Roma Barroca

Les batalles navals de Piazza Navona

piazza anvona

A La Garriga, el meu poble, per Corpus els infants es tiren clavells després de la processó que ha passat pel damunt de les catifes de flors, a  Reus es tiren tomàquets el dissabte de Carnaval i en molts pobles catalans en les Festes Majors gent de totes les edats participen en una animada guerra d’aigua. Fa uns quants segles quelcom semblant passava a Roma. Passava a Piazza Navona, la Plaça més bonica del món.

La piazza era propietat dels Pamphili, no literalment però si de fet, ja que allà els Pamphili hi tenien el seu palau, la seva capella i una font magnifica que havien patrocinat ells. El 1652 Donya Olimpia, la cunyada del Papa Innocenci x (de la qual ja vam parlar en el text “El fantasma de la Papessa” del mateix blog) va tenir una pensada que esdevingué la diversió dels romans. Aprofitant la forma còncava que la plaça tenia aleshores i per calmar la xafogor de l’estiu, se li acudi transformar-la en un llac artificial i imitar les antigues naumàquies romanes. Les naumàquies, per a qui no ho sàpiga, eren les batalles navals. Aquestes es dugueren a terme a dins del coliseu i també en un edifici situat al costat del riu. En temps dels romans, però, eren batalles violentes en les quals participaven només els gladiadors. El 1600 en canvi foren batalles alegres, en les quals participava la noblesa i a les quals podia assistir el poble. Es duien a terme els caps de setmana d’Agost. En aquelles ocasions es tapava el forat de desaigua d’una font i en tan sols dues hores la Piazza ja era plena d’aigua. Aleshores començava un dels espectacles més estimat pels romans: arribaven carrosses duarades, guarnides i fantasioses, les carrosses dels senyors. Aquestes es guarnien com si de barques es tractes o de monstres marins… i a la llum de les espelmes o de les llums d’oli els senyors a la nit perdien la compostura, corrent d’un costat a l’altre de la Plaça i esquitxant-se mútuament.

Hi havia musica, venedors ambulants de tots tipus, gent a les finestres bocavadats…

La festa, però, era una festa reservada a la noblesa a la qual el poble podia assistir només com a espectador.
El 1865 un nou ordre permeté que també hi participés el poble, el qual hi participà amb molta joia!. Els romans es capbusaven dins d’ aquell enorme bassal, es treien la roba…la joia fou tanta que al cap d’un any hagué de ser abolida per sempre mes.

Fa estrany pensar que aleshores les diversions fossin tan fútils i ingènues!  fins que un pensa en les nostres guerres d’aigua, d’ escuma, de tomàquets i de clavells…i s’adona que en el fons no eren tan diferents.

piazzanavonatardobarocco

El trencaclosques

Bernini-Bust of Cardinal Scipione Borghese - first version with crack copy

Era fill d’un escultor de Florència i de mare napolitana Gian Lorenzo Bernini.

De petit, petit ajudava al seu pare i, cisellant aquí i llimant allà, al final el marbre esdevingué una joguina a les seves mans. Fou un dels millors escultors de Roma. No, el millor! l’artista preferit dels Papes. Sobretot del Papa Urbà VIII que volia que fos el seu Miquel Àngel. Per aquest motiu el nomenà arquitecte de Sant Pere i li encarregà també prestigioses obres de pintura i arquitectura. Tot i que sobretot excel·lí en l’art de l’escultura. Només cal anar a Galeria Borghese i aturar-se uns instants al davant de l’escultura d’ Apol·lo i Dafne o del Rapte de Proserpina per adonar-se que estem mirant les escultures d’un geni.

Bernini tractava el marbre com si fos de cera o una pastilla de mantega i feia de la llum el seu cisell. Les seves escultures semblen de carn i os, es mouen en l’espai, criden, ploren, corren… estan vives. Són blanques però al mateix temps policromes perquè estan plenes de clarobscurs, perquè el marbre no sempre té la mateixa textura: algunes parts són llises i per damunt seu hi llisca la llum, altres són rugoses o menys treballades i al damunt d’aquestes la llum s’hi entreté. Totes les seves escultures estaven pensades perquè la llum les colpís i les escolpís d’una determinada manera. També acostumava a recobrir les seves obres amb una capa de cera, més fina aquí, més gruixuda allà, per tal de què la llum s’hi reflectís de diferent manera, de què el marbre perdés la seva fredor i esdevingués carn.

