Els “Putridariums”

Sabeu què són ? No són unes latrines encara que ho pugui semblar tot i que la funció d’aquests seients foradats fos molt semblant. Podríem dir que eren les latrines dels morts i els líquids que passaven per aquests forats eren els líquids dels cossos dels morts en descomposició. Els anomenaven Putridariums i eren habituals a tot el Sud d’ Itàlia. Generalment estaven sota les esglésies i se’n poden veure molts si un viatge per aquelles terres. El que us presentem aquí es pot veure a Roma, a sota l’altar de l’ església de Sant’ Andrea delle fratte (a Via di S. Andrea delle Fratte, 1) prop de Piazza navona. El putridarium de Sant ‘Andrea delle fratte és l’únic putridarium de Roma.
Aquesta pràctica funerària que avui dia ens repel·leix i ens sorprèn fou, per estrany que ens pugui semblar, molt habitual al sud ’Itàlia sobretot entre els segles XVIII i XIX.

La funció dels putridariums era la de deixar descompondre el cos a la vista de tots per tal de poder al cap d’un any aproximadament, quan la purificació acaba, recollir els ossos, netejar-los i enterrar-los en un ossari.

Els morts es col·locaven asseguts al damunt dels anomenats seients-coladors. Tots tenen un ossari al costat, i una cornisa a on dipositar el crani del cadàver un cop acabada la descomposició. També tenen sovint un altar per resar per l’ànima del mort durant el procés de descomposició. Per tant en aquells ambients s’hi entrava, i tant que sí!

En alguns casos els cossos es deixaven descompondre lleument sota terra, cobrint el cos amb una mica de terra i finalment en els putridariums.

Però perquè eren tant macabres els italians del Sud?
En realitat no es tracta d’un acte macabre sinó d’un acte religiós ancestral, típic de moltes civilitzacions d’arreu del món, d’un viatge de Caronte o de la representació visiva del viatge que l’ànima del difunt ha de fer abans d’arribar al paradís. La descomposició del cos simbolitza la purificació de l’ànima, el desfer-se de totes les parts corruptes fins a arribar als ossos que són el símbol de la puresa i de la fi del viatge. El temps de la descomposició coincidiria amb el dol, una època en la qual els familiars han d’observar certs ritus i regles perquè segons les creences ancestrals el mort encara no ho és completament, la seva ànima vaga durant un cert temps, no desapareix amb l’ultim sospir. Per passar del món dels vius al món dels morts cal una peregrinació, el mort no canvia d’estatus immediatament, cal un viatge de l’ànima que els familiars acompanyen amb pregàries i planys. Aquest viatge purificador de l’anima es reflexe en la descomposició del cos i troba expressió en el doble enterrament practicat entre algunes poblacions primitives i també fins fa poc a occident. És costum en molts llocs posar el cos de difunt dins d’un sarcòfag fins que aquest es descompon i després agafar-ne els ossos netejar-los i enterrar-los definitivament. És aquesta segona fase el verdader enterrament, quan el mort i els familiars reposen finalment. Encara avui dia a Nàpols, en certs ambients, els familiars obren els sarcòfags dels seus difunts després d’un temps i juntament amb els anomenats “terrasantieri” en netegen els ossos amb alcohol i els tornen a enterrar. És aleshores que l’ànima del mort ha acabat el seu trajecte i que aquest pot descansar en pau, juntament amb els familiars que ja no tenen res a témer.

Què són els fantasmes sinó una conseqüència d’això? Són les ànimes que no han pogut realitzar el trajecte correctament. Dins l’imaginari col·lectiu hi ha una categoria de difunts que no poden entrar al regne dels cels perquè no han pogut ser enterrats seguint els ritus adequats i vaguen entre els vius, perjudicant-los: nens que no han estat batejats, gent morta de manera violenta… és això el que volen habitar aquests ritus religiosos, aquests volen ajudar a l’ànima del mort a arribar a l’altra mon i d’aquesta manera, tot sigui dit, desempallegar-se’n!.

