El D’Artagnan de la Fontana di Trevi

Un dels monuments més rentables de Roma és certament la Fontana di Trevi. És plena de desitjos però també de monedes. Tothom que la visita n’ hi tira com a mínim una. Qui no vol tornar a Roma? Roma és una ciutat que es visita més d’un cop.

La comèdia americana dels anys 50 de Jean negulesco three coins in a fountain, , va inaugurar el nou ritual de tirar-ne tres: una per tornar, una per trobar un nou amor i la tercera per casar-se.
Tot i que segons la tradició amb una n’hi ha prou.

Molta gent ja sap que cada cop que tirem una moneda a la Fontana di Trevi tornarem a Roma i donarem a més diners a la Càritas italiana. Cada setmana l’Ajuntament s’encarrega de recollir les monedes, que es destinen a obres de beneficència. Sabeu, però, quants diners es van recollir els sis primers mesos de l’any 2012? Doncs ni mes ni menys que 540.000 euros. Una fortuna!. El 2011 es van recollir 951.000 euros per tot l’any. La fontana di trevi és una gallina dels ous d’or.

Càritas afirma que és difícil poder dir quan es guanya mes per mes, el recompte no és fàcil de fer perquè molts turistes hi tiren monedes de països que no pertanyen a la comunitat europea i aquestes es canvien més endavant. Una manera de fer els càlculs aproximatius és mitjançant el pes de les monedes, cada mes s’omplen sacs de monedes i pel que es veu cada any aquests sacs pesen més i mes. El 2012 es van recollir sacs de monedes pel pes de 10.937 quilos.

Des del 2011  l’Ajuntament castiga a qui agafa una moneda de la Fontana amb l’arrest ja que una nova llei estableix que aquestes formen part del Municipi quan toquen el terra de la font. Com podeu ben imaginar això ha fet que el robatori de monedes hagi disminuït i també ha fet augmentar els ingressos.

Durant 20 anys, però, no va ser així. Les monedes de la Fontana di Trevi no estaven subjectes a cap llei i no pertanyien a ningú. Per aquest motiu més d’un s’hi capbussava per embutxacar-se els diners. A Roma els anomenaven “grattaroli” . El més famós de tots es deia Roberto Cercelletta. Durant 20 anys aquest “bon” home les reculli cada dia amb una pala i un sac. S’arremangava els pantalons i entrava a la Fontana de bon matí, entre les 5 i les 6, acompanyat de dos “socis”. Hi anava durant el canvi de torn dels vigilants, que dura uns 15 minuts o 20 minuts, i amb aquells 15 minuts feia un bon boti.

A vegades ni tan sols es preocupava dels vigilants i pel que es veu en tenia inclús algun de comprat, li passava comissió perquè no digués res. Quan la policia el descobria el feia sortir i li posava una multa però les multes no servien de gairebé res perquè el jutjat establia que les monedes eren objectes abandonats pels turistes i perquè el senyor en qüestió era un desocupat amb certificat d’invaliditat, el seguia un assistent social i era, en definitiva, intocable. Que era un desocupat és una manera de dir, és clar, perquè la Fontana era el seu negoci i la seva feina. Recollia monedes 6 dies a la setmana i el seté reposava. Reposava el Dilluns que era el dia que es recollien le monedes per la Càritas. La Càritas antigament recollia 2.500 euros cada mes, és a dir es quedava amb el poc que aquell “pobre” home deixava.

Els comerciants del barri, els policies i la gent que vivia a prop el coneixien tots. Era un home sociable, que parlava amb tothom fins que algú li trencava la girada i gosava dir-li que no es podien agafar els diners. Aleshores treia una fulla d’afaitar amenaçava, implorava, s’autolesionava i deia que aquells diners eren seus!. Per aquest motiu l’anomenaven el D’Artagnan de la Fonatan di Trevi, defenia la seva font amb l’espasa i la sang!. També li agradava deixar-se fotografiar pels turistes i es divertia posant per ells (sense cobrar).
Quan l’Ajuntament decidí donar els diners de la Fontana a la Càritas va anar a la Càritas a reclamar el que era seu; plors, crits, amenaces i fulles d’afeitar!.

El 2011 una llei establí que les monedes de la Fontana pertanyien a l’Ajuntament i d’aquesta manera es pogué arrestar finalment a d’Artagnan que des del cap de munt de la fontana di Trevi va protestar i es va ferir.

