Els “Putridariums”

putridarium

Sabeu què són ? No són unes latrines encara que ho pugui semblar tot i que la funció d’aquests seients foradats fos molt semblant. Podríem dir que eren les latrines dels morts i els líquids que passaven per aquests forats eren els líquids dels cossos dels morts en descomposició. Els anomenaven Putridariums i eren habituals a tot el Sud d’ Itàlia. Generalment estaven sota les esglésies i se’n poden veure molts si un viatge per aquelles terres. El que us presentem aquí es pot veure a Roma, a sota l’altar de l’ església de Sant’ Andrea delle fratte (a Via di S. Andrea delle Fratte, 1) prop de Piazza navona. El putridarium de Sant ‘Andrea delle fratte és l’únic putridarium de Roma.
Aquesta pràctica funerària que avui dia ens repel·leix i ens sorprèn fou, per estrany que ens pugui semblar, molt habitual al sud ’Itàlia sobretot entre els segles XVIII i XIX.

La funció dels putridariums era la de deixar descompondre el cos a la vista de tots per tal de poder al cap d’un any aproximadament, quan la purificació acaba, recollir els ossos, netejar-los i enterrar-los en un ossari.

Els morts es col·locaven asseguts al damunt dels anomenats seients-coladors. Tots tenen un ossari al costat, i una cornisa a on dipositar el crani del cadàver un cop acabada la descomposició. També tenen sovint un altar per resar per l’ànima del mort durant el procés de descomposició. Per tant en aquells ambients s’hi entrava, i tant que sí!

En alguns casos els cossos es deixaven descompondre lleument sota terra, cobrint el cos amb una mica de terra i finalment en els putridariums.

Però perquè eren tant macabres els italians del Sud?
En realitat no es tracta d’un acte macabre sinó d’un acte religiós ancestral, típic de moltes civilitzacions d’arreu del món, d’un viatge de Caronte o de la representació visiva del viatge que l’ànima del difunt ha de fer abans d’arribar al paradís. La descomposició del cos simbolitza la purificació de l’ànima, el desfer-se de totes les parts corruptes fins a arribar als ossos que són el símbol de la puresa i de la fi del viatge. El temps de la descomposició coincidiria amb el dol, una època en la qual els familiars han d’observar certs ritus i regles perquè segons les creences ancestrals el mort encara no ho és completament, la seva ànima vaga durant un cert temps, no desapareix amb l’ultim sospir. Per passar del món dels vius al món dels morts cal una peregrinació, el mort no canvia d’estatus immediatament, cal un viatge de l’ànima que els familiars acompanyen amb pregàries i planys. Aquest viatge purificador de l’anima es reflexe en la descomposició del cos i troba expressió en el doble enterrament practicat entre algunes poblacions primitives i també fins fa poc a occident. És costum en molts llocs posar el cos de difunt dins d’un sarcòfag fins que aquest es descompon i després agafar-ne els ossos netejar-los i enterrar-los definitivament. És aquesta segona fase el verdader enterrament, quan el mort i els familiars reposen finalment. Encara avui dia a Nàpols, en certs ambients, els familiars obren els sarcòfags dels seus difunts després d’un temps i juntament amb els anomenats “terrasantieri” en netegen els ossos amb alcohol i els tornen a enterrar. És aleshores que l’ànima del mort ha acabat el seu trajecte i que aquest pot descansar en pau, juntament amb els familiars que ja no tenen res a témer.

Què són els fantasmes sinó una conseqüència d’això? Són les ànimes que no han pogut realitzar el trajecte correctament. Dins l’imaginari col·lectiu hi ha una categoria de difunts que no poden entrar al regne dels cels perquè no han pogut ser enterrats seguint els ritus adequats i vaguen entre els vius, perjudicant-los: nens que no han estat batejats, gent morta de manera violenta… és això el que volen habitar aquests ritus religiosos, aquests volen ajudar a l’ànima del mort a arribar a l’altra mon i d’aquesta manera, tot sigui dit, desempallegar-se’n!.

El perquè es col·loquen asseguts encara és motiu d’estudi. Segons alguns antropòlegs s’ha de buscar la raó en ritus llunyans i ancestrals. Antigament,a Sicília, els difunts es vestien amb els millors vestits després de morts i s’asseien al damunt d’una cadira alta i grossa perquè els familiars i amics els anessin a veure i els hi rendissin homenatge com si d’un nou Zeus es tractés.

L’ús dels putridariums desaparegué a Itàlia al segle XX. Les autoritats sanitàries s’escandalitzaren en veure aquests costums funeraris tan poc higiènics i perillosos per la societat en algunes zones i ambients italians. El 1850 es començà a limitar el temps d’exposició del cadàver. S’establí que els cadàvers petits podien romandre exposats en estat de descomposició com a màxim un any, un any i 6 mesos els altres i com a màxim dos anys els cossos grassos o molt grans. Deu n’hi do!. Fins que finalment aquests ritus foren prohibits.

Alguns putridariums, però, sobreviuen i a Roma, entre mil·lers d’ obres d’art bellíssimes, delicades, gairebé inspirades per Déu, en podeu veure un.

 

 

2 comments

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s