Tanmateix tot es bellugi no deixava res a l’atzar Bernini, tot estava calcolat, fins i tot la posició de l’escultura dins la sala. Les escultures estaven pensades per ser col·locades en un determinat punt, per començar a ser admirades des del lloc que l’artista mateix escollia. Un hi havia d’arribar des de la dreta o des de l’esquerra, o a través d’una determinada porta i després girar-hi al voltant. Cada costat és diferent i ens narra només una part d’una història. A cada angle descobrim detalls, nous personatges, que ens ajuden a desxifrar el que Bernini explica, talment com si fullegéssim un llibre apassionant o com si assistíssim a una obra de teatre.

Qui és aquell noi que corre? Quan camines uns passos te n’ adones que el noi de cabells rinxolats és el bell Apol·lo perquè te l’arpa, el seu símbol, al costat…i aquella noia que li corre al davant? Cal seguir caminant per descobrir que està trista i que una grossa llàgrima li regalima galtes avall… Des d’aquell angle te n’adones també que Apol·lo té una boca de pam i els ulls desorbitats però no acabes d’entendre perquè està tan sorprès. No ho esbrines fins que camines una mica més i te la mires des de la part oposada d’on has començat a observar-la. Des d’allí descobreixes que està sorprès perquè no pot posseir a la doncella, a sota la mà hi te l’escorça d’un arbre. No pot ser! Apol·lo no pot tocar-la perquè en fer-ho aquesta es transforma en un llaurer!. No pots deixar de caminar per descobrir el final de la història… i quan arribes al darrere de l’escultura te n’adones que Dafne ja no hi és, com per art de màgia, i que les seves mans son branques.

tumblr_m8wuvv8Pd11r0ofkho1_1280

Amb Bernini assistim a la invenció de l’escultura barroca, d’un altre tipus d’art. Fins aleshores les escultures eren un ornament que podia col·locar-se en qualsevol lloc, amb Bernini les escultures esdevenen part d’un escenari teatral , no es poden deslligar del lloc pel qual foren creades. La llum, l’entorn… Tot està pensat per donar-los sentit i força, l’arquitectura esdevé l’escenari i el seu embolcall.

El cardenal scipione Borghese, fou el seu major protector I admirador.

La Galeria Borghese fou la seva caixa de sorpreses, la residència a on el cardenal exposava les obres d’art de la seva col·lecció i el lloc a on impressionava als seus convidats amb la contemplació d’aquestes. Col·leccionava obres de Caravaggio i de Bernini. Hi trobareu algunes obres prodigioses de l’artista però avui us volia parlar de dos retrats.

Representen ambdós el Cardenal Scipione Borghese i són idèntics, Eus aquí el trencaclosques!. Us preguntareu el perquè i si hi ha alguna diferència entre els dos. Es clar que hi és!

bernini

Quan Bernini feu aquests retrats Scipione era ja gran, tenia 56 anys. Per primer cop usà un mètode en escultura que a partir d’aleshores usarien també altres artistes: el mètode del col·loqui amb l’observador. És a dir, el de retratar un subjecte en moviment. Contràriament al que s’havia anat fent fins aleshores Bernini no va fer posar al Cardenal assegut i quiet, sinó que li demanà que es mogués mentre el retratava. Li oferí una copa de vi, brindà amb ell, parlaren, rigueren…i d’aquesta manera en copsà l’essència i en mostrà la personalitat. Mireu-lo, té la boca oberta, els ulls li guspiregen…. Seria una escultura perfecte si no fos que quan l’havia gairebé acabat per culpa d’un defecte del marbre se li esquerdà el cap. Bernini en efecte, a diferència de Miquel Àngel, no anava a triar ell mateix els marbres perquè considerava el marbre una superfície viva amb la qual l’artista podia jugar.
Aquella esquerda però era una mala jugada!, podia posar la seva carrera en perill. Aleshores Bernini decidí jugar dur i transformar la seva desgràcia en glòria. En tan sols 15 dies, 3 segons el seu fill, feu un altre retrat idèntic però entregà el retrat defectuós, aquell amb la closca trencada, al cardenal sense dir-li res. Quan el Cardenal veié el retrat, desil·lusionat, li tirà els plats pel cap. I fou aleshores, al bell mig dels renecs i d’ aquella desmesurada ira, que tan agradava a Bernini, que aquest li mostrà el bust bo.
D’aquesta manera, quan el Cardenal s’hagué calmat no tingué cap dubte ni un de que el seu artista era un geni capaç de fer una obra sublim en un obrir i tanca d’ulls!.