El perquè es col·loquen asseguts encara és motiu d’estudi. Segons alguns antropòlegs s’ha de buscar la raó en ritus llunyans i ancestrals. Antigament,a Sicília, els difunts es vestien amb els millors vestits després de morts i s’asseien al damunt d’una cadira alta i grossa perquè els familiars i amics els anessin a veure i els hi rendissin homenatge com si d’un nou Zeus es tractés.

L’ús dels putridariums desaparegué a Itàlia al segle XX. Les autoritats sanitàries s’escandalitzaren en veure aquests costums funeraris tan poc higiènics i perillosos per la societat en algunes zones i ambients italians. El 1850 es començà a limitar el temps d’exposició del cadàver. S’establí que els cadàvers petits podien romandre exposats en estat de descomposició com a màxim un any, un any i 6 mesos els altres i com a màxim dos anys els cossos grassos o molt grans. Deu n’hi do!. Fins que finalment aquests ritus foren prohibits.

Alguns putridariums, però, sobreviuen i a Roma, entre mil·lers d’ obres d’art bellíssimes, delicades, gairebé inspirades per Déu, en podeu veure un.

 

 

Les espelmes de Santa Maria dels Horts

 

Una església poc coneguda pels turistes i que us recomano és l’església de Santa Maria dels horts de Trastevere. No us deixeu enganyar per la seva façana pobre, de maons. A la façana no hi trobareu marbres, ni àngels victoriosos i encara menys hi trobareu esculpits emblemes papals perquè  és fruit de la devoció del poble i era l’església de les corporacions.

Sorgí en el que aleshores eren les afores de Roma, prop del Camp i del riu, en una zona sovintejada pels pagesos i els comerciants. Allà hi havia un dels ports fluvials de la ciutat i les corporacions hi venien els seus productes a l’engròs.

La llegenda diu que en aquells paratges hi havia l’hort d’un camperol i que aquest hi tenia una imatge de la Verge Maria pintada al costat de la porta d’entrada. Pel que es veu no gaudia de bona salut i un dia va fer una promesa a la Verge del seu hort: li demanà que si el curava d’una greu malaltia que patia no la deixaria mai a les fosques. Quan es ponia el sol, en efecte, els camps romanien a les fosques, només les espelmes que il·luminaven els petits altars dels camperols guspirejaven i trencaven la foscor. La Verge devia estar-ne tipa d’aquella penombra perquè va escoltar les pregàries d’aquell pobre home i el va curar. Aleshores aquest, agraït, li dedicà una capelleta.

La veu de la curació miraculosa del camperol començà a córrer entre la gent, que començà a portar ofrenes a la Verge i aquell santuari esdevingué ben aviat el santuari de les corporacions. Els venedors de fruita, de sabates, de pasta, de pa, de gallinam... anaren enriquint l’ altar i feren d’aquest el que és ara: una església magnifica. El 1489 gràcies a les ofrenes dels habitants de Trastevere i de les corporacions, sobretot de la dels venedors de fruita, en el lloc de l’altar hi fou construïda una església. 

La volta i les parets foren decorades amb boniques pintures que narren la història de la Verge. Podríem dir que l’ interior és un llibre amb la biografia de la Verge, poques esglésies l’han representat de manera tan exhaustiva i detallada.

 

Les  refinades pintures amb escenes de la vida de la Verge contrasten amb els pebrots, carxofes, tomàquets… que veureu dibuixats a terra, record de les atencions que les corporacions dedicaren a l’església. Les corporacions competeien entre elles per embellir-la!. Els venedors de fruita foren qui més n’hi dedicaren i ho testimonia la festa que es dedica a la Mare de Déu dels Horts el tercer Diumenge del mes d’Octubre. Aquell dia es celebra una missa durant la qual es reparteixen pomes beneïdes. Si sou a Roma i hi voleu participar no us en penedireu. 


