El mercat de la vergonya

A campo dei Fiori cada matí hi ha un mercat. S’hi venen cols, espècies, fruita i cada cop més també productes per turistes. Diuen les guies turístiques que és un mercat popular tot i que qui en coneix la història també diu que és el mercat de la vergonya.

Què tenen de vergonyós les cols?, us preguntareu. Les cols en si res, si no fos que aquestes es venen als peus de l’escultura del frare dominic Giordano Bruno. Bruno, impertèrrit, amb la mirada ferma, s’alça enmig d’aquelles cols, d’ aquells pebrots virolats, donant austeritat a la festa de verdures, al reclam dels venedors de fruita.

Allí fou assassinat per la Santa inquisició quan la plaça no era encara un alegre mercat si no quan aquesta era el lloc a on s’executaven les penes capitals. Mori un fred 17 de febrer del 1600 cremat a la foguera per haver sostingut coses tan sensates com que l’univers és infinit i la pluralitat de mons dins d’aquest. La Santa inquisició li oferí el perdó si es retractava. Hauria estat fàcil salvar-se però Girdano Bruno preferí morir torturat. Mori per no haver volgut trair el seu pensament i esdevingué per aquest motiu el símbol de la llibertat de pensament, al mateix temps que l’escultura esdevenia el símbol de les injustícies de l’Església.

Aquesta fou realitzada després de la unificació italiana, quan les relacions entre Roma i l’església s’ enaspriren. L’artista fou un home de l’extrema esquerra, Ettore Ferrari, que en un primer moment dissenyà un Giordano Bruno amb el dit vers el Vaticà, desafiant. L’escultura que veiem ara és la segona versió, una mica menys agressiva, però amb el cap i la mirada vers la mateixa direcció.

L’escultura donà peu a nombrosos enfrontaments entre laics i cristians. El vaticà no volia de cap manera una escultura com aquella!, ho considerava un atac. El Papa Lleó XIII anuncià que abandonaria Roma si una estàtua semblant fos col.locada en aquella plaça. Hi hagué aleshores una manifestació d’estudiants al davant de l’escultura i finalment, malgrat les amenaces del Papa, l’erecció d’ aquesta fou aprovada. El 1889 es col·locà l’escultura enmig de la Plaça a despit de la forta oposició i les dures crítiques del vaticà. Lleó XIII va estar tot el dia agenollat al davant de l’estàtua de Sant Pere del Vaticà pregant. Pel que es veu resant entrà en raó i se li passà la rabieta perquè no es retirà a Austria com havia anunciat sino que finalment va romandre a Roma.

Cada any a partir d’ aleshores el 18 de Febrer hi ha una manifestació laica al davant de Giordano Bruno. Els romans li porten corones de flors per recordar que el pensament és lliure, que no pot ser empresonat. El pensament vola , com el gèlid aire de Febrer.

Aquestes manifestacions només s’interromperen durant el feixisme.
En temps de Mussolini alguns catòlics demanaren al Duce que retires l’escultura de Campo dei Fiori i que la substituís amb una capelleta. Mussolini s’hi negà, temerós d’aldarulls. Prohibí, però, les manifestacions al davant de l’escultura i per assegurar-se el tret resolgué el problema amb un mercat. Carxofes, bròquils romanescos, patates… qui volgués manifestar-se ho hauria de fer entre els enciams, esquivant les parades, els venedors, les mammes romanes… una solució brillant!.

No fa pas massa anys amb motiu dels 400 anys de la mort del filòsof de Nola l’assessor a les polítiques culturals de Roma organitzà una gran manifestació en record de Bruno. S’ havia d’instal·lar un entarimat de fusta al bell mig de Campo dei Fiori. Llàstima que no es pogué fer! la celebració en honor de Giordano Bruno es va haver de cancel·lar perquè per posar les tarimes s’havien de suprimir 4 parades de verdura i això suposava una pèrdua pels venedors…

No és estrany, per tant, que algú al davant d’aquelles parades plenes de queviures exclami: quins pebrots!

El D’Artagnan de la Fontana di Trevi

Un dels monuments més rentables de Roma és certament la Fontana di Trevi. És plena de desitjos però també de monedes. Tothom que la visita n’ hi tira com a mínim una. Qui no vol tornar a Roma? Roma és una ciutat que es visita més d’un cop.

