Avui, nit de Sant valentí, us parlaré del mite d’Amor i psike. Aquesta bonica escultura que encapçala l’ explicació la podeu veure als Museus capitolins, a la sala del Gladiador Ferit. Atrau sempre les mirades, tot i que no és al centre, per la seva delicadesa. Decorava un vil·la romana del segle II d.c. Els dos joves enamorats són precisament Amor i Psike.
Tothom sap qui era amor. Amor o eros era l’entremaliat fill de Venus. Era el Déu que feia enamorar i desenamorar, el que jugava amb els sentiments dels homes i també dels Deus. Ningú podia escapar-se’n! Eros era un terratrèmol, disparava fletxes a tort i a dret!, algunes provocaven desig, altre rebuig…qui era assenyat cercava d’estar ben lluny del seu arc!. Els grecs el representaren com un nen amb ales perquè era capriciós, com els nens, i també imprevisible, tenia ales perquè arribava sense fer soroll, ràpid… podia aparèixer a qualsevol lloc.
Psike pels grecs era en canvi l’ànima, quelcom també difícil d’aferrar, quelcom eteri que residia dins dels homes, relacionat amb el pensament i la raó, tot allò que ens fa diferents dels altres. Els grecs creien que PsiKe era l’ultima cosa que abandonava el cos després de la mort. La paraula grega Psike significa en efecte: aire fred. Psike era l’alè que surt del nostre cos quan morim, surt de nosaltres amb l’ultim respir i aleshores vaga sense cos, com un fantasma. Per aquest motiu els grecs representaven també a Psike amb ales. Psike era pels antics delicada i alada, semblant a una papallona.
Amor i psike, tots dos alats, eren ben diferents. Amor era el foc, la passió- psike era l’aire, l’intel·lecte. Un escriptor romà nascut al Nord d’Africa anomenat Apuleu en narra el mite.
Diu Apuleu que Psike era una princesa molt bella, ho era tant de bella que no aconseguia trobar marit. Ningú gosava tocar-la perquè se la confonia amb Venus. Els homes l’adoraven i oferien sacrificis en honor seu pensant-se que era la reencarnació de la deessa de l’amor. Això és clar no passà inadvertit a la deessa que, orgullosa com era, decidí venjar-se. Per culpa d’aquella joveneta els seus temples estaven sempre buits i ningú li oferia ja perfums ni flors. Decidí aleshores fer-la enamorar de l’home més lleig i garrepa que hi hagues a la terra i li envià el seu fill perquè la feris amb els cruels dards. Eros, però, quan la veié tan bella perdé la concentració i errà el tir colpint el propi peu. Aleshores, perdudament enamorat, decidí emportar-se-la sense dir res a la seva mare. La portà dins d’un palau daurat i com que als mortals no els és permès veure els Déus, sense revelar-li la seva identitat, anava a trobar-la a la nit. Amor i Psike passaven la nits junts i cada matí, a trenc d’alba, Amor partia cap a l’ Olimp. Entre moixaines li feu prometre que no cercaria mai d’esbrinar la seva identitat i així fou durant molt de temps fins que l’enveja i la curiositat s’hi posaren pel mig. Les germanes de Psike sabien qui era l’estimat de psike i geloses anaren a trobar-la i li ompliren el cap amb fal·làcies i pors. Li digueren que el seu amant era un drac terrible que l’estava alimentant per poder-se-la cruspir més endavant. Psike atemorida cercà aleshores d’esbrinar la identitat del seu amant. No podia creure que aquelles atencions, aquelles carícies i petons vinguessin d’un esser tan abominable. Els dubtes la torturaven i una nit, mentre Eros dormia al seu costat plàcidament encengué una llum d’oli i l’apropà vacil·lant vers el seu amant. Quan la llum n’ il·luminà el rostre veié emocionada que el seu amant era ni més ni menys que el fill de venus, el Déu més bell de l’Olimp. Aquell goig, però, durà el temps d’un respir perquè una gota d’oli caigué de la llàntia al damunt de la mà d’ Eros que, despertant-se i veient la traïció de Psike, l’abandonà irat.