Però el moment més solemne és per Setmana Santa: Al davant de la imatge de la Verge, la mateixa que el camperol tenia al costat del seu hort, s’hi posa l’anomenada “machina delle quarante ore” una estructura de fusta entallada del 1700 amb més de 200 espelmes que il·luminen a la Verge el Dijous Sant. És potser l’única estructura semblant que encara s’usa a tota Itàlia. Fa impressió veure-la. No us ho podeu perdre!. 

Jo la vaig descobrir per casualitat un dia passejant per Trastevere. Vaig entrar dins l’església atreta per la llum i vaig quedar bocabadada al davant d’aquelles espelmes barroques. L’església era buida. De la sagristia arribà el capellà que veient-me amb una boca de pam i mig me n’explicà la història. 

No hi ha cap dubte que aquell camperol va complir la seva promesa, la Mare de Déu dels horts ja no està a les fosques i per Setmana Santa és la Verge més il·luminada de Roma. 

L’esglèsia és a via Anicia 10. A prop hi trobareu encara el petit altar que el camperol va dedicar a la Mare de Deu. La pinutra fou transportada a l’esglèsia i és la que veureu al centre de l’altar. La imatge de la Verge, com passa amb la pintura de Sant Ignasi de l‘ església dels Jesuïtes ( veure la nota “els miracles de Padre pozzo” dins l’apartat Roma barroca) s’abaixa com el teló d’un teatre i mostra l’urna amb el sagrat sacrament conservada al darrera.

La Companyia de la Mort

Prop del tiber, a Via giulia, hi trobareu una església silenciosa i lúgubre…és l’església de Orazione e Morte. A banda i banda del portal d’entrada dos capitells amb forma de calavera us picaran l’ullet amenaçadors i una inscripció de marbre situada al costat de la porta us recordarà sorneguera: “hodie mihi cras tibi” és a dir avui a mi demà a tu. No tindreu masses ganes d’entrar-hi no…tot i que la curiositat us empenyerà a fer-ho.

Abans d’entrar podeu tirar una moneda  a dins d’un forat situat a la dreta pels “poveri morti che si pbliano in campagna” és a dir pels cadàvers dels morts que es recullen al camp com  convida a fer una altra inscripció.

Aquesta era l’església d’una confraria ben especial. Els membres d’aquesta confraria recollien els morts trobats dispersos pel camp, pels rònegs carrers de Roma o ofegats dins del riu, que ningú havia enterrat. Eren els cadàvers de gent pobra, morta lluny de casa, que corrien el risc de ser àpat pels animals.

La confraria va néixer en ple renaixement, el 1538, quan encara no existia un servei d’enterrament public. Aleshores eren les famílies les que havien de pagar les despeses del transport dels cadàvers dels propis familiars o ho feien les confraries a les quals aquestes pertanyien. Els cadàvers de la gent pobra, que moria lluny de casa i que no pertanyia a cap confraria sovint quedaven sense enterrar. La gent pobra recorria a les ofrenes que recollien pels carrers de Roma per tal de donar una sepultura digna als essers estimats, però la col.lecta era difícil perquè no es tractava encara d’una caritat organitzada. Al camp això era encara més complicat perquè hi vivia menys gent i els kilòmetres a recórrer eren més que a la ciutat on la gent vivia frec a frec i a on, especialment a Roma, hi havia moltes esglésies. Per fer front a aquesta necessitat va néixer la Confraria de la Mort la qual portava els cadàvers de la gent pobra o sense identitat vers l’església més propera, perquè el difunt pogués finalment recuperar la seva dignitat i pogués sobretot reposar en el si Déu. La tasca no degué ser gens fàcil, i encara degué ser menys agradable!, si penseu que els membres d’aquesta confraria havien de recórrer sovint kilòmetres i més kilòmetres, arrossegar un cadàver sota el sol, sota la pluja i superar tota una serie d’obstacles inimaginables abans d’arribar a l’església més propera. La confraria finançava aquesta activitat gràcies a la caritat organitzada, amb les ofertes que es recollien a les esglésies i també pels carrers de Roma.
Un cop enterrat el difunt s’encarregava de pregar també per la seva ànima i per aquest motiu rebé el nom de confraria de l’oració i de la mort. Fou el Papa Juli III el que obligà a la confraria d’acompanyar  l’activitat de transport i sepultura amb la de l’oració i les misses pels difunts. Degut a això el 1552, l’any que aquesta fou oficialitzada, a instàncies del Papa i després d’haver rebut nombroses indulgències rebé el nom definitiu de Confraria de l’oració i de la Mort.