Un matí del 2013 D’artagnan fou trobat mort al seu llit, morí de mort natural es veu. En varen parlar tots els diaris, A Roma el coneixia tothom, fou degut a ell que es féu una llei ad hoc per evitar que ningú s’emportés les monedes de la Fontana. Aquelles monedes plenes de desitjos d’amor.

L’ “ESTÀTUA PARLANT” MES JOVE

Fa poc us parlàvem del Pasquino i de les set estàtues parlants de Roma (doneu una ullada a la nota “la veu del poble” de la Categoria Roma del Renaixement). Us farem memòria: vàrem explicar que les estàtues parlants eren estàtues que a partir del Renaixement els Romans utilitzaren per queixar-se i exposar les seves crítiques envers els governants. Al damunt d’aquelles escultures, de nit i d’amagat, els romans hi penjaven cartells amb crítiques i frasesburlesques. Rebien el nom d’estàtues parlants perquè eren la veu del poble. N’hi havia set perquè exposar les critiques al damunt d’aquelles estava prohibit i era perillós!. Essent com eren molt vigilades els romans cercaren de no usar-ne una sola, vigilar-ne set era més difícil.

Avui us volem parlar de l’escultura parlant del “Facchino”.

La majoria de les escultures parlants són escultures romanes antigues, la del Facchino és la més “jove” de les set: és del 1580.
Malgrat el nom representa a un “aquaroli”. Els aquaroli eren les persones que recollien l’aigua del Tiber i la venien als romans que no tenien aigua corrent a casa. Quan els bàrbars destruïren els aqüeductes romans després de la caiguda de l’imperi les fonts publiques de Roma deixaren de funcionar. L’aigua del Tiber es considerava una de les més bones d’Itàlia i fins el Renaixement, que és quan els Papes van restaurar els aqüeductes, els romans begueren i usaren exclusivament l’aigua d’ aquest. Inclús el Papes quan viatjaven s’emportaven grans quantitats d’aigua del riu amb ells. Anar a buscar l’aigua del riu devia ser però bastant entretingut i pesat! i això va fer néixer una nova professió, la professio dels aquaroli. Els aquaroli passaven casa per casa venent l’aigua del riu.

Amb la restauració dels aqüeductes la gent va poder fer servir l’aigua de les fonts públiques però aquesta professió no va desaparèixer fins els 1800, quan es van construir els murs del riu per tal de resoldre el problema de les inundacions.
Aquells sòlids murs que veiem al costat del tiber van acabar no només amb les inundacions del riu, tan freqüents a Roma, sinó que van acabar també amb un gran munt d’activitats i professions relacionades amb el Tiber com la dels aquaroli de la qual ara parlàvem.
L’escultura la va encarregar la corporació dels Aquaroli i és a via Lata. Qui sap si temien que la modernitat acabes amb la seva professió? qui sap si amb aquesta font volien recordar als romans que ells encara existien malgrat el renovament de la ciutat i la construcció de tantes fonts públiques? Qui sap si la mateixa estàtua parlant era un critica de la vida moderna! En tot cas al damunt d’aquesta, com amb la del Pasquino, el romans també hi penjaven les seves crítiques.

Una font per gossos a Via Veneto!

L’ aigua de Roma és molt bona, a Roma hi ha moltes fonts i algunes son d’allò mes curioses.

Una d’aquestes la podem trobar a Via veneto.

Ara ja no és el que era però als anys 50-60 per via Veneto hi passejava la “dolce vita”. Era un carrer elegant que recorrien les estrelles de Hollywood, personatges de fama internacional i l’alta societat. Estava plena de restaurants, bars musicals, locals nocturns i hotels de luxe. Per ella hi passava el glamour i també l’excentricitat.

Fruit d’aquesta extravagància és una curiosa font situada al costat d’un bar. Aquesta és massa baixa pels romans assedegats, és petita i raja a ran de carrer. Es en efecte una font per gossos. Te un emblema de travertí decorat amb el cap d’un gos.

Pel que es veu era pels gossos de Mister Charlie, un anglès que tenia per costum anar a un piano bar de molt renom, el Gui Bar de l’hotel Ambasciatori. El barman li va fer construir aquesta font perquè s’hi pogués entretenir mes, pogués veure tant com volgues i no hagués de patir pels seus gossos que sempre havia de deixar a la porta del bar. I es que els gossos de via Vèneto eren també de l’alta societat!