Les espelmes de Santa Maria dels Horts

 

Una església poc coneguda pels turistes i que us recomano és l’església de Santa Maria dels horts de Trastevere. No us deixeu enganyar per la seva façana pobre, de maons. A la façana no hi trobareu marbres, ni àngels victoriosos i encara menys hi trobareu esculpits emblemes papals perquè  és fruit de la devoció del poble i era l’església de les corporacions.

Sorgí en el que aleshores eren les afores de Roma, prop del Camp i del riu, en una zona sovintejada pels pagesos i els comerciants. Allà hi havia un dels ports fluvials de la ciutat i les corporacions hi venien els seus productes a l’engròs.

La llegenda diu que en aquells paratges hi havia l’hort d’un camperol i que aquest hi tenia una imatge de la Verge Maria pintada al costat de la porta d’entrada. Pel que es veu no gaudia de bona salut i un dia va fer una promesa a la Verge del seu hort: li demanà que si el curava d’una greu malaltia que patia no la deixaria mai a les fosques. Quan es ponia el sol, en efecte, els camps romanien a les fosques, només les espelmes que il·luminaven els petits altars dels camperols guspirejaven i trencaven la foscor. La Verge devia estar-ne tipa d’aquella penombra perquè va escoltar les pregàries d’aquell pobre home i el va curar. Aleshores aquest, agraït, li dedicà una capelleta.

La veu de la curació miraculosa del camperol començà a córrer entre la gent, que començà a portar ofrenes a la Verge i aquell santuari esdevingué ben aviat el santuari de les corporacions. Els venedors de fruita, de sabates, de pasta, de pa, de gallinam... anaren enriquint l’ altar i feren d’aquest el que és ara: una església magnifica. El 1489 gràcies a les ofrenes dels habitants de Trastevere i de les corporacions, sobretot de la dels venedors de fruita, en el lloc de l’altar hi fou construïda una església. 

La volta i les parets foren decorades amb boniques pintures que narren la història de la Verge. Podríem dir que l’ interior és un llibre amb la biografia de la Verge, poques esglésies l’han representat de manera tan exhaustiva i detallada.

 

Les  refinades pintures amb escenes de la vida de la Verge contrasten amb els pebrots, carxofes, tomàquets… que veureu dibuixats a terra, record de les atencions que les corporacions dedicaren a l’església. Les corporacions competeien entre elles per embellir-la!. Els venedors de fruita foren qui més n’hi dedicaren i ho testimonia la festa que es dedica a la Mare de Déu dels Horts el tercer Diumenge del mes d’Octubre. Aquell dia es celebra una missa durant la qual es reparteixen pomes beneïdes. Si sou a Roma i hi voleu participar no us en penedireu. 


Però el moment més solemne és per Setmana Santa: Al davant de la imatge de la Verge, la mateixa que el camperol tenia al costat del seu hort, s’hi posa l’anomenada “machina delle quarante ore” una estructura de fusta entallada del 1700 amb més de 200 espelmes que il·luminen a la Verge el Dijous Sant. És potser l’única estructura semblant que encara s’usa a tota Itàlia. Fa impressió veure-la. No us ho podeu perdre!. 

Jo la vaig descobrir per casualitat un dia passejant per Trastevere. Vaig entrar dins l’església atreta per la llum i vaig quedar bocabadada al davant d’aquelles espelmes barroques. L’església era buida. De la sagristia arribà el capellà que veient-me amb una boca de pam i mig me n’explicà la història. 

No hi ha cap dubte que aquell camperol va complir la seva promesa, la Mare de Déu dels horts ja no està a les fosques i per Setmana Santa és la Verge més il·luminada de Roma. 

L’esglèsia és a via Anicia 10. A prop hi trobareu encara el petit altar que el camperol va dedicar a la Mare de Deu. La pinutra fou transportada a l’esglèsia i és la que veureu al centre de l’altar. La imatge de la Verge, com passa amb la pintura de Sant Ignasi de l‘ església dels Jesuïtes ( veure la nota “els miracles de Padre pozzo” dins l’apartat Roma barroca) s’abaixa com el teló d’un teatre i mostra l’urna amb el sagrat sacrament conservada al darrera.