Com podeu ben imaginar el Novembre era un mes important per la confraria!. Durant els vuit dies que seguien la festa de Tots Sants, no només deia misses pels difunts sinó que organitzava dins del cementiri subterrani de l’església, entre calaveres i lampares fetes amb els ossos dels desheretats, un espectacle musical corprenedor: un oratori fúnebre, que esdevingué molt popular i escenogràfic però no massa encisador.

Un altre de les molt lloables funcions de la confraria era aconseguir que el Papa alliberes cada any un condemnat a mort.

Amb la creació dels serveis municipals d’enterrament la confraria va abandonar la seva funció principal i es va dedicar només a l’oració pels morts, funció que encara continua duent a terme puix que aquesta encara existeix.

És interessant el cementiri subterrani de l’església ornat de manera impúdica amb els ossos dels morts, semblant al dels caputxins de via veneto. Aquest ens recorda, juntament amb la clepsidra que decora la façana de l’església, el tempus fugit és a dir que el temps fuig, inexorablement!

Via Giulia 262 es visita els matins excepte els caps de setmana de ldos quarts de 7 a les 11 i a la tarda (també els caps de setmana) de les 4 a dos quarts de 7.

 

 

Els miracles de Pare Pozzo

 

L’ ordre dels Jesuites va néixer el segle XVI amb la finalitat d’ajudar el Papat en un moment en què, com passa actualment, la seva bona reputació no gaudia de bona salut. Els Papes del Renaixement es gastaven un dineral en festes, banquets, s’envoltaven de cortesanes, eren excèntrics i per si fos poc Lleó X s’inventava les indulgències, és a dir el perdó dels pecats a pagament, per tal de finançar les seves caceres i plaers personals. De la mateixa manera que avui el Papa Francesc, també un jesuïta, cerca de netejar la imatge de la cúria vaticana i d’eliminar la corrupció que  l’ ha embrutat, Ignasi de Loyola el fundador dels jesuïtes ho intentà el 1500. Diuen que a prop de Roma se li aparegué jesús i que aquest li digué que l’acompanyaria en aquesta dura empresa. Potser per això l’art Jesuita ha estat sempre un art visionari, ple d’il·lusions òptiques, teatrals i escenogràfiques. L’art dels Jeuites volia tornar a portar Déu a la terra o donar la sensació que aquest era allí per tal de reforçar la fe dels fidels, per tal d’elevar la seva ànima i acostar-la a l’església cristiana. Calia “robar” fidels als protestants que criticaven al Papat. El Papat es podia salvar mitjançant algunes reformes radicals i necessàries però també mitjançant una bona publicitat feta a través de l’educació, l’art i les imatges. Els protestants criticaven les imatges, deien que eren buides, que Déu era a dins dels homes. Els jesuïtes donaren la volta a la truita i les usaren per elevar l’ànima, per crear devocions mitjançant l’emoció. Les imatges de martirs pietosos, de Magdalenes penitents, la música… eren eficaces, arribaven a l’ànima de puntetes, provocaven sentiments misericordiosos i ajudaven a comunicar amb Déu.

A Roma hi trobareu dues grans esglésies dels jesuïtes a on això s’exemplifica molt bé: Sant Ignasi de Loyola i l’església del Jesu. En totes dues hi treballà un pintor anomenat Andrea Pozzo i és d’ell que avui us vull parlar.