I, tal com feia amb les seves obres d’art, Bernini transformà també aquell moment en una obra teatral, modelà amb intel·ligència l’estat d’ anim del Cardenal que passà en un no res de la ira a la sorpresa i de la sorpresa a la joia.

ulls cardenal

Les espelmes de Santa Maria dels Horts

santa maria dels horts 1

 

Una església poc coneguda pels turistes i que us recomano és l’església de Santa Maria dels horts de Trastevere. No us deixeu enganyar per la seva façana pobre, de maons. A la façana no hi trobareu marbres, ni àngels victoriosos i encara menys hi trobareu esculpits emblemes papals perquè  és fruit de la devoció del poble i era l’església de les corporacions.

Sorgí en el que aleshores eren les afores de Roma, prop del Camp i del riu, en una zona sovintejada pels pagesos i els comerciants. Allà hi havia un dels ports fluvials de la ciutat i les corporacions hi venien els seus productes a l’engròs.

La llegenda diu que en aquells paratges hi havia l’hort d’un camperol i que aquest hi tenia una imatge de la Verge Maria pintada al costat de la porta d’entrada. Pel que es veu no gaudia de bona salut i un dia va fer una promesa a la Verge del seu hort: li demanà que si el curava d’una greu malaltia que patia no la deixaria mai a les fosques. Quan es ponia el sol, en efecte, els camps romanien a les fosques, només les espelmes que il·luminaven els petits altars dels camperols guspirejaven i trencaven la foscor. La Verge devia estar-ne tipa d’aquella penombra perquè va escoltar les pregàries d’aquell pobre home i el va curar. Aleshores aquest, agraït, li dedicà una capelleta.

La veu de la curació miraculosa del camperol començà a córrer entre la gent, que començà a portar ofrenes a la Verge i aquell santuari esdevingué ben aviat el santuari de les corporacions. Els venedors de fruita, de sabates, de pasta, de pa, de gallinam... anaren enriquint l’ altar i feren d’aquest el que és ara: una església magnifica. El 1489 gràcies a les ofrenes dels habitants de Trastevere i de les corporacions, sobretot de la dels venedors de fruita, en el lloc de l’altar hi fou construïda una església. 

La volta i les parets foren decorades amb boniques pintures que narren la història de la Verge. Podríem dir que l’ interior és un llibre amb la biografia de la Verge, poques esglésies l’han representat de manera tan exhaustiva i detallada.

 

smariadellorto

Les  refinades pintures amb escenes de la vida de la Verge contrasten amb els pebrots, carxofes, tomàquets… que veureu dibuixats a terra, record de les atencions que les corporacions dedicaren a l’església. Les corporacions competeien entre elles per embellir-la!. Els venedors de fruita foren qui més n’hi dedicaren i ho testimonia la festa que es dedica a la Mare de Déu dels Horts el tercer Diumenge del mes d’Octubre. Aquell dia es celebra una missa durant la qual es reparteixen pomes beneïdes. Si sou a Roma i hi voleu participar no us en penedireu. 


Però el moment més solemne és per Setmana Santa: Al davant de la imatge de la Verge, la mateixa que el camperol tenia al costat del seu hort, s’hi posa l’anomenada “machina delle quarante ore” una estructura de fusta entallada del 1700 amb més de 200 espelmes que il·luminen a la Verge el Dijous Sant. És potser l’única estructura semblant que encara s’usa a tota Itàlia. Fa impressió veure-la. No us ho podeu perdre!. 

Jo la vaig descobrir per casualitat un dia passejant per Trastevere. Vaig entrar dins l’església atreta per la llum i vaig quedar bocabadada al davant d’aquelles espelmes barroques. L’església era buida. De la sagristia arribà el capellà que veient-me amb una boca de pam i mig me n’explicà la història. 

No hi ha cap dubte que aquell camperol va complir la seva promesa, la Mare de Déu dels horts ja no està a les fosques i per Setmana Santa és la Verge més il·luminada de Roma. 

L’esglèsia és a via Anicia 10. A prop hi trobareu encara el petit altar que el camperol va dedicar a la Mare de Deu. La pinutra fou transportada a l’esglèsia i és la que veureu al centre de l’altar. La imatge de la Verge, com passa amb la pintura de Sant Ignasi de l església dels Jesuïtes veure la nota “els miracles de Padre pozzo” dins l’apartat Roma barroca) s’abaixa com el teló d’un teatre i mostra l’urna amb el sagrat sacrament conservada al darrera.

