Neró no era a Roma quan va començar el famós incendi de l’any 64. Era un divuit de Juliol i l’ estiu a Roma era insuportable, per aquest motiu el passava a la seva vil·la d’Anzio, prop del mar. Allà les nits eren més ventilades i fresques. Aixi enganyava l’estiu Neró… i potser també menjant gelats.
Se sap que Neró era un devorador de gelats i diuen que fou ell a introduir-los en els banquets de la cort l’any 62. Més que gelats eren una espècie de granissats fets amb neu, fruita triturada i sucs de fruita amb mel. Segons les fonts literàries el consum de begudes glaçades li provocà una indigestió, i segles més tard també a l’Emperador Eliogabal. A la cort imperial a l’estiu es menjaven per tant gelats.
Els romans els anomenaven: nivatae potiones.
La neu arribava de les muntanyes que hi havia prop de Roma, del Terminillo, o també podia arribar amb vaixell de l’Etna i del Vesuvi. Allà hi havia dues importants reserves que abastiren de glaç a Roma durant almenys dos segles. El comerç de glaç era fructífer!. Aquest es portava al Palau imperial i també es venia als nombrosos thermopolia, és a dir els bars de l’època, que hi havia a banda i banda dels carrers. El glaç es guardava dins de pous subterranis. S’usava per conservar els aliments i també pel nivatae potiones. El que al principi degué ser només un luxe per rics, que eren els únics que podien tenir pous de glaç a casa, amb el temps també arribà a la gent del poble. Sabem en efecte que en alguns thermopolia el glaç a l’estiu s’usava també per fer menjars glaçats.
El romans no en foren de totes maneres els inventors. A l’antiga Mesopotàmia i a Orient des de temps immemorials es preparaven sucs de fruita amb glaç molt abans que ho fessin els romans. A Mesopotamia els esclaus recorrien milers de quilòmetres a peu per procurar-se glaç de les muntanyes per tal de preparar begudes fredes pels àpats reials.
Alexandre Magne anava boig per un tipus de refresc semblant. Es feia portar copes plenes de trossos de fruita, mel i neu durant la seva campanya a l’índia.
Els faraons egipcis rebien els seus convidats amb fruita cuita i neu servida dins de copes de plata. També Cleopatra oferí aquest refresc refinat a Cèsar i a Marc Antoni. Qui sap si això l’ajudà a seduir-los!
colum nivarieum
Els romans sofisticaren la tècnica que aprengueren d’Orient i s’inventaren uns coladors anomenats “colum nivarium” que s’usaven per depurar els sucs i refredar-los. Omplien els coladors de neu i al damunt hi tiraven els sucs de fruita. També usaven el mateix sistema per refredar el vi.
Sembla que també foren els romans els que començaren a glaçar els sucs de fruita abaixant-ne la temperatura sense barrejar-los amb glaç. Els posaven dins d’una terrina dins la neu. Segons Plini el vell: “Va ser un invent de l’emperador Neró fer bullir l’aigua i col·locarla en un pot de vidre perquè es refredi a la neu. Així s’obté el plaer del fred sense els defectes de la neu “.
Plini s’ indigna i diu que els rics transformen la natura per adaptar-la als propis plaers, fan que el fred refresqui els dies roents o fan bullir l’ aigua i després la fan glaçar!. Pobre Plini, qui sap que diria ara!
Amb la caiguda de l’ Imperi Romà s’acabaren els gelats! A Orient continuaren i es perfeccionaren cada cop més. Foren els àrabs que els tornaren a portar a occident al Renaixement a traves de Sicília. Havien passat molts segles i ningú recordava ja que refrescos semblants s’haguessin menjat al damunt del Palatí i pels carrers empedrats de Roma…
Roma per un forat 