Andrea pozzo era un frare i un atrista jesuïta nascut al Nord d’Itàlia, a Trento. L’ anomenaven també, en efecte, Pare Pozzo. Visqué a la Roma del 1600, en ple barroc. La seva gran obsessió fou la perspectiva i l’art il·lusionistic a la qual dedicà un llibre que posa al servei de la companyia de jesús. Podríem dir que fou l’artista que portà aquesta tècnica al punt més àlgid. Roma de totes maneres a aquella època era una ciutat plena de grans artistes i li costà obrir-s’hi camí. L’encàrrec més important que va rebre fou la decoració de l’altar de Sant Ignasi de l’església mare dels Jesuïtes: el Jesu.
Molts turistes van a veure l’església de Sant Ignasi de Loyola, l’altra gran església jesuïta de Roma. El sostre decorat amb una falsa cúpula i les perspectives de Pare Pozzo l’han fet famosa. Quan entres a l’església sembla que el sostre s’obri al damunt del teu cap i que Jesús hagi de baixar a la terra, envoltat d’àngels. És impossible no emocionar-se, sentir un cert vertigen… i si hi fan missa i t’arriben també les notes solemnes de l’orgue estaràs perdut! t’engollirà aquell cel, t’enlluernarà la seva llum i no tindràs mes remei que creure en l’ existència de quelcom perfecte i grandiós més enllà d’aquella volta i del firmament.

L’ església del Jesu també és molt visitada però no per les pintures de Pare Pozzo, que estan en una capella del transepte. Les pinutres de Pare Pozzo del Jesu són menys conegudes però són precisament aquestes que us aconsello d’anar a veure. Aneu-hi a dos quarts de 6 de la tarda, que és quan esdevé el miracle. A sota l’altar, dins d’una urna daurada, hi ha enterrat el fundador de l’ordre: Sant Ignasi de Loyola. L’altar és magnífic, policrom i escenogràfic: marbres, estucs daurats, lapislàtzuli…i una tela d’ Andrea Pozzo. Em direu que no n’hi ha per tant, que l’església és plena d’altars semblants. Us equivoqueu!, aquest és un altar únic, com n’hi ha pocs a Europa. Espereu que el rellotge marqui dos quarts de 6 i un altre miracle apareixerà al davant dels vostres ulls: La tela s’abaixarà, com si es tractes del teló d’un teatre i us mostrarà l’escultura de plata del Sant triomfant, radiant de llum divina.

Al Barroc s’usaven moltes d’aquestes màquines escenogràfiques però la majoria eren efímeres, es construïen per determinades festes només. Andrea Pozzo, amant com era de l’art escenogràfic i il·lusionistic, en projectà algunes. La de l’església del Jesu era una màquina estable, usada en cerimònies importants i ara, després de la seva restauració, és una de les poques que queden.

Recordeu: cada dia a dos quarts de 6 de la tarda, quan el sol es pon a dins l’església del Jesu hi esdevé un miracle!.

Les desventures del Domenichino

És la cúpula de Sant Andrea della Valle. Quan fou construïda era la segona cúpula més alta de Roma després de la Sant Pere. La decoraren dos grans artistes del Barroc: Lanfranco decorà la cúpula i Domenichino pintà els evangelistes de sota.

El Domenichino era un pintor virtuós, un dels millors pintors del barroc, era poc sociable, ingenu, silenciós, baixet, i tímid. Era tan tímid que li deien el Domenchino o el “Dominiquet” que no era res més que el diminutiu del seu nom de llet: Domenico Zampieri.  Era nat a Bolonya i també l’ anomenaven el “lent” o el “bou” perquè era lent i modest. Malgrat que tenia un caràcter introvertit el seu talent fou notat pels grans comitents que li encarregaren moltes coses. A Roma rebé nomborsos encàrrecs i un dels més importants fou precisament la decoració de la basílica de San Andrea della Valle

En Lanfranco era també un gran pintor però no acabava de pair l’èxit del seu rival i l’enveja se l’ endugué quan s’escullí a en Domenichino per decorar l’església i a ell se li encarregà només la cúpula. Estava tant gelós i enfurismat que li donà una empenta i el feu caure de la bastida, daltabaix! Apa, per ser massa bo!