Mosques a l’escut

3_papa_urbano_VIII_barberini_stemma
 
A la façana dels palaus de Roma, al damunt de les fonts, entre els putti dels sostres hi descobrireu sempre l’escut de les famílies que patrocinaren tota aquella bellesa. Els Barberini, els Colonna, els chigi, els Pamphili…
Els Barberini tenien com a emblema familiar tres abelles col.locades al damunt d’un fons blau. Poca gent sap però que aquest no era l’emblema original d’aquella família. Quin era l’emblema dels potents Barberini? Deixeu que us n’ expliqui la història.
Els Barberini foren una de les famílies mes poderoses de Roma tot i que no eren Romans sino Toscans. Provenien de Barberino (ciutat situada prop de Florència) per això els anomenaven els Barberini tot i que el seu verdader cognom era Tafani, és a dir Tàbacs. La mosca, o el tàbac era per tant el símbol d’aquella família. Tenien tres vulgars tàbacs negres al seu escut!.
Va ser el membre més il·lustre de la família, el Papa Urbà VIII, el que substituí els tàbacs amb abelles. Diuen que ho feu després que l’escollissin Papa, durant un conclave llarg i complicat. El 6 d’agost del 1623 hi havia un gran malestar perquè els cardenals no aconseguien posar-se d’acord en qui havia d’esdevenir el nou Papa. Era un dia molt calorós, amb risc de malària i això va fer que al final els cardenals s’espavilessin i escollissin a Maffeu Barberini. Aquell mateix dia un eixam d’abelles s’havia aturat a la finestra de la cel·la del Conclave del Cardenal Barberini que va intuir aleshores que ell seria el nou Papa. No podia ser d’atra manera, allò havia de ser un signe, les mosques de la família s’havien posat el vestit de gala i havien esdevingut daurades… Quan així fou, el Cardenal comprengué que els seus pressentiments no l’havien enganyat i escollí aleshores les abelles com a símbol de la seva família. Això diuen almenys… però també podria ser que ho fes perquè les abelles sempre queden més bé que els tàbacs , son més boniques, fan mel i son més treballadores.
 
 

Els miracles de Pare Pozzo

 

L’ ordre dels Jesuites va néixer el segle XVI amb la finalitat d’ajudar el Papat en un moment en què, com passa actualment, la seva bona reputació no gaudia de bona salut. Els Papes del Renaixement es gastaven un dineral en festes, banquets, s’envoltaven de cortesanes, eren excèntrics i per si fos poc Lleó X s’inventava les indulgències, és a dir el perdó dels pecats a pagament, per tal de finançar les seves caceres i plaers personals. De la mateixa manera que avui el Papa Francesc, també un jesuïta, cerca de netejar la imatge de la cúria vaticana i d’eliminar la corrupció que  l’ ha embrutat, Ignasi de Loyola el fundador dels jesuïtes ho intentà el 1500. Diuen que a prop de Roma se li aparegué jesús i que aquest li digué que l’acompanyaria en aquesta dura empresa. Potser per això l’art Jesuita ha estat sempre un art visionari, ple d’il·lusions òptiques, teatrals i escenogràfiques. L’art dels Jeuites volia tornar a portar Déu a la terra o donar la sensació que aquest era allí per tal de reforçar la fe dels fidels, per tal d’elevar la seva ànima i acostar-la a l’església cristiana. Calia “robar” fidels als protestants que criticaven al Papat. El Papat es podia salvar mitjançant algunes reformes radicals i necessàries però també mitjançant una bona publicitat feta a través de l’educació, l’art i les imatges. Els protestants criticaven les imatges, deien que eren buides, que Déu era a dins dels homes. Els jesuïtes donaren la volta a la truita i les usaren per elevar l’ànima, per crear devocions mitjançant l’emoció. Les imatges de martirs pietosos, de Magdalenes penitents, la música… eren eficaces, arribaven a l’ànima de puntetes, provocaven sentiments misericordiosos i ajudaven a comunicar amb Déu.

A Roma hi trobareu dues grans esglésies dels jesuïtes a on això s’exemplifica molt bé: Sant Ignasi de Loyola i l’església del Jesu. En totes dues hi treballà un pintor anomenat Andrea Pozzo i és d’ell que avui us vull parlar.

Andrea pozzo era un frare i un atrista jesuïta nascut al Nord d’Itàlia, a Trento. L’ anomenaven també, en efecte, Pare Pozzo. Visqué a la Roma del 1600, en ple barroc. La seva gran obsessió fou la perspectiva i l’art il·lusionistic a la qual dedicà un llibre que posa al servei de la companyia de jesús. Podríem dir que fou l’artista que portà aquesta tècnica al punt més àlgid. Roma de totes maneres a aquella època era una ciutat plena de grans artistes i li costà obrir-s’hi camí. L’encàrrec més important que va rebre fou la decoració de l’altar de Sant Ignasi de l’església mare dels Jesuïtes: el Jesu.
Molts turistes van a veure l’església de Sant Ignasi de Loyola, l’altra gran església jesuïta de Roma. El sostre decorat amb una falsa cúpula i les perspectives de Pare Pozzo l’han fet famosa. Quan entres a l’església sembla que el sostre s’obri al damunt del teu cap i que Jesús hagi de baixar a la terra, envoltat d’àngels. És impossible no emocionar-se, sentir un cert vertigen… i si hi fan missa i t’arriben també les notes solemnes de l’orgue estaràs perdut! t’engollirà aquell cel, t’enlluernarà la seva llum i no tindràs mes remei que creure en l’ existència de quelcom perfecte i grandiós més enllà d’aquella volta i del firmament.