La comèdia americana dels anys 50 de Jean negulesco three coins in a fountain, , va inaugurar el nou ritual de tirar-ne tres: una per tornar, una per trobar un nou amor i la tercera per casar-se.
Tot i que segons la tradició amb una n’hi ha prou.

Molta gent ja sap que cada cop que tirem una moneda a la Fontana di Trevi tornarem a Roma i donarem a més diners a la Càritas italiana. Cada setmana l’Ajuntament s’encarrega de recollir les monedes, que es destinen a obres de beneficència. Sabeu, però, quants diners es van recollir els sis primers mesos de l’any 2012? Doncs ni mes ni menys que 540.000 euros. Una fortuna!. El 2011 es van recollir 951.000 euros per tot l’any. La fontana di trevi és una gallina dels ous d’or.

Càritas afirma que és difícil poder dir quan es guanya mes per mes, el recompte no és fàcil de fer perquè molts turistes hi tiren monedes de països que no pertanyen a la comunitat europea i aquestes es canvien més endavant. Una manera de fer els càlculs aproximatius és mitjançant el pes de les monedes, cada mes s’omplen sacs de monedes i pel que es veu cada any aquests sacs pesen més i mes. El 2012 es van recollir sacs de monedes pel pes de 10.937 quilos.

Des del 2011  l’Ajuntament castiga a qui agafa una moneda de la Fontana amb l’arrest ja que una nova llei estableix que aquestes formen part del Municipi quan toquen el terra de la font. Com podeu ben imaginar això ha fet que el robatori de monedes hagi disminuït i també ha fet augmentar els ingressos.

Durant 20 anys, però, no va ser així. Les monedes de la Fontana di Trevi no estaven subjectes a cap llei i no pertanyien a ningú. Per aquest motiu més d’un s’hi capbussava per embutxacar-se els diners. A Roma els anomenaven “grattaroli” . El més famós de tots es deia Roberto Cercelletta. Durant 20 anys aquest “bon” home les reculli cada dia amb una pala i un sac. S’arremangava els pantalons i entrava a la Fontana de bon matí, entre les 5 i les 6, acompanyat de dos “socis”. Hi anava durant el canvi de torn dels vigilants, que dura uns 15 minuts o 20 minuts, i amb aquells 15 minuts feia un bon boti.

A vegades ni tan sols es preocupava dels vigilants i pel que es veu en tenia inclús algun de comprat, li passava comissió perquè no digués res. Quan la policia el descobria el feia sortir i li posava una multa però les multes no servien de gairebé res perquè el jutjat establia que les monedes eren objectes abandonats pels turistes i perquè el senyor en qüestió era un desocupat amb certificat d’invaliditat, el seguia un assistent social i era, en definitiva, intocable. Que era un desocupat és una manera de dir, és clar, perquè la Fontana era el seu negoci i la seva feina. Recollia monedes 6 dies a la setmana i el seté reposava. Reposava el Dilluns que era el dia que es recollien le monedes per la Càritas. La Càritas antigament recollia 2.500 euros cada mes, és a dir es quedava amb el poc que aquell “pobre” home deixava.

Els comerciants del barri, els policies i la gent que vivia a prop el coneixien tots. Era un home sociable, que parlava amb tothom fins que algú li trencava la girada i gosava dir-li que no es podien agafar els diners. Aleshores treia una fulla d’afaitar amenaçava, implorava, s’autolesionava i deia que aquells diners eren seus!. Per aquest motiu l’anomenaven el D’Artagnan de la Fonatan di Trevi, defenia la seva font amb l’espasa i la sang!. També li agradava deixar-se fotografiar pels turistes i es divertia posant per ells (sense cobrar).
Quan l’Ajuntament decidí donar els diners de la Fontana a la Càritas va anar a la Càritas a reclamar el que era seu; plors, crits, amenaces i fulles d’afeitar!.

El 2011 una llei establí que les monedes de la Fontana pertanyien a l’Ajuntament i d’aquesta manera es pogué arrestar finalment a d’Artagnan que des del cap de munt de la fontana di Trevi va protestar i es va ferir.

Un matí del 2013 D’artagnan fou trobat mort al seu llit, morí de mort natural es veu. En varen parlar tots els diaris, A Roma el coneixia tothom, fou degut a ell que es féu una llei ad hoc per evitar que ningú s’emportés les monedes de la Fontana. Aquelles monedes plenes de desitjos d’amor.