La Companyia de la Mort

Prop del tiber, a Via giulia, hi trobareu una església silenciosa i lúgubre…és l’església de Orazione e Morte. A banda i banda del portal d’entrada dos capitells amb forma de calavera us picaran l’ullet amenaçadors i una inscripció de marbre situada al costat de la porta us recordarà sorneguera: “hodie mihi cras tibi” és a dir avui a mi demà a tu. No tindreu masses ganes d’entrar-hi no…tot i que la curiositat us empenyerà a fer-ho.

Abans d’entrar podeu tirar una moneda  a dins d’un forat situat a la dreta pels “poveri morti che si pbliano in campagna” és a dir pels cadàvers dels morts que es recullen al camp com  convida a fer una altra inscripció.

Aquesta era l’església d’una confraria ben especial. Els membres d’aquesta confraria recollien els morts trobats dispersos pel camp, pels rònegs carrers de Roma o ofegats dins del riu, que ningú havia enterrat. Eren els cadàvers de gent pobra, morta lluny de casa, que corrien el risc de ser àpat pels animals.

La confraria va néixer en ple renaixement, el 1538, quan encara no existia un servei d’enterrament public. Aleshores eren les famílies les que havien de pagar les despeses del transport dels cadàvers dels propis familiars o ho feien les confraries a les quals aquestes pertanyien. Els cadàvers de la gent pobra, que moria lluny de casa i que no pertanyia a cap confraria sovint quedaven sense enterrar. La gent pobra recorria a les ofrenes que recollien pels carrers de Roma per tal de donar una sepultura digna als essers estimats, però la col.lecta era difícil perquè no es tractava encara d’una caritat organitzada. Al camp això era encara més complicat perquè hi vivia menys gent i els kilòmetres a recórrer eren més que a la ciutat on la gent vivia frec a frec i a on, especialment a Roma, hi havia moltes esglésies. Per fer front a aquesta necessitat va néixer la Confraria de la Mort la qual portava els cadàvers de la gent pobra o sense identitat vers l’església més propera, perquè el difunt pogués finalment recuperar la seva dignitat i pogués sobretot reposar en el si Déu. La tasca no degué ser gens fàcil, i encara degué ser menys agradable!, si penseu que els membres d’aquesta confraria havien de recórrer sovint kilòmetres i més kilòmetres, arrossegar un cadàver sota el sol, sota la pluja i superar tota una serie d’obstacles inimaginables abans d’arribar a l’església més propera. La confraria finançava aquesta activitat gràcies a la caritat organitzada, amb les ofertes que es recollien a les esglésies i també pels carrers de Roma.
Un cop enterrat el difunt s’encarregava de pregar també per la seva ànima i per aquest motiu rebé el nom de confraria de l’oració i de la mort. Fou el Papa Juli III el que obligà a la confraria d’acompanyar  l’activitat de transport i sepultura amb la de l’oració i les misses pels difunts. Degut a això el 1552, l’any que aquesta fou oficialitzada, a instàncies del Papa i després d’haver rebut nombroses indulgències rebé el nom definitiu de Confraria de l’oració i de la Mort.

Com podeu ben imaginar el Novembre era un mes important per la confraria!. Durant els vuit dies que seguien la festa de Tots Sants, no només deia misses pels difunts sinó que organitzava dins del cementiri subterrani de l’església, entre calaveres i lampares fetes amb els ossos dels desheretats, un espectacle musical corprenedor: un oratori fúnebre, que esdevingué molt popular i escenogràfic però no massa encisador.

Un altre de les molt lloables funcions de la confraria era aconseguir que el Papa alliberes cada any un condemnat a mort.

Amb la creació dels serveis municipals d’enterrament la confraria va abandonar la seva funció principal i es va dedicar només a l’oració pels morts, funció que encara continua duent a terme puix que aquesta encara existeix.

És interessant el cementiri subterrani de l’església ornat de manera impúdica amb els ossos dels morts, semblant al dels caputxins de via veneto. Aquest ens recorda, juntament amb la clepsidra que decora la façana de l’església, el tempus fugit és a dir que el temps fuig, inexorablement!

Via Giulia 262 es visita els matins excepte els caps de setmana de ldos quarts de 7 a les 11 i a la tarda (també els caps de setmana) de les 4 a dos quarts de 7.

 

 

El significat dels bucranis

Els anomenats bucranis o cranis de bou eren un element decoratiu molt freqüent tant en l’arquitectura romana com posteriorment en la del Renaixement. L’ art del Renaixement és un art que s’inspira a l’antiguitat grecoromana i és lògic, per tant, que els elements decoratius siguin si fa o no fa els mateixos. Miquel Àngel usa també bucranis a la capella sixtina. Però sabeu quin significat tenen aquests? És un element decoratiu buid de contingut o té una simbologia?