L’ església del Jesu també és molt visitada però no per les pintures de Pare Pozzo, que estan en una capella del transepte. Les pinutres de Pare Pozzo del Jesu són menys conegudes però són precisament aquestes que us aconsello d’anar a veure. Aneu-hi a dos quarts de 6 de la tarda, que és quan esdevé el miracle. A sota l’altar, dins d’una urna daurada, hi ha enterrat el fundador de l’ordre: Sant Ignasi de Loyola. L’altar és magnífic, policrom i escenogràfic: marbres, estucs daurats, lapislàtzuli…i una tela d’ Andrea Pozzo. Em direu que no n’hi ha per tant, que l’església és plena d’altars semblants. Us equivoqueu!, aquest és un altar únic, com n’hi ha pocs a Europa. Espereu que el rellotge marqui dos quarts de 6 i un altre miracle apareixerà al davant dels vostres ulls: La tela s’abaixarà, com si es tractes del teló d’un teatre i us mostrarà l’escultura de plata del Sant triomfant, radiant de llum divina.

Al Barroc s’usaven moltes d’aquestes màquines escenogràfiques però la majoria eren efímeres, es construïen per determinades festes només. Andrea Pozzo, amant com era de l’art escenogràfic i il·lusionistic, en projectà algunes. La de l’església del Jesu era una màquina estable, usada en cerimònies importants i ara, després de la seva restauració, és una de les poques que queden.

Recordeu: cada dia a dos quarts de 6 de la tarda, quan el sol es pon a dins l’església del Jesu hi esdevé un miracle!.

Quin Caravaggio és l’autèntic?

caputxins carpineto

Quan visiteu Roma podeu fer el “Recorregut Caravaggio”, un recorregut que a traves d’esglésies i Museus us posarà en contacte amb les obres mestres d’aquest geni del barroc.
Caravaggio era un pintor llombard. Va néixer a prop de Milà, a la ciutat de Caravaggio. Caravaggio, per tant, no era el seu verdader nom sino el de la seva ciutat d’origen. El seu nom era Miquelangelo Merisi.
Per què es canvià el nom? Doncs perquè antigament els grans artistes no s’anomenaven amb nom i cognom sinó únicament amb el nom de llet: Raffaello, Tiziano, Donatello…en son alguns exemples. El pobre Caravaggio no es podia fer anomenar Miquelangelo perquè de Miquelangelo ja n’hi havia un: el gran Miquel angelo Buonarotti!. Orgullos com era adoptà aleshores el de la seva ciutat d’origen. De totes maneres gairebé tota la seva producció és a Roma, és més, no sabem quines obres va fer abans d’arribar a Roma, això és un enigma. Per tant Roma és un paradís per qui vulgui admirar les obres d’aquest pintor.
A Roma i hi trobareu 2 Caravaggios idèntics: “La meditació de Sant Francesc”. Quins dels dos és l’autèntic?. Aquest és un enigma que des del 1968 no està del tot resolt.
Els frares caputxins de Roma tenen una Meditació de Sant Francesc de Caravaggio, o almenys la tenien fins que el 1968, a Carpineto, dins l’església de Sant Pietro se’n va descobrir un altre igual. Aleshores va començar el debat i la guerra entre els experts per saber quin dels dos era el Caravaggio autèntic.
Alguns experts afirmen que el caravaggio autèntic és el de Carpineto, que actualment és a la galeria Nazionale d’Arte Antica, ja que en aquell quadre s’hi han descobert alguns repensaments que no hi ha a la tela del Museu dels caputxins i se suposa que un artista quan còpia no té repensaments sinó que es limita a copiar el que veu. És molt probable, per tant, que el Caravaggio de Carpineto sigui l’autèntic.
Caravaggio, però, era un artista que tenia per costum replicar els seus quadres i té molts quadres dobles. Perquè ho feia no ho sabem exactament tot i que podem deduir pel seu caràcter i vida desordenada que ho feia per motius econòmics (com molts altres artistes del seu temps). Podria ser que el quadre exposat al Museu dels caputxins fos també un quadre de Caravaggio realitzat en un segon moment, una còpia del mateix artista…o no. Caravaggio no tenia taller però si que tenia alguns pintors o deixebles que l’ajudaven i que van copiar les seves obres, amb més o amb menys talent, i del quadre de Sant Francesc se n’han trobat almenys 6 còpies diferents fetes per aquestes artistes.
Els experts però no ho veuen clar, si el quadre dels Museu dels Caputxins és d’un imitador és d’un imitador molt bo. Mentre no hi ha dubte que els altres son còpies el de museus dels frares capuxins fins que no va aparèixer la còpia de Carpineto es creien que era un original.
Una bona còpia feta per un pintor caravaggesc, una còpia feta pel mateix Caravaggio o l’ original? Quin dels dos Caravaggios és l’autèntic? Si voleu dir la vostra aneu a veure els dos quadres i jutgeu amb els propis ulls, sigui el que sigui aquests us ho agrairan