A aquella època Roma era plena de grans artistes i un artista amb un temperament com el de Domenichino era difícil de veure, però no obstant això fou notat i esdevingué l’artista preferit del Cardenal Aldobrandini, un gran col·leccionista i mecenes , i de tants altres. El Dominichino, tímid i lent, treballà molt a despit d’ altres artistes més ràpids i temperamentals que ell que li crearen molts problemes a causa de la gelosia.

El cardenal Borghese volia un quadre que havia fet pel seu protector el Cardenal Aldobrandini i, gelos, el tancà a la presó quan Domenchino es negà a vendre-li . Sabia que el seu caràcter dèbil no resistiria els rigors de la presó i acabaria cedint i venent-li aquell meravellós quadre que li havia encarregat un altre cardenal.

Més tard el cridaren a Nàpols per decorar-ne el Duomo i els pintors napolitans el calumniaren a mes no poder, fins que tip de tanta hostilitat decidí anar-se’n. Els comitents li raptaren la dona i la filla per fer-lo tornar… pobre Domenichino, de l’ anim tranquil! calumnies, raptes, presons, “accidents”…N’hi feren veure de tots colors!.
Mori d’un atac de cor el 1646 tot i que les males llengues diuen que en realitat fou enverinat.

Una làpida a Via S. Martino ai Monti a Roma, al damunt de la façana de la casa a on va viure recorda els seus patiments: “Domenico Zampieri el Bolonyes, anomemat el Domenichino, gloria de la pintura, es refugiava en aquesta casa de la guerra implecable de l’enveja”

La Mare de Déu dels peregrins

Els tresors de Roma són molts i molts vénen a trobar-te sense que tu els busquis. Tel’s trobes quan gires una cantonada, quan entres en una església. Sembla que esperin que algú els descobreixi. Les esglésies de Roma són plenes d’ obres d’art prodigioses, obres que es poden veure gratuïtament i molt sovint en l’ intimitat. Això passa quan s’entra per exemple a l’església de Sant Agostino de Roma, situada a Piazza di San Agostino, a prop de Piazza Navona, el Pantheon i la cafeteria històrica Sant Eustachio, a on fan el millor cafè de Roma.
Molta gent va a beure cafè sense saber que a prop d’aquell cafè hi ha una obra mestre de Caravaggio: Santa Maria del Loreto o dels peregrins. Quanta bellesa en aquest quadre! Val la pena entrar a dins l’església per veure aquella Mare de Déu dels pobres.
La Mare de Déu decora una capella de l’església que pertanyia a un ric notari de Roma anomenat Cavaletti. Fou aquest notari que encarregà a Caravaggio aquest miracle que al seu temps no fou de totes maneres molt apreciat.
Caravaggio pinta la mare de Déu com fins aleshores mai havia estat pintada. La Verge no està asseguda al damunt del seu tro daurat, no porta corona, ni està envoltada d’ àngels sinó que surt de casa seva i s’ acosta als pobres, als peregrins que han anat a trobar-la. S’hi acosta cansada i sense por els mostre el seu fill. És una Mare de Déu terrena, humana, humil que porta pau als peregrins cansats, vells, amb els peus plens de fang i els barrets bruts de la pols del viatge.
A aquella època no van agradar els peus bruts a primer pla, no va agradar que la mare de Déu estes tant a prop de gent bruta, vella, que potser feia pudor i tot.
La casa de la verge és rònega i la Verge té un aspecte vulgar. La model era una prostituta que s’entenia amb Caravaggio i també amb alguns cardenals.
La casa del quadre és a mes la casa del Loreto, una de les relíquies més importants d’occident, és la casa de la Verge que segons la tradició’ fou transportada al segle XIII a la ciutat de Loreto en mans dels àngels!. No hi ha res d’angèlic en aquella casa decrèpita que pinta Caravaggio o potser si…els peus de la Verge de puntetes, com si estes a punt de volar.
Aquest quadre resultà escandalós! No agradà gens al clero puix que aleshores els Sants es representaven tots bells, rossos i distants, com divinitats paganes. Eren temps complicats per l’església, els protestants avançaven pel Nord d’Europa I calia atreure fidels. I com s’atreien? Doncs mostrant-los un paradís perfecte i uns Sants rossos i bells.
Quanta bellesa hi ha però en aquesta Mara de Déu bruna i pobre! Quan entres a l’església sembla que baixi les escales i vingui a tocar-te. Sembla que d’un moment o altre posarà el seu fill entre els teus braços.
No us perdeu aquest tu a tu amb en Caravaggio, és un dels privilegis de Roma.