El bucrani és un element decoratiu molt antic, és un record dels sacrificis que els romans oferien als seus Deus. Com és sabut els romans sacrificaven animals a la divinitat. Al principi s’usaven cranis d’animals morts per engalanar els temples juntament amb guirlandes de flors.  Flors, perfums i animals eren les ofrenes que es feien als Deus. Amb el pas dels segles aquesta decoració arcaica deixà pas a una decoració esculpida. En comptes de penjar cranis d’animals i guirlandes de flors al damunt dels temples aquests es representaven i s’esculpien al damunt de les parets de marbre. Les guirlandes i els cranis, col.locats de manera alternada, al·ludien també als cicles de la naturalesa de vida i mort i a la renovació d’aquesta. Es demanava als Deus que la vida fes el seu curs i que portes de nou l’abundància.

Hem de suposar que és això al que pensa Miquel Àngel quan els pinta a la capella sixtina. En molts casos els cranis perden el seu significat i s’usen de manera repetitiva, vuids de contingut, són merament una herència decorativa de l’antiguitat. En la capella sixtina no és així . La capella sixtina és un temple, en aquest cas cristià, i Miquel Àngel l’engalana com els antics engalanaven els seus. Els bucranis estan entre els profetes i les sibil·les, les sacerdotesses antigues que segons els jueus havien predit també la vinguda de crist. Són un nexe entre els dos mons. El sacrifici al qual fan referència ja no és el d’un bou sinó al de Crist que prediuen tant els profetes com les sibil·les i de la mateixa manera que en els temples pagans al·ludeixen als cicles de la naturalesa a la capella recorden també els cicles de vida i mort i a la resurrecció.

L’art de’n Miquel Àngel no era un art ornamental, res és superflu a la Capella Sixtina.

El nas de Miquel Angel

 

Pobre Miquel Àngel, ell que era un amant de la bellesa tenia el nas xato! Mes que xato era trencat i no ho oblidà en tota la seva vida. A Roma trobareu el retrat de Miquel Àngel a molts llocs: a la capella sixtina hi trobareu dos autoretrats, un a la volta i un altre a la paret del Judici final. Pintar l’autoretrat en una aobra d’art aleshores era com deixar-hi la pròpia firma ja que les obres no es podien signar i molts artistes es representaven dins les pròpies obres o hi deixaven un element que els idintificava.  A les estances de Rafael el trobareu a la sala de la signatura representat com Heraclit, aquest va ser l’ homenatge que Rafael li va fer despre d’haver vist la capella sixtina. Diuen que quan la va veure va quedar tant impressionat que tot i que fossin rivals es va rendir al seu talent i el va representar com un savi grec. També el trobareu al damunt de l’antic portal d’entrada (ara de sortida) dels Museus Vaticans al costa de Rafael i a dins dels Museus capitolins hi trobareu un retrat fet per un artista del seu temps.

Però perquè tenia el nas trencat? Segons Benvenuto Cellini esdevingué un dia tranquil dins d’una església de florència a on treballaven tots dos. De cop i volta un puny tancat colpí la cara de Miquel Àngel i li trencà el nas. El cop de puny li donà un artista anomenat Piero Torrignani, segons alguns per gelosia segons altres perquè un comentari sorneguer de’n Miquel Angel l’havia ofès. Tal com explica el mateix Torrignani: “…mi venne assai più stizza che’l solito e, stretto la mana, gli detti sì grande il pugno in sul naso, che io mi sentì fiaccare sotto il pugno quell’osso e tenerume del naso come se fusse stato un cialdone: e così segniato da me ne resterà insin che vive”… és a dir: “més enfadat del normal li vaig donar un cop de puny al nas i vaig sentir que l’ os i el cartílag del nas s’ afluixaven sota el puny com si fossin de farina i aixi marcat per mi restarà fins que visqui “. En tot cas tothom sap qui era Miquel Angel però no tothom sap que tenia el nas trencat doncs a qui és capaç de crear bellesa no li cal ser bell.