La crueltat de Bernini amb els llangardaixos

bernini

Bernini era un geni, sobretot com a escultor. Com cap artista barroc va saber representar tan bé el dolor i les emocions. Poca gent sap però que amb el bronze era menys expert i que amb aquest material mes que representar va provocar dolor.

L’ obra més important que feu en bronze fou el baldaquí de Sant Pere, que el tingué enfeinat durant 10 anys. Era una obra complexe degut a les grans dimensions del baldaquí alt com un bloc de vuit pisos. Bernini ompli el baldaquí de petits detalls heràldics, vegetals i animals. Alguns eren difícils de representar i a Bernini se li acudi d’usar com a motlle animals, plantes i objectes reals. La tècnica que usà per fer el baldaquí fou anomenada sarcàsticament “tècnica del llangardaix fos” en comptes de “tècnica de la cera fosa” ja que en comptes d’usar la tradicional tècnica que usaven els grecs de fer un motlle de cera recobert d’argila el qual es fonia quan es posava l’argila al forn i s’omplia amb bronze fos en Bernini usà com a motlle no la cera sinó un parell de llangardaixos que esdevingueren cendra quan es van coure i van ser omplerts amb el bronze.

Això fou molt criticat, ja que segons la mentalitat de l’època un bon artista reproduïa la realitat i s’hi inspirava però no introduïa objectes de la realitat dins les seves obres d’art.

Ara molts artistes contemporanis usen aquesta tècnica i introdueixen objectes reals dins les seves obres. Podríem dir que en Bernini amb el seu baldaquí en va ser un precursor tot i que mes que per filosofia per la incapacitat de reproduir en bronze la realitat!.

Les desventures del Domenichino

cupula dominichino

És la cúpula de Sant Andrea della Valle. Quan fou construïda era la segona cúpula més alta de Roma després de la Sant Pere. La decoraren dos grans artistes del Barroc: Lanfranco decorà la cúpula i Domenichino pintà els evangelistes de sota.

El Domenichino era un pintor virtuós, un dels millors pintors del barroc, era poc sociable, ingenu, silenciós, baixet, i tímid. Era tan tímid que li deien el Domenchino o el “Dominiquet” que no era res més que el diminutiu del seu nom de llet: Domenico Zampieri.  Era nat a Bolonya i també l’ anomenaven el “lent” o el “bou” perquè era lent i modest. Malgrat que tenia un caràcter introvertit el seu talent fou notat pels grans comitents que li encarregaren moltes coses. A Roma rebé nomborsos encàrrecs i un dels més importants fou precisament la decoració de la basílica de San Andrea della Valle

En Lanfranco era també un gran pintor però no acabava de pair l’èxit del seu rival i l’enveja se l’ endugué quan s’escullí a en Domenichino per decorar l’església i a ell se li encarregà només la cúpula. Estava tant gelós i enfurismat que li donà una empenta i el feu caure de la bastida, daltabaix! Apa, per ser massa bo!

A aquella època Roma era plena de grans artistes i un artista amb un temperament com el de Domenichino era difícil de veure, però no obstant això fou notat i esdevingué l’artista preferit del Cardenal Aldobrandini, un gran col·leccionista i mecenes , i de tants altres. El Dominichino, tímid i lent, treballà molt a despit d’ altres artistes més ràpids i temperamentals que ell que li crearen molts problemes a causa de la gelosia.

El cardenal Borghese volia un quadre que havia fet pel seu protector el Cardenal Aldobrandini i, gelos, el tancà a la presó quan Domenchino es negà a vendre-li . Sabia que el seu caràcter dèbil no resistiria els rigors de la presó i acabaria cedint i venent-li aquell meravellós quadre que li havia encarregat un altre cardenal.