Els “Putridariums”

Sabeu què són ? No són unes latrines encara que ho pugui semblar tot i que la funció d’aquests seients foradats fos molt semblant. Podríem dir que eren les latrines dels morts i els líquids que passaven per aquests forats eren els líquids dels cossos dels morts en descomposició. Els anomenaven Putridariums i eren habituals a tot el Sud d’ Itàlia. Generalment estaven sota les esglésies i se’n poden veure molts si un viatge per aquelles terres. El que us presentem aquí es pot veure a Roma, a sota l’altar de l’ església de Sant’ Andrea delle fratte (a Via di S. Andrea delle Fratte, 1) prop de Piazza navona. El putridarium de Sant ‘Andrea delle fratte és l’únic putridarium de Roma.
Aquesta pràctica funerària que avui dia ens repel·leix i ens sorprèn fou, per estrany que ens pugui semblar, molt habitual al sud ’Itàlia sobretot entre els segles XVIII i XIX.

La funció dels putridariums era la de deixar descompondre el cos a la vista de tots per tal de poder al cap d’un any aproximadament, quan la purificació acaba, recollir els ossos, netejar-los i enterrar-los en un ossari.

Els morts es col·locaven asseguts al damunt dels anomenats seients-coladors. Tots tenen un ossari al costat, i una cornisa a on dipositar el crani del cadàver un cop acabada la descomposició. També tenen sovint un altar per resar per l’ànima del mort durant el procés de descomposició. Per tant en aquells ambients s’hi entrava, i tant que sí!

En alguns casos els cossos es deixaven descompondre lleument sota terra, cobrint el cos amb una mica de terra i finalment en els putridariums.

Però perquè eren tant macabres els italians del Sud?
En realitat no es tracta d’un acte macabre sinó d’un acte religiós ancestral, típic de moltes civilitzacions d’arreu del món, d’un viatge de Caronte o de la representació visiva del viatge que l’ànima del difunt ha de fer abans d’arribar al paradís. La descomposició del cos simbolitza la purificació de l’ànima, el desfer-se de totes les parts corruptes fins a arribar als ossos que són el símbol de la puresa i de la fi del viatge. El temps de la descomposició coincidiria amb el dol, una època en la qual els familiars han d’observar certs ritus i regles perquè segons les creences ancestrals el mort encara no ho és completament, la seva ànima vaga durant un cert temps, no desapareix amb l’ultim sospir. Per passar del món dels vius al món dels morts cal una peregrinació, el mort no canvia d’estatus immediatament, cal un viatge de l’ànima que els familiars acompanyen amb pregàries i planys. Aquest viatge purificador de l’anima es reflexe en la descomposició del cos i troba expressió en el doble enterrament practicat entre algunes poblacions primitives i també fins fa poc a occident. És costum en molts llocs posar el cos de difunt dins d’un sarcòfag fins que aquest es descompon i després agafar-ne els ossos netejar-los i enterrar-los definitivament. És aquesta segona fase el verdader enterrament, quan el mort i els familiars reposen finalment. Encara avui dia a Nàpols, en certs ambients, els familiars obren els sarcòfags dels seus difunts després d’un temps i juntament amb els anomenats “terrasantieri” en netegen els ossos amb alcohol i els tornen a enterrar. És aleshores que l’ànima del mort ha acabat el seu trajecte i que aquest pot descansar en pau, juntament amb els familiars que ja no tenen res a témer.

Què són els fantasmes sinó una conseqüència d’això? Són les ànimes que no han pogut realitzar el trajecte correctament. Dins l’imaginari col·lectiu hi ha una categoria de difunts que no poden entrar al regne dels cels perquè no han pogut ser enterrats seguint els ritus adequats i vaguen entre els vius, perjudicant-los: nens que no han estat batejats, gent morta de manera violenta… és això el que volen habitar aquests ritus religiosos, aquests volen ajudar a l’ànima del mort a arribar a l’altra mon i d’aquesta manera, tot sigui dit, desempallegar-se’n!.

El perquè es col·loquen asseguts encara és motiu d’estudi. Segons alguns antropòlegs s’ha de buscar la raó en ritus llunyans i ancestrals. Antigament,a Sicília, els difunts es vestien amb els millors vestits després de morts i s’asseien al damunt d’una cadira alta i grossa perquè els familiars i amics els anessin a veure i els hi rendissin homenatge com si d’un nou Zeus es tractés.