Un cervell a la capella Sixtina

És un dels molts misteris de les pintures de Miquel Àngel. Casualitat o no?.
El 1990, el doctor Frank Lynn Meshberger publicà un article al Diari de l’Associació Medica Nord americana explicant que les figures i ombres situades al de darrere de Déu Creador son una imatge anatòmicament molt precisa del cervell humà. S’hi distingeix també el nervi òptic.
El fet no ens hauria d’estranyar si pensem que Miquel Àngel era un bon coneixedor del cos humà, era un artista que disseccionava els cadàvers amb finalitats científiques i d’estudi de l’anatomia humana. Quelcom que estava prohibit però que molts artistes feien. Li calia conèixer el cos humà per dins per tal de poder-lo representar millor després. Ningú com ell el sabia representar. Miquel Àngel era capaç de representar un home en qualsevol posició. Quan el Papa li va encarregar la decoració de la capella sixtina li va demanar que pintes els 12 apòstols i Miquel Àngel s’hi va negar. Dotze apòstols eren pocs personatges! almenys per Miquel Àngel que en va representar tres-cents, tots en posicions diferents, tal era el seu domini del cos humà i de la representació del smúsculs!. Amb la seva pintura va portar a l’extrem les invencions o les descobertes fetes al Renaixement. A Florència es van inventar la perspectiva i ell la va superar pintant per primer cop un home tridimensional. Els homes que Miquel Àngel pinta al sostre de la capella sixtina son homes que surten del marc pictòric, s’asseuen al damunt de les arquitectures que ell pinta, amb els peus cap avall, com si aquestes fossin verdaderes. El que és més increïble és que aquesta tridimensionalitat s’obté no ja amb la perspectiva sinó mitjançant els volums i la representació dels músculs.
Tampoc ens hauria d’estranyar un cervell si pensem que estem en ple Renaixement i en ple humanisme, en un moment on l’home i la ciència es converteixen en el centre de totes les coses, en el qual desapareixen les pors irracionals de l’ època medieval. La raó s’apropia de l’home. Potser el Déu que apareix al sostre de la Capella crea un home intel·ligent. No només li dóna la vida sinó que també li dóna la intel·ligència.
Qui sap si Miquel Àngel volia representar el món de les idees del qual parlava Plató, ja que com és sabut Miquel Àngel era un neoplatònic…
Si fos realment un cervell se li podrien donar moltitud d’interpretacions. Deliberat o no la semblança amb un cervell, però, és increïble!..

Un Raffaello de quatre rals

Rafael a Roma no només va pintar les estances del Papa Juli II. Va rebre també nombrosos encàrrecs del banquer Agostino Chiggi, un dels homes més rics del seu temps, gran amic de Juli II. Aquestes fabuloses pintures són a Roma però poca gent va a veure-les. Les trobareu a dins l’església de Santa Maria della Pace decorant una capella privada d’ Agostino Chiggi. Aneu a veure-les!. Representen les Sibil·les i els profetes.

L’ església és de Pietro da Cortona que, juntament amb Bernini i Borromini, fou un dels arquitectes principals del barroc, tot i que ell es considerava sobretot un pintor perquè com tots els artistes d’aquell temps era polifacètic. Al costat d’aquesta església de façana imponent i teatral hi ha el claustre de Bramant, un dels genis de Renaixement i un altra joia de Roma. Si l’església fos tancada penseu que entrant al Claustre, pujant per les escales, podreu veure els frescos de’n Raffaello mirant per una finestra que comunica amb aquesta.

Miquel Angel, que no sentia massa simpatia pel jove Raffaello, quan les va veure el va acusar de plagi, d’haver copiat les sibil·les que ell havia pintat a la Capella sixtina.
Però no va ser l’única desventura que va tenir Rafael amb aquestes pintures…. Va rebre 500 escuts com a paga i senyal per fer-les però un cop va haver acabat Agostino Chiggi, que era molt ric però no oblidem que era un banquer, li va dir que ja l’havia pagat i que amb aquells 500 escuts ja n’hi havia prou. En Rafael enfadat li va dir que allò eren 4 rals, que la seva obra valia molt mes! i va proposar a Agostino que si no hi estava d’acord ho preguntes a un expert.
Agostino, que coneixia la rivalitat entre Rafael i Miquel Àngel, va decidir preguntar el preu a Miquel Àngel confiant que aquest li donaria la raó. Miquel Àngel, que era el rival de Rafael però n’apreciava l’art, mirà el fresc amb atenció i digué “Aquest cap val 100 escuts!” “i aquest altre?” preguntà el banquer. “Aquest altre val 100 escuts més”. Aleshores el banquer preferí no preguntar res més i pagà a Rafael el que li havia de pagar perquè si un sol cap li costava 100 escuts qui sap quant li podien costar 10 caps, 20 braços i 20 peus..