Més tard el cridaren a Nàpols per decorar-ne el Duomo i els pintors napolitans el calumniaren a mes no poder, fins que tip de tanta hostilitat decidí anar-se’n. Els comitents li raptaren la dona i la filla per fer-lo tornar… pobre Domenichino, de l’ anim tranquil! calumnies, raptes, presons, “accidents”…N’hi feren veure de tots colors!.
Mori d’un atac de cor el 1646 tot i que les males llengues diuen que en realitat fou enverinat.

Una làpida a Via S. Martino ai Monti a Roma, al damunt de la façana de la casa a on va viure recorda els seus patiments: “Domenico Zampieri el Bolonyes, anomemat el Domenichino, gloria de la pintura, es refugiava en aquesta casa de la guerra implecable de l’enveja”

La Mare de Déu dels peregrins

madonna-dei-pellegrini
Els tresors de Roma són molts i molts vénen a trobar-te sense que tu els busquis. Tel’s trobes quan gires una cantonada, quan entres en una església. Sembla que esperin que algú els descobreixi. Les esglésies de Roma són plenes d’ obres d’art prodigioses, obres que es poden veure gratuïtament i molt sovint en l’ intimitat. Això passa quan s’entra per exemple a l’església de Sant Agostino de Roma, situada a Piazza di San Agostino, a prop de Piazza Navona, el Pantheon i la cafeteria històrica Sant Eustachio, a on fan el millor cafè de Roma.
Molta gent va a beure cafè sense saber que a prop d’aquell cafè hi ha una obra mestre de Caravaggio: Santa Maria del Loreto o dels peregrins. Quanta bellesa en aquest quadre! Val la pena entrar a dins l’església per veure aquella Mare de Déu dels pobres.
La Mare de Déu decora una capella de l’església que pertanyia a un ric notari de Roma anomenat Cavaletti. Fou aquest notari que encarregà a Caravaggio aquest miracle que al seu temps no fou de totes maneres molt apreciat.
Caravaggio pinta la mare de Déu com fins aleshores mai havia estat pintada. La Verge no està asseguda al damunt del seu tro daurat, no porta corona, ni està envoltada d’ àngels sinó que surt de casa seva i s’ acosta als pobres, als peregrins que han anat a trobar-la. S’hi acosta cansada i sense por els mostre el seu fill. És una Mare de Déu terrena, humana, humil que porta pau als peregrins cansats, vells, amb els peus plens de fang i els barrets bruts de la pols del viatge.
A aquella època no van agradar els peus bruts a primer pla, no va agradar que la mare de Déu estes tant a prop de gent bruta, vella, que potser feia pudor i tot.
La casa de la verge és rònega i la Verge té un aspecte vulgar. La model era una prostituta que s’entenia amb Caravaggio i també amb alguns cardenals.
La casa del quadre és a mes la casa del Loreto, una de les relíquies més importants d’occident, és la casa de la Verge que segons la tradició’ fou transportada al segle XIII a la ciutat de Loreto en mans dels àngels!. No hi ha res d’angèlic en aquella casa decrèpita que pinta Caravaggio o potser si…els peus de la Verge de puntetes, com si estes a punt de volar.
Aquest quadre resultà escandalós! No agradà gens al clero puix que aleshores els Sants es representaven tots bells, rossos i distants, com divinitats paganes. Eren temps complicats per l’església, els protestants avançaven pel Nord d’Europa I calia atreure fidels. I com s’atreien? Doncs mostrant-los un paradís perfecte i uns Sants rossos i bells.
Quanta bellesa hi ha però en aquesta Mara de Déu bruna i pobre! Quan entres a l’església sembla que baixi les escales i vingui a tocar-te. Sembla que d’un moment o altre posarà el seu fill entre els teus braços.
No us perdeu aquest tu a tu amb en Caravaggio, és un dels privilegis de Roma.

