòlegs s’ha de buscar la raó en ritus llunyans i ancestrals. Antigament,a Sicília, els difunts es vestien amb els millors vestits després de morts i s’asseien al damunt d’una cadira alta i grossa perquè els familiars i amics els anessin a veure i els hi rendissin homenatge com si d’un nou Zeus es tractés.

L’ús dels putridariums desaparegué a Itàlia al segle XX. Les autoritats sanitàries s’escandalitzaren en veure aquests costums funeraris tan poc higiènics i perillosos per la societat en algunes zones i ambients italians. El 1850 es començà a limitar el temps d’exposició del cadàver. S’establí que els cadàvers petits podien romandre exposats en estat de descomposició com a màxim un any, un any i 6 mesos els altres i com a màxim dos anys els cossos grassos o molt grans. Deu n’hi do!. Fins que finalment aquests ritus foren prohibits.

Alguns putridariums, però, sobreviuen i a Roma, entre mil·lers d’ obres d’art bellíssimes, delicades, gairebé inspirades per Déu, en podeu veure un.

 

 

Les entrades del prostíbul

spintria_d spintria_r

Els romans tenien entrades per tot. Tenien entrades per anar al teatre, per assistir a les curses de carros o a les matances del Coliseu… i pel que es veu també tenien entrades per anar al prostíbul, o almenys això és el que creuen els arqueòlegs.
Però com eren aquestes entrades? Se n’han trobat?

Al Coliseu degueren ser més sofisticades, és clar. Era el lloc d’espectacle per excel·lència, un lloc grandiós, amb cabuda per 70.000 espectadors. Se sap que a Roma tothom tenia una entrada per assistir als espectacles que s’hi feien. Aquestes podien ser d’os, de fusta o d’ivori i s’hi indicava el numero de la porta per la qual s’ havia d’entrar i el recorregut que s’havia de fer per arribar al propi lloc. Es molt probable que s’ hi indiques també el dia en què s’havia d’anar a veure l’espectacle. Roma era una ciutat immensa, amb un milió d’habitants, aquells espectacles eren l’opi del poble, eren útils per entretenir la plebs i així evitar revoltes populars i calia que tothom en pogués gaudir. Per aquest motiu els espectacles duraven diversos dies, a vegades mesos, per tal de donar a tothom la possibilitat d’assistir-hi. En les entrades hi degué estar escrit també el dia (és a dir el primer dia d’espectacle, el segon, el tercer…). Es degué entrar al Coliseu per torns. Aquestes “entrades” eren vitalícies i es donaven cada cop que es feia el cens. Hem d’imaginar-nos, per tant, una espècie de carnets.

Pel que es veu fou l’emperador August qui posa ordre dins dels amfiteatres. Abans d’August el primer que entrava en un amfiteatre era el primer que s’asseia i triava el lloc. Diuen que en una ocasió un senador es quedà sense lloc i això fou el que va empènyer a l’emperador August a posar ordre. Aleshores dividi el public per classes socials, per categories i sexes I fou aleshores també que es degueren crear les primeres entrades pels llocs d’oci.

Els arqueòlegs han trobat en llocs antigament molt concorreguts uns discs de metall o de plom, semblants a monedes. Se n’han trobat a Pompeia, Herculà, Ostia Antica…llocs a on la vida es va aturar de cop o ha quedat una estratificació.

No se sap encara ben bé perquè servien aquests discs. Són semblants a monedes sense ser-ho. En un costat tenen escenes lúdiques com és ara la lluita entre dos homes o curses de carros i a vegades també hi apareixen caps anònims coronats de llaurer. Al darrere d’aquestes hi ha sempre un número romà.
Es creu que aquests discs eren les entrades que els romans usaven per entrar als llocs d’oci o d’espectacle. També se n’han torbat als subterranis del Coliseu.

Discs de bornze dels subterrànis del Coliseu

A part d’aquests discs però se n’han trobat d’altres molt especials i misteriosos. Són discs amb escenes eròtiques. Aquestes monedes reben el nom de “spintria” i se n’han trobat tan poques que han anat sempre molt buscades pels col·leccionistes a partir ja del renaixement. Se’n coneixen alguns exemplars en col·leccions privades i publiques, tot i que alguns d’aquests són falsos, còpies fetes al renaixement o bé en època moderna. En total se’n coneixen 200 exemplars.

Els estudiosos creuen que aquests discs lascius s’usaven per adquirir serveis eròtics als Lupanars, és a dir els prostíbuls de l’època. Els números del darrere equivaldrien probablement al nombre d’asos que calia pagar pel servei. Es creu que foren creats en època de l’ Emperador Tiberi. Pel que es veu en època de Tiberi fou prohibit introduir la imatge de l’emperador dins dels lupanars i això explicaria la creació d’aquests discs eròtics.
les monedes representen posicions erotiques diferents i s’hipotitza que cadascuna d’elles formes part d’una edició diferent.

Tiberi no fou, de totes maneres, un emperador púdic sinó tot el contrari, fou bastant depravat. Durant el seu regnat potser no entraren monedes de l’emperador dins dels prostíbuls però si probalement el seu calçat.

Les espelmes de Santa Maria dels Horts

santa maria dels horts 1

 

Una església poc coneguda pels turistes i que us recomano és l’església de Santa Maria dels horts de Trastevere. No us deixeu enganyar per la seva façana pobre, de maons. A la façana no hi trobareu marbres, ni àngels victoriosos i encara menys hi trobareu esculpits emblemes papals perquè  és fruit de la devoció del poble i era l’església de les corporacions.

Sorgí en el que aleshores eren les afores de Roma, prop del Camp i del riu, en una zona sovintejada pels pagesos i els comerciants. Allà hi havia un dels ports fluvials de la ciutat i les corporacions hi venien els seus productes a l’engròs.

La llegenda diu que en aquells paratges hi havia l’hort d’un camperol i que aquest hi tenia una imatge de la Verge Maria pintada al costat de la porta d’entrada. Pel que es veu no gaudia de bona salut i un dia va fer una promesa a la Verge del seu hort: li demanà que si el curava d’una greu malaltia que patia no la deixaria mai a les fosques. Quan es ponia el sol, en efecte, els camps romanien a les fosques, només les espelmes que il·luminaven els petits altars dels camperols guspirejaven i trencaven la foscor. La Verge devia estar-ne tipa d’aquella penombra perquè va escoltar les pregàries d’aquell pobre home i el va curar. Aleshores aquest, agraït, li dedicà una capelleta.

La veu de la curació miraculosa del camperol començà a córrer entre la gent, que començà a portar ofrenes a la Verge i aquell santuari esdevingué ben aviat el santuari de les corporacions. Els venedors de fruita, de sabates, de pasta, de pa, de gallinam... anaren enriquint l’ altar i feren d’aquest el que és ara: una església magnifica. El 1489 gràcies a les ofrenes dels habitants de Trastevere i de les corporacions, sobretot de la dels venedors de fruita, en el lloc de l’altar hi fou construïda una església. 

La volta i les parets foren decorades amb boniques pintures que narren la història de la Verge. Podríem dir que l’ interior és un llibre amb la biografia de la Verge, poques esglésies l’han representat de manera tan exhaustiva i detallada.

 

smariadellorto

Les  refinades pintures amb escenes de la vida de la Verge contrasten amb els pebrots, carxofes, tomàquets… que veureu dibuixats a terra, record de les atencions que les corporacions dedicaren a l’església. Les corporacions competeien entre elles per embellir-la!. Els venedors de fruita foren qui més n’hi dedicaren i ho testimonia la festa que es dedica a la Mare de Déu dels Horts el tercer Diumenge del mes d’Octubre. Aquell dia es celebra una missa durant la qual es reparteixen pomes beneïdes. Si sou a Roma i hi voleu participar no us en penedireu. 


Però el moment més solemne és per Setmana Santa: Al davant de la imatge de la Verge, la mateixa que el camperol tenia al costat del seu hort, s’hi posa l’anomenada “machina delle quarante ore” una estructura de fusta entallada del 1700 amb més de 200 espelmes que il·luminen a la Verge el Dijous Sant. És potser l’única estructura semblant que encara s’usa a tota Itàlia. Fa impressió veure-la. No us ho podeu perdre!. 

Jo la vaig descobrir per casualitat un dia passejant per Trastevere. Vaig entrar dins l’església atreta per la llum i vaig quedar bocabadada al davant d’aquelles espelmes barroques. L’església era buida. De la sagristia arribà el capellà que veient-me amb una boca de pam i mig me n’explicà la història. 

No hi ha cap dubte que aquell camperol va complir la seva promesa, la Mare de Déu dels horts ja no està a les fosques i per Setmana Santa és la Verge més il·luminada de Roma. 

L’esglèsia és a via Anicia 10. A prop hi trobareu encara el petit altar que el camperol va dedicar a la Mare de Deu. La pinutra fou transportada a l’esglèsia i és la que veureu al centre de l’altar. La imatge de la Verge, com passa amb la pintura de Sant Ignasi de l església dels Jesuïtes veure la nota “els miracles de Padre pozzo” dins l’apartat Roma barroca) s’abaixa com el teló d’un teatre i mostra l’urna amb el sagrat sacrament conservada al darrera.

El gelat dels Romans

coloseeo ghiacciato

 

Neró no era a Roma quan va començar el famós incendi de l’any 64. Era un divuit de Juliol i l’ estiu a Roma era insuportable, per aquest motiu el passava a la seva vil·la d’Anzio, prop del mar. Allà les nits eren més ventilades i fresques. Aixi enganyava l’estiu Neró… i potser també menjant gelats.

Se sap que Neró era un devorador de gelats i diuen que fou ell a introduir-los en els banquets de la cort l’any 62. Més que gelats eren una espècie de granissats fets amb neu, fruita triturada i sucs de fruita amb mel. Segons les fonts literàries el consum de begudes glaçades li provocà una indigestió, i segles més tard també a l’Emperador Eliogabal. A la cort imperial a l’estiu es menjaven per tant gelats.

Els romans els anomenaven: nivatae potiones.

La neu arribava de les muntanyes que hi havia prop de Roma, del Terminillo, o també podia arribar amb vaixell de l’Etna i del Vesuvi. Allà hi havia dues importants reserves que abastiren de glaç a Roma durant almenys dos segles. El comerç de glaç era fructífer!. Aquest es portava al Palau imperial i també es venia als nombrosos thermopolia, és a dir els bars de l’època, que hi havia a banda i banda dels carrers. El glaç es guardava dins de pous subterranis. S’usava per conservar els aliments i també pel nivatae potiones. El que al principi degué ser només un luxe per rics, que eren els únics que podien tenir pous de glaç a casa, amb el temps també arribà a la gent del poble. Sabem en efecte que en alguns thermopolia el glaç a l’estiu s’usava també per fer menjars glaçats.

El romans no en foren de totes maneres els inventors. A l’antiga Mesopotàmia i a Orient des de temps immemorials es preparaven sucs de fruita amb glaç molt abans que ho fessin els romans. A Mesopotamia els esclaus recorrien  milers de quilòmetres a peu per procurar-se glaç de les muntanyes per tal de preparar begudes fredes pels àpats reials.
Alexandre Magne anava boig per un tipus de refresc semblant. Es feia portar copes plenes de trossos de fruita, mel i neu durant la seva campanya a l’índia.

Els faraons egipcis rebien els seus convidats amb fruita cuita i neu servida dins de copes de plata. També Cleopatra oferí aquest refresc refinat a Cèsar i a Marc Antoni. Qui sap si això l’ajudà a seduir-los!

 

colum nivarieum

colum nivarieum

Els romans sofisticaren la tècnica que aprengueren d’Orient i s’inventaren uns coladors anomenats “colum nivarium” que s’usaven per depurar els sucs i refredar-los. Omplien els coladors de neu i al damunt hi tiraven els sucs de fruita. També usaven el mateix sistema per refredar el vi.
Sembla que també foren els romans els que  començaren a glaçar els sucs de fruita abaixant-ne la temperatura sense barrejar-los amb glaç. Els posaven dins d’una terrina dins la neu. Segons Plini el vell: “Va ser un invent de l’emperador Neró fer bullir l’aigua i col·locarla en un pot de vidre perquè es refredi a la neu. Així s’obté el plaer del fred sense els defectes de la neu “.
Plini s’ indigna i diu que els rics transformen la natura per adaptar-la als propis plaers, fan que el fred refresqui els dies roents o fan bullir l’ aigua i després la fan glaçar!. Pobre Plini, qui sap que diria ara!
Amb la caiguda de l’ Imperi Romà s’acabaren els gelats! A Orient continuaren i es perfeccionaren cada cop més. Foren els àrabs que els tornaren a portar a occident al Renaixement a traves de Sicília. Havien passat molts segles i ningú recordava ja que refrescos semblants s’haguessin menjat al damunt del Palatí i pels carrers empedrats de Roma…