El mercat de la vergonya

A campo dei Fiori cada matí hi ha un mercat. S’hi venen cols, espècies, fruita i cada cop més també productes per turistes. Diuen les guies turístiques que és un mercat