Psike es desesperà i decidí cercar l’ajut dels Deus. Els hi feu moltes ofrenes i entrant al Temple de Venus, la mare del seu enamorat, li demanà que intercedís per ella. Pobre Psike! Venus precisament, que fins aleshores havia estat a l’obscur de tot! Aquesta es va enfadar encara mes: el seu fill l’havia desobeït i en comptes de fer-la l’esposa d’un home malgirbat i avar l’havia convertit en la seva amant. Aleshores envià a Mercuri, el missatger, a la terra perquè dones l’ordre de cerca i captura de Psike. Ningú podia donar-li refugi, a partir d’aleshores era prohibit sota pena de mort, i faria 3 petons a qui la trobes i li portes. A partir d’aquí la història narra la peregrinació de psique, les peripècies que passa per tal d’escapar a la ira de Venus i recuperar l’amor d’Eros. Vaga per la terra desesperada i sense refugi, ha de passar per probes molt dures en els quals arrisca la vida fins que al final, gràcies a la seva fermesa el perdo arriba. Es reconcilia amb Eros, esdevé la seva esposa, veu el nèctar dels Deus i esdevé immortal.
Eros preparant l’arc. M.Capitolins
La història d’ Amor i Psique narra l’ eterna lluita entre cor i intel·lecte, entre passió i raó. Psique és curiosa, vol saber la veritat i la vol conèixer de manera empírica, amb una llum d’oli. No es refia de les emocions que sent, els dubtes l’acaben vencent. El seu peregrinar per la terra és com el peregrinar de la raó abans d’arribar a la Veritat absoluta. És el camí del coneixament, del millorament d’un mateix. És també un camí espiritual que porta de la terra al firmament, de les tenebres a la llum, el camí que porta cap a la Divinitat, cap a la perfecció del qual parla plató i del qual parlarà també la religió cristiana en un altre sentit. L’ imatge de Psique apareix sovint en les catacumbes. Quan Crist no es pot representar Psique esdevé pels cristians el símbol de la resurrecció que arriba amb l’amor per Déu, després de sacrificis i probes duríssimes. Deu posa els homes a la prova i després els recompensa amb el seu amor i la vida eterna, com Amor a Psique.
Els grecs representen a Amor i Psique junts, jugant, amorejant. Són el símbol del perfecte equilibri.
A l’escultura dels Museus Capitolins per primer cop Amor i Psique apareixen sense ales, com dos essers terrenals. Els dos s’abracen i es besen. Han perdut ja la seva simbologia remota. A finals de l’hel·lenisme Amor i Psique es representen sovint com nens, es pren el tema buid de significat. Esdevé un tema merament decoratiu.
Al renaixement al tema d’amor i Psique es dóna també una simbologia social i s’usa per justificar el casament d’un noble amb una dona de classe social baixa. Visiteu la Vil·la de la Farnesina de Trastevere. La sala més bonica està decorada amb aquest mite. Les pintures foren realitzades abans de les noces d’un dels homes més rics d’aquell temps, el propietari de la vil·la, e banquer Agostin Chiggi, amb una dona del poble.
En època moderna veiem el reflexa del mite en contes com La Ventafocs. Si llegiu ell llibre d’Apulet ho veureu molt clar. S’anomena Les metamorfosis i us el recomano, és un llibre d’aventures d’ època romana i la història d’Amor i Psike és una història més del llibre. Una de les probes que ha de passar psike consisteix en separar les llavors de diferents tipus de cerals i l’acaben ajudant les formigues, com en el cas de la Ventafocs. També la Ventafocs te problemes a causa d’unes germanes i d’una mare gelosa. La madrastra li fa passar moltes probes però al final la Ventafocs aconseguiex el seu objectiu, s’acaba convertint en una princesa i va a viure en un palau amb els seu estimat. També veiem el mite en la pel·lícula de Disney La Bella i la Bestia. La Bella viu dins d’un Palau magnific, com en el que Amor tanca a Psike. En el llibre d’Apulet Psike és servida també per personatges invisibles i el palau és màgic. En la bella i la Bestia la bella viu amb la por de la bestia que acaba transformant-se en un princep bell, exactament com li passa a Psike.
La història d’Amor i Psique és la història d’amor per excel·lència, una història sense temps o de tots els temps. Una història per la nit de San valentí, i de “cupido”, que no és res més que un Eros cristià.
Psike buscant refugi. Museus Capitolins.
Roma per un forat 