L’ús dels putridariums desaparegué a Itàlia al segle XX. Les autoritats sanitàries s’escandalitzaren en veure aquests costums funeraris tan poc higiènics i perillosos per la societat en algunes zones i ambients italians. El 1850 es començà a limitar el temps d’exposició del cadàver. S’establí que els cadàvers petits podien romandre exposats en estat de descomposició com a màxim un any, un any i 6 mesos els altres i com a màxim dos anys els cossos grassos o molt grans. Deu n’hi do!. Fins que finalment aquests ritus foren prohibits.

Alguns putridariums, però, sobreviuen i a Roma, entre mil·lers d’ obres d’art bellíssimes, delicades, gairebé inspirades per Déu, en podeu veure un.

 

 

L’ Ogre de Roma

 

Aquesta Setmana Santa, mentre esperava un grup que jo mateixa havia de guiar dins del Coliseu vaig descobrir un grafiti curiós en un angle del carrer. El graffiti era a la sortida del metro, amagat al darrere d’un petit quiosc de revistes i tristos souvenirs. Representava el Coliseu esclafat pel que semblava un temple xinès. Era un grafiti estrany que esperava ser desxifrat. Va capturar la meva atenció i el vaig fotografiar, en primer lloc empesa pel meu sentit estètic i després per la meva curiositat. Quin significat devia tenir? Al bell mig hi vaig descobrir una paraula: Hogre. El nom era més aviat inquietant. Vaig agafar el mòbil i vaig fer una recerca per internet. Aleshores vaig descobrir que Hogre és un street artist de Roma ja amb certa fama i algunes exposicions. El seu art es pot trobar a molts carrers de Roma, especialment en barris populars com san Lorenzo, tiburtina o via salaria. D’ aquest artista no es troben gaires dades personals ja que es vol mantenir en l’anonimat i es vol expressar lliurement al damunt de les parets de Roma. Usa el graffiti i també l’estencil. Com l’art pop representa personatges o coses que formen part de la nostra quotidianitat o del nostre imaginari col·lectiu i els treu llur identitat. Veurem un Mussolini al davant d’un crani amb actitud hamletiana o un Beppe grillo que recorda el cartell “I want You” amb l’oncle Sam de la primera guerra mundial… tots personatges amb una forta identitat representats de manera paradoxal, contraria al que estem acostumats o de manera desconcertant. “Res és el que sembla” m’arriba a mi, però potser m’equivoco. Mirant aquests graffiti es prova una certa inquietud, un certa amenaça, sembla que caiguin algunes certeses. Un ogre volta pels carrers de Roma i enderroca les nostres “veritats”!.
Que deu voler dir aquell coliseu esclafat per un temple xinès? Continuo buscant i llegeixo que Hogre està convençut que vendran al Coliseu a una multinacional xinesa. El nostre passat, les nostres certeses, inclús les que semblen eternes i inamovibles, com el Coliseu, corren el risc de desaparèixer.
Des del meu punt de vista el graffiti que vaig veure rere el negoci de souvenirs és una metàfora de la societat moderna i al mateix temps una amenaça. Sembla dir que res roman, tot canvia, res és el que sembla, la societat de consum corromp el món i ens pren la identitat. Potser no és casualitat que el graffiti estes al costat d’un quiosc de souvenirs, no potser no ho és…

 

     

Clet Abraham a Roma

Diuen que a Roma es condueix malament i que no es respecten els senyals de tràfic… jo encara diria mes!

Clet Abraham és un pintor i escultor Bretó. Va néixer el 1966 i des de fa 20 anys viu a Itàlia. Actualment es dedica a l’anomenat Street Art i enganxa adhesius al damunt de senyals de tràfic transformant aquestes en obres d’art. Les podem trobar a Roma, Florència, Milà, Torí…Roma n’està plena!… “Estem constantment invadits de senyals de tràfic i el meu deure com artista és fer-ho notar i convertir-les en quelcom alegre” diu. Tot i que els romans no semblen fer massa cas dels senyals de tràfic!.

Les llums de Sant Pere

Ho sabíeu que des del 1600 fins a mitjans del segle XX la cúpula de Sant Pere, la façana i la columnata de sant Pere s’il·luminava amb espelmes durant festes i aconteixaments importants?