Un deixeble de Crist amb texans!

 

En una capella del 1600 hi trobareu un sopar d’Emmaus ben especial, un dels comensals porta texans i bambes.

Aquest bonic quadre el podeu veure a la Basílica di Santa Maria in Montesanto, l’ esglesia dels Artistes.

L’ obra és d’un pintor contemporani anomenat Riccardo Tommasi Ferroni i fou realitzada expressament per aquesta església. Roma no deixa de sorprendre’t mai!

La Moreneta a Roma

Sabíeu que antigament a Roma també s’adorava a la Moreneta?. En un carrer de Roma hi trobareu una peça de marbre amb la Mare de Deu de Montserrat segant les Muntanyes. Es al lloc a on antigament hi havia la corfaria de Santa Maria del Monserrato. No gaire lluny d’allí hi ha en efecte l’ església de Santa Maria del Monserrato. Aquesta ara és l’església dels espanyols però antigament era l’església de la Corona catalano-aragonesa. Amb l’arribada dels Borja molts catalans es van establir a Roma i aquí en tenim un record.

ELS VERDADERS ANGELS DE BERNINI

Al davant de Castell Sant Angelo hi trobareu el magnific pont Sant Angelo decorat amb 10 àngels barrocs i bellugadissos que mostren als vianants que hi passen els símbols de la passió de Crist. Aquell pont en època medieval era el que mes a prop estava de la Basílica de Sant Pere i el pont pel qual passaven tots els peregrins que s’hi dirigien. Per aquest motiu el 1600 es decidí decorar-lo amb aquells àngels pietosos, que donaven sentit a la llarga travessa per la qual havien hagut de passar els peregrins i els preparaven l’ ànim per la meta final del viatge.
Bernini, un dels genis de l’època i l’artista predilecte dels Papes, fou l’escollit per realitzar aquelles escultures.
Pocs turistes saben però que cap dels àngels del pont sortí de la seva mà. Tots ells sortiren, això si , del seu intel·lecte. Aleshores l’ escultura era encara considerada la menys noble de les arts. La pintura, la música..eren arts més nobles, ja que requerien menys esforç físic però l’escultura a part d’habilitat requeria força física. Era un art que feia suar, embrutar i els grans artistes delegaven aquesta feien als seus ajudants o aprenents. Els Mestres s’encarregaven en la majoria dels casos de fer els esbossos, d’anar a triar el marbre, dirigien el seu equip d’artistes… i un cop acabada l’obra la polien, la perfeccionaven amb el seu talent i li donaven el toc de gràcia. Obtenien tants encàrrecs que no haurien donat l’abast si haguesin hagut de fer ells les escultures d’una a una!. Cap de les escultures del pont Sant Angelo va sortir directament de la mà de Bernini per tant.
En Bernin només realitzà dos àngels, l’ àngel amb el pergamí i l’ àngel amb la corona d’espines, però al Papa li agradaren tant que li sabé greu deixar-los a la intempèrie i decidí quedar-se’ls fent col·locar dues còpies al seu lloc!.
Per sort o per desgràcia mori abans de poder-se les endur a la seva ciutat d’origen a Pistoia, a la Toscana. Com que no els havia pagat i tampoc tenia intenció de fer-ho el Papa que el va succeir en Bernini se les quedà.
El 1729 un nebot de Bernini regalà les dues estàtues a l’ església de Santa Andrea delle Fratte, situada prop de la Fontana di trevi i de l’antiga casa de Benrini.
Si visiteu la Fontana di trevi féu un salt a aquesta església, que com moltes a dins hi guarda un tresor: els dos àngels de Bernini, un dels genis de barroc.