El trencaclosques

Era fill d’un escultor de Florència i de mare napolitana Gian Lorenzo Bernini.

De petit, petit ajudava al seu pare i, cisellant aquí i llimant allà, al final el marbre esdevingué una joguina a les seves mans. Fou un dels millors escultors de Roma. No, el millor! l’artista preferit dels Papes. Sobretot del Papa Urbà VIII que volia que fos el seu Miquel Àngel. Per aquest motiu el nomenà arquitecte de Sant Pere i li encarregà també prestigioses obres de pintura i arquitectura. Tot i que sobretot excel·lí en l’art de l’escultura. Només cal anar a Galeria Borghese i aturar-se uns instants al davant de l’escultura d’ Apol·lo i Dafne o del Rapte de Proserpina per adonar-se que estem mirant les escultures d’un geni.

Bernini tractava el marbre com si fos de cera o una pastilla de mantega i feia de la llum el seu cisell. Les seves escultures semblen de carn i os, es mouen en l’espai, criden, ploren, corren… estan vives. Són blanques però al mateix temps policromes perquè estan plenes de clarobscurs, perquè el marbre no sempre té la mateixa textura: algunes parts són llises i per damunt seu hi llisca la llum, altres són rugoses o menys treballades i al damunt d’aquestes la llum s’hi entreté. Totes les seves escultures estaven pensades perquè la llum les colpís i les escolpís d’una determinada manera. També acostumava a recobrir les seves obres amb una capa de cera, més fina aquí, més gruixuda allà, per tal de què la llum s’hi reflectís de diferent manera, de què el marbre perdés la seva fredor i esdevingués carn.

Tanmateix tot es bellugi no deixava res a l’atzar Bernini, tot estava calcolat, fins i tot la posició de l’escultura dins la sala. Les escultures estaven pensades per ser col·locades en un determinat punt, per començar a ser admirades des del lloc que l’artista mateix escollia. Un hi havia d’arribar des de la dreta o des de l’esquerra, o a través d’una determinada porta i després girar-hi al voltant. Cada costat és diferent i ens narra només una part d’una història. A cada angle descobrim detalls, nous personatges, que ens ajuden a desxifrar el que Bernini explica, talment com si fullegéssim un llibre apassionant o com si assistíssim a una obra de teatre.

Qui és aquell noi que corre? Quan camines uns passos te n’ adones que el noi de cabells rinxolats és el bell Apol·lo perquè te l’arpa, el seu símbol, al costat…i aquella noia que li corre al davant? Cal seguir caminant per descobrir que està trista i que una grossa llàgrima li regalima galtes avall… Des d’aquell angle te n’adones també que Apol·lo té una boca de pam i els ulls desorbitats però no acabes d’entendre perquè està tan sorprès. No ho esbrines fins que camines una mica més i te la mires des de la part oposada d’on has començat a observar-la. Des d’allí descobreixes que està sorprès perquè no pot posseir a la doncella, a sota la mà hi te l’escorça d’un arbre. No pot ser! Apol·lo no pot tocar-la perquè en fer-ho aquesta es transforma en un llaurer!. No pots deixar de caminar per descobrir el final de la història… i quan arribes al darrere de l’escultura te n’adones que Dafne ja no hi és, com per art de màgia, i que les seves mans son branques.

Amb Bernini assistim a la invenció de l’escultura barroca, d’un altre tipus d’art. Fins aleshores les escultures eren un ornament que podia col·locar-se en qualsevol lloc, amb Bernini les escultures esdevenen part d’un escenari teatral , no es poden deslligar del lloc pel qual foren creades. La llum, l’entorn… Tot està pensat per donar-los sentit i força, l’arquitectura esdevé l’escenari i el seu embolcall.

El cardenal scipione Borghese, fou el seu major protector I admirador.

La Galeria Borghese fou la seva caixa de sorpreses, la residència a on el cardenal exposava les obres d’art de la seva col·lecció i el lloc a on impressionava als seus convidats amb la contemplació d’aquestes. Col·leccionava obres de Caravaggio i de Bernini. Hi trobareu algunes obres prodigioses de l’artista però avui us volia parlar de dos retrats.

Representen ambdós el Cardenal Scipione Borghese i són idèntics, Eus aquí el trencaclosques!. Us preguntareu el perquè i si hi ha alguna diferència entre els dos. Es clar que hi és!

Quan Bernini feu aquests retrats Scipione era ja gran, tenia 56 anys. Per primer cop usà un mètode en escultura que a partir d’aleshores usarien també altres artistes: el mètode del col·loqui amb l’observador. És a dir, el de retratar un subjecte en moviment. Contràriament al que s’havia anat fent fins aleshores Bernini no va fer posar al Cardenal assegut i quiet, sinó que li demanà que es mogués mentre el retratava. Li oferí una copa de vi, brindà amb ell, parlaren, rigueren…i d’aquesta manera en copsà l’essència i en mostrà la personalitat. Mireu-lo, té la boca oberta, els ulls li guspiregen…. Seria una escultura perfecte si no fos que quan l’havia gairebé acabat per culpa d’un defecte del marbre se li esquerdà el cap. Bernini en efecte, a diferència de Miquel Àngel, no anava a triar ell mateix els marbres perquè considerava el marbre una superfície viva amb la qual l’artista podia jugar.
Aquella esquerda però era una mala jugada!, podia posar la seva carrera en perill. Aleshores Bernini decidí jugar dur i transformar la seva desgràcia en glòria. En tan sols 15 dies, 3 segons el seu fill, feu un altre retrat idèntic però entregà el retrat defectuós, aquell amb la closca trencada, al cardenal sense dir-li res. Quan el Cardenal veié el retrat, desil·lusionat, li tirà els plats pel cap. I fou aleshores, al bell mig dels renecs i d’ aquella desmesurada ira, que tan agradava a Bernini, que aquest li mostrà el bust bo.
D’aquesta manera, quan el Cardenal s’hagué calmat no tingué cap dubte ni un de que el seu artista era un geni capaç de fer una obra sublim en un obrir i tanca d’ulls!.

I, tal com feia amb les seves obres d’art, Bernini transformà també aquell moment en una obra teatral, modelà amb intel·ligència l’estat d’ anim del Cardenal que passà en un no res de la ira a la sorpresa i de la sorpresa a la joia.