L’ “ESTÀTUA PARLANT” MES JOVE

Fa poc us parlàvem del Pasquino i de les set estàtues parlants de Roma (doneu una ullada a la nota “la veu del poble” de la Categoria Roma del Renaixement). Us farem memòria: vàrem explicar que les estàtues parlants eren estàtues que a partir del Renaixement els Romans utilitzaren per queixar-se i exposar les seves crítiques envers els governants. Al damunt d’aquelles escultures, de nit i d’amagat, els romans hi penjaven cartells amb crítiques i frasesburlesques. Rebien el nom d’estàtues parlants perquè eren la veu del poble. N’hi havia set perquè exposar les critiques al damunt d’aquelles estava prohibit i era perillós!. Essent com eren molt vigilades els romans cercaren de no usar-ne una sola, vigilar-ne set era més difícil.

Avui us volem parlar de l’escultura parlant del “Facchino”.

La majoria de les escultures parlants són escultures romanes antigues, la del Facchino és la més “jove” de les set: és del 1580.
Malgrat el nom representa a un “aquaroli”. Els aquaroli eren les persones que recollien l’aigua del Tiber i la venien als romans que no tenien aigua corrent a casa. Quan els bàrbars destruïren els aqüeductes romans després de la caiguda de l’imperi les fonts publiques de Roma deixaren de funcionar. L’aigua del Tiber es considerava una de les més bones d’Itàlia i fins el Renaixement, que és quan els Papes van restaurar els aqüeductes, els romans begueren i usaren exclusivament l’aigua d’ aquest. Inclús el Papes quan viatjaven s’emportaven grans quantitats d’aigua del riu amb ells. Anar a buscar l’aigua del riu devia ser però bastant entretingut i pesat! i això va fer néixer una nova professió, la professio dels aquaroli. Els aquaroli passaven casa per casa venent l’aigua del riu.

Amb la restauració dels aqüeductes la gent va poder fer servir l’aigua de les fonts públiques però aquesta professió no va desaparèixer fins els 1800, quan es van construir els murs del riu per tal de resoldre el problema de les inundacions.
Aquells sòlids murs que veiem al costat del tiber van acabar no només amb les inundacions del riu, tan freqüents a Roma, sinó que van acabar també amb un gran munt d’activitats i professions relacionades amb el Tiber com la dels aquaroli de la qual ara parlàvem.
L’escultura la va encarregar la corporació dels Aquaroli i és a via Lata. Qui sap si temien que la modernitat acabes amb la seva professió? qui sap si amb aquesta font volien recordar als romans que ells encara existien malgrat el renovament de la ciutat i la construcció de tantes fonts públiques? Qui sap si la mateixa estàtua parlant era un critica de la vida moderna! En tot cas al damunt d’aquesta, com amb la del Pasquino, el romans també hi penjaven les seves crítiques.

Fer-se el portuguès!

A Roma l’ expressió “fare il portoghese” o fer-se el portuguès vol dir, fer-se el tonto o fer per manera de gaudir d’un servei sense pagar. Aquesta expressió romana va néixer al Renaixement en motiu de l’arribada de l’elefant Annone del qual us parlàvem darrerament (doneu una ullada a la nota l’elefant blanc del Papa de la catagoria Roma del Reneixament). L’elefant albí va ser un regal del rei de Portugal al Papa. Li fou regalat juntament amb altres animals exòtics com cacatues, panteres i inclús un rinoceront!. De tots ells aquest certament era el més simpàtic i intel.ligent, n’ era tant de simpàtic que es convertí en la mascota papal. El Papa estava tan enamorat d’aquell elefant que per donar les gràcies al Rei de portugal va concedir a l’ambaixador d’ aquell Regne i a tot el seu seguit el privilegi de ser “ospiti de Roma” es a dir de no haver de pagar res al teatre, als restaurants, a les osteries, als hotels… declarant que eren portuguesos.  Ai quan ho va saber els romans! alguns espavilats van començar aleshores a fer-se passar per portuguesos i a parlar amb accent exòtic a les posades i bars dient que eren portuguesos per tal de no haver de pagar.