Encarregats de fer-ho eren els anomenats “Sanpeitrini” és a dir els treballadors de la Basílica de Sant Pere, que amb cordes escalaven la cúpula, posaven les espelmes i mes tard les encenien. Una feina perillosa, difícil i esgotadora! L’espectacle era increïble! A la nit dels Jubileus, de canonitzacions o de la festa de Sant Pere i Pau centenars d’espelmes reseguien l’arquitectura de la Basílica i la seva cúpula genial. Podeu veure l’efecte que feien al final d’aquest vídeo.

EL MUSEU DE LES ANIMES DEL PURGATORI

A Roma hi ha centenars de museus. Alguns d’ells son verdaders temples de l’art i els visiten cada any milions de persones, altres en canvi son petits, íntims i els visita molt poca gent. N’hi ha per tots els gustos: museus d’arquoelogia, pinacoteques, de la pasta, de cera…
Avui volem parlar-vos d’un d’aquests museus. Us en parlem perquè és un Museu peculiar i misterios que no coneix gairebé ningú. Aquest Museu està dins d’una església Neogòtica anomenada Església del Sacro Cuore del Suffragio. La façana de l’església s’inspira al Duomo de Milà i és l’unic reflex d’arquitectura gòtica que te la ciutat.
L’església fou construïda el 1894 per un sacerdot francès anomenat Victor Juet, fundador de l’ Associació del Sagrat Cor de Jesus pel Sufragi de les Animes del Purgatori, amb la finalitat de pregar-hi per les animes del Purgatori. Un cop acabada hi hagué un incendi durant el qual alguns fidels veieren el rostre d’una dona trista i melancòlica entre les flames. El rostre d’aquella dona quedà gravat en una de les columnes de l’altar. Aquest fet fou interpretat pel sacerdot com la recerca d’ajut d’una ànima del Purgatori i en quedà tant impressionà que a partir d’aleshores dedicà tota la seva vida a buscar els signes que les ànimes del Purgatori deixen entre elsl vius per demanar ajut, misses i pregaries que les treguin del Purgatori.
El Museu està en una habitació situada al costat de la Sagristia i consisteix en un taulell rònec on s’hi exposen les empremtes deixades per les animes al damunt de vestits, llibres i objectes. Tot plegat està exposat de manera molt simple i poc escenogràfica, a vegades no s’exposa ni tant sols l’objecte original sinó tant sols la seva fotografia. No es vol impactar sinó documentar un fet i explicar-ne la història. Al damunt del taulell hi ha exposades només 10 peces, son les úniques declarades autèntiques per les autoritats eclesiàstiques.
Entre les peces exposades hi ha un coixí d’una monja del Monestir de Santa Chiara del Bambin Gesu a Bastia, prop de Perugia, amb l’empremte d’un dit. Els últims anys de la seva vida va patir molt degut a la seva malaltia, era tísica, i això li va fer desitjar la mort. Pocs dies després de la seva mort va aparèixer al convent per comunicar a una de les seves companyes que Deu l’havia castigat i l’havia enviat al Purgatori i demanar-li ajut.
D’Alemanya prove el signe d’una cremada identificada com l’empremte d’una mà al damunt del llibre “Imitacio de crist”. Aquest document és del 1800. Es diu que a Margarita Demmerlé de Ellingen li va comparèixer la sogra morta de part feia 30 anys demanat-li un pelegrinatge i la celebració d’algunes misses per la seva ànima. La difunta després d’això va aparèixer altre cop a Margarita deixant l’empremte que està exposada en el taulell per agrair-li les pregàries i comunicar-li que havia estat alliberada del Purgatori.
Al damunt d’un tros de roba hi ha l’emprempte d’una mà. Es diu que fou deixada el 1879 a Bèlgica per la senyora Leleux vint i set anys més tard de la seva mort. No aconseguia descansar en pau degut a la vida dissoluta del seu fill i va tornar per portar-lo pel bon camí. Ho va aconseguir ja que Josep Leleux va canviar radicalment, i inclús va arribar a fundar una congregació religiosa.
Això per posar només tres exemples. Si aneu a visitar el Museu en veureu d’altres de semblants i qui sap si us apareixerà també alguna ànima en pena del darrera del taulell!. Segons Victor Juet les ànimes del Purgatori vaguen pel mon molestant els vius per demanar-los que les ajudin a anar al Paradís i una aparició en una Museu i un Església semblants son ben possibles.