EL FANTASME DE LA PAPESA

alessandroalgardi_bustofdonnaolimpiamaidalchini2

EL FANTASME DE LA PAPESA

Aquesta escultura representa un fantasma de Roma i la podeu veure a la Galeria Doria Pamhili.
Roma, com totes les ciutats antigues, te els seus fantasmes. No gaires, això si, perquè els romans han estat sempre amants de l’oci i del bon viure i poc propensos a pensar en fantasmes, però si passegeu de nit pel centre històric podria ser que ensopeguessiu amb alguna ànima amb pena llanguida i escorredissa. Haureu d’esperar la nit fonda, quan pels carrers amb prou feines hi guspireja la llum dels fanals.
El fantasma més famós de Roma és el de Dona Olimpia. Aquest fantasma vaga pels voltants de Plaça Navona, de la qual ben segur heu sentit parlar perquè és una de les places més visitades i admirades de la ciutat, una plaça vorejada de bars elegants, d’història i de palaus barrocs.
En un dels palaus de la Plaça, en el que està situat a la dreta de l’església de santa Agnès, hi va néixer un Papa del barroc, el Papa Innocenci X. Aquest Papa pertanyia a la família dels Pamphili, una de les famílies més poderoses de la ciutat que en època del Papa Innocenci X passava per certes estretors econòmiques. Com tots els Papes que l’havien precedit quan Giovanni Battista Pmaphili es va convertir en Papa i va adoptar el nom d’Innocenci x el primer que va fer va ser dedicar-se a restaurar el palau on havia nascut i a embellir la plaça que hi havia al seu davant. No va escatimar diners i va contractar els artistes més famosos del seu temps: en Bernini i en Borromini, dos artistes rivals que la fortuna o la mala sort, si ens posem al seu lloc, va voler que gairebé sempre treballessin frec a frec. De totes maneres si Bernini realitzà la font dels quatre rius que ara senyoreja enmig de la Plaça fou tant sols gràcies a Dona Olimpia i ara us explicarem el perquè.
Dona olimpia Maidalchini era la cunyada del Papa i va arribar a ser una de les dones més riques de Roma. Als 20 anys degut a una serie de maquinacions, al matrimoni amb un home extremadament ric i a l’enviudament va convertir-se en una rica hereva. Aprofitant la crisi per la qual passaven els Pamphili va aconseguir casar-se amb un membre de la seva família, amb Pamphilio Pamphili, home d’una certa edat, germà del Papa, del qual també enviudà ben aviat.
Es convertí en la gran amiga de Giovanni Battista Pamphili i sembla ser que va ser gràcies a ella, a les seves intrigues i als seus contactes que Giovanni Battista va arribar a ser Papa. El Papa no tant sols devia molt a Dona Ollimpia sinó que segons diuen n’estava ben enamorat!. N’estava tant que fins i tot li va regalar el Palau de Plaça Navona!
Dona Olimpia exercia una gran influència sobre Innocenci x. Sembla ser que qui realment governava a Roma a aquella època era Dona Olimpia i també qui escollia els cardenals, xiuxejant-los a cau d’orella del Papa. Per aquest motiu l’anomenaven la Papessa. Diuen que quan havia d’ allunyar-se de la ciutat tancava al Papa amb pany i clau dins la seva habitació i que no l’obria fins que tornava. El Palau Pamphili es convertí en la seva cort. Allí hi rebia el camarlenc del Papa, i això la diu llarga de qui era l’amo de Roma realment!. Gràcies a la influència que exercia sobre el Papa la seva fortuna va augmentar considerablement perquè qui volia la seva bona paraula havia de gratar-se i re gratar-se les butxaques.
El Papa sentia verdadera antipatia per en Bernini i en efecte sota el seu pontificat no se li va encarregar gairebé res. La seva antipatia era deguda en gran part a la simpatia que Urbà VIII, que havia governat abans que ell i que havia estat el seu rival, havia demostrat per l’artista.
Innocenci X va convocar un concurs per la realitzacio’ d’una font magnifica que pogués veure des del seu palau. Al concurs s’hi van presentar els millors artistes del moment. En Bernini com que no hi tenia res a fer va decidir tirar curt i presentar el seu projecte a Dona Olimipia directament. Com tots els romans coneixia molt be la força i també la debilitat de la mestressa de Roma i va decidir fer-li un regal. Li va regalar el model de la font que volia realitzar de plata. Dona Olimpia se’n devia sentir molt afalagada perquè va parlar amb el Papa i el va convèncer perquè encarregues el projecte a en Bernini.
Quan el Papa va passar a millor vida, si així es pot dir perquè vida millor que la dels Papes del passat no ens la podem imaginar, Dona Olimpia va perdre tot el seu poder. El Papa que el va succeir la va exiliar de Roma i quatre anys més tard va morir tràgicament, durant una epidèmia de pesta. De totes maneres cada any des de fa segles torna. Diuen, ves a saber si és veritat, que la nit del 7 d’Abril, dia de la mort del Papa Inocenci X, el fantasma de Dona Olimpia surt del Palau de Plaça Navona al damunt d’una carrossa negre i recorre com embogit els carrerons del seu voltant. Surt del Palau i escorcolla el carrers per endur-se l’or que no va aconseguir emportar-se i en acabat es llença dins les aigües del riu Tiber.
Si us la trobéssiu agafeu amb força el vostre moneder!, no fos cas se us l’endugues!, que be prou falta usa farà si teniu pensat d’anar a menjar l’endemà en un d’aquells bonics restaurants situats al davant de la font dels Quatre Rius!.