Tu diras quan el Papa es va adonar que a Roma hi havia tants”portuguesos”! va revocar aquell privilegi inmediatament!.

Els corns de Moisès

En Miquel Àngel va fer un Moisès amb banyes. Us preguntareu el perquè.
Pel que sembla havien de ser dos rajos de llum. La Bíblia diu que quan Moisès va baixar del Sinaí ho va fer amb el rostre il·luminat i que del front li sortien dos rajos de llum, o almenys aixi va ser traduït posteriorment. Miquel Àngel no va esculpir dos rajos, però, no hi ha dubte que va esculpir dos corns!.
Pel que es veu tot és culpa de la traducció de la Bíblia i de la llengua hebraica sense vocals.
La primera traducció de la Bíblia no parla de rajos sinó de corns.
La llengua hebraica és una llengua consonàntica, sense vocals. En els textos sagrats es parla de dos KRN que pot ser pronunciat com KaReN és a dir “corns” o com KeReN és a dir rajos”. En la primera traducció de la bíblia en vulgata, és a dir en llati, varen posar corns tot i que finalment en les traduccions posteriors es va rectificar la paraula i s’oficialitzà que la traducció correcte era rajos de llum. Alguns jueus de Roma sostenien que originalment la bíblia deia que eren corns i sembla ser que per aquest motiu Miquel Àngel va representar a Moisès amb dos corns, semblant mes a un Déu pagà, a Pan, el Déu meitat home i meitat cabra, que un personatge biblic cristià. Qui sap si a mes en Miquel Àngel, tan seduït com estava pel món antic i els Deus pagans, li va agrdar la idea de Pan? Va representar al Crist de la capella Sixtina amb les faccions d’Apol·lo, als àngels amb les faccions de Mercuri… perquè no a Moisès amb els corns de Pan o d’ Amon?
Moisès pel que es veu va pujar també al Sinaí amb un parell de corns postissos. És ja una qüestió acceptada per la majoria que Moisès era un sacerdot egipci del Deu Amon, un deu amb banyes, i els sacerdots d’aquesta divinitat portaven un barret amb dues banyes.
La questio és complicada…ara vés a saber si el que tenia al cap Moisès eren rajos o be corns! certament dos rajos queden millor que dos corns, especialment pels cristians, ja que els corns són el símbol del diable.

La vellesa i la bellesa de la Sibil.la Cumana

Sabeu qui és aquest misteriós i fascinant personatge? apareix a la Capella Sixtina, el seu cos és negre i la seva cara arrugada. On és la bellesa d’Adam, dels ignudi i de les altres sibil·les?. Qui és aquest personatges lleig i fosc que apareix enmig de tanta bellesa? perquè és vell?

Es la Sibil.la Cumana, la sibil.la mes famosa de l’antiguitat. Aquesta vivia a Cuma, prop de Nàpols, en una zona volcànica.

Com totes les sibil.les era una sacerdotessa inspirada per un Deu (en aquest cas Apol.lo) a traves del qual formulava oracles i era capaç de predir el futur. La Sibil.la Cumana vivia dins d’un antre fosc i misteriós al qual s’entrava a traves d’una llarga galeria excavada en un turo. La galeria era iluminada tènuement pels pous de llum de les parets de tal manera que la persona que conduïa els visitants en presència de la sibil.la apareixia i desapareixia misteriosament degut a l’alternança de llum i ombra.

Virigili deia que a l’antre de la sibil.la hi conduïen cent passadissos i cent portes dels quals sortien centenars de veus, amb les prediccions de la sibil.la. La visió inquietant de la sacerdotessa que desapareixia per moments en l’obscuritat devia atemorir al mes valerós dels visitants.

La Sibil.la menjava fulles de llaurer i respirava els fums del volcà i entrava en una espècie de deliri abans de predir el futur.

Diu la llegenda que la Sibil.la Cumana era tant guapa que el Deu Apol.lo se’n va enamorar i li concedir un desig si acceptava a convertir-se en la seva sacerdotessa. La sibil.la li va demanar que volia viure tants anys com granets hi havia en una muntanyeta de pols. En aquella mà de pols hi havia 1000 grans!

Apol.lo va concedir a la Sibil.la viure 1000 anys però la sibil.la no es va recordar de dir-li que no volia envellir i es va anar quedant arrugada, negre i vella fins que diuen que al final va dir “em vull morir”.