Les batalles navals de Piazza Navona

A La Garriga, el meu poble, per Corpus els infants es tiren clavells després de la processó que ha passat pel damunt de les catifes de flors, a  Reus es tiren tomàquets el dissabte de Carnaval i en molts pobles catalans en les Festes Majors gent de totes les edats participen en una animada guerra d’aigua. Fa uns quants segles quelcom semblant passava a Roma. Passava a Piazza Navona, la Plaça més bonica del món.

La piazza era propietat dels Pamphili, no literalment però si de fet, ja que allà els Pamphili hi tenien el seu palau, la seva capella i una font magnifica que havien patrocinat ells. El 1652 Donya Olimpia, la cunyada del Papa Innocenci x (de la qual ja vam parlar en el text “El fantasma de la Papessa” del mateix blog) va tenir una pensada que esdevingué la diversió dels romans. Aprofitant la forma còncava que la plaça tenia aleshores i per calmar la xafogor de l’estiu, se li acudi transformar-la en un llac artificial i imitar les antigues naumàquies romanes. Les naumàquies, per a qui no ho sàpiga, eren les batalles navals. Aquestes es dugueren a terme a dins del coliseu i també en un edifici situat al costat del riu. En temps dels romans, però, eren batalles violentes en les quals participaven només els gladiadors. El 1600 en canvi foren batalles alegres, en les quals participava la noblesa i a les quals podia assistir el poble. Es duien a terme els caps de setmana d’Agost. En aquelles ocasions es tapava el forat de desaigua d’una font i en tan sols dues hores la Piazza ja era plena d’aigua. Aleshores començava un dels espectacles més estimat pels romans: arribaven carrosses duarades, guarnides i fantasioses, les carrosses dels senyors. Aquestes es guarnien com si de barques es tractes o de monstres marins… i a la llum de les espelmes o de les llums d’oli els senyors a la nit perdien la compostura, corrent d’un costat a l’altre de la Plaça i esquitxant-se mútuament.

Hi havia musica, venedors ambulants de tots tipus, gent a les finestres bocavadats…

La festa, però, era una festa reservada a la noblesa a la qual el poble podia assistir només com a espectador.
El 1865 un nou ordre permeté que també hi participés el poble, el qual hi participà amb molta joia!. Els romans es capbusaven dins d’ aquell enorme bassal, es treien la roba…la joia fou tanta que al cap d’un any hagué de ser abolida per sempre mes.

Fa estrany pensar que aleshores les diversions fossin tan fútils i ingènues!  fins que un pensa en les nostres guerres d’aigua, d’ escuma, de tomàquets i de clavells…i s’adona que en el fons no eren tan diferents.

La veu del poble

Mentre s’estava fent pavimentar plaça Navona, en ple Renaixament, va aparèixer una escultura. La va descobrir un cardenal, el cardenal Oliviero Carafa, que finançava les obres. L’escultura representava a un home musculós. No sabem exactament quin era el tema de l’escultura perquè estava molt malmesa i mutilada, no tenia braços ni cames i al rostre, completament desfigurat, li faltava el nas. La hipòtesi més acceptada afirma que representa a Menelao agafant amb els seus braços a Patroclo mort.
No obstant això el cardenal va quedar entusiasmat amb aquella escultura. La va trobar tant bonica que la va fer col•locar al damunt d’un pedestal al davant del seu palau. Molts artistes i erudits en van quedar enamorats. Entre aquests hi havia també en Miquel Àngel, que n’admirava les proporcions i la representació anatòmica.
El populatxo no ho acabava d’entendre…aquell tros de marbre desgastat i trencat no tenia res de bonic! Consideraven aquella escultura un exemple de l’excentricitat dels intel.lectuals. Aleshores algú va plantar al damunt d’aquella escultura un cartell burlant-se del cardenal i dels intel.lectuals del seu temps. Molt possiblement va fer riure a molta gent perquè després d’aquella burla en vingué un altre, i un altre fins que es convertí en una costum pantuflar les burles i les critiques que els romans volien expressar contra els Papes i els personatges públics al damunt d’aquella escultura.
Aquella escultura mutilada esdevingué la veu del poble i el poble al final li donà un nom, li donà el nom de Pasquino, no sabem exactament el perquè. A partir d’aleshores totes les burles penjades al coll del Pasquí reveren el nom de pasquins, Pasquinate en italià.
Evidentment els pamflets s’havien de posar de nit i d’amagat, un pasquí suposava un cert risc. Hi va haver alguns Papes que van intentar desfer-se de l’escultura. Adrià VII(1522-1523) va intentar tirar-la al riu però la Cúria li ho va impedir. Altres van fer vigilar l’escultura dia i nit i van publicar un edicte en el qual s’hi deia que qui fos sorprès posant un pasquí seria condemnat a mort o se li confiscarien els bens. De totes maneres això no va tapar la veu del poble, a partir d’ aleshores es començaren a usar també altres escultures. Totes eren antigues i estaven en llocs públics. En total n’ hi havia set. Reben el nom de escultures parlants perquè expressaven les critiques del poble i cadascuna d’elles tenia un nom propi. El Pasquino fou la primera i avui dia els romans encara l’usen per exposar-hi algunes critiques.
Miquel Angel la trobà magnifica! Per tant si a Miquel Angel li agradà no deu ser tampoc una escultura tant lletja com deia el poble! En tot cas fou sobretot el poble que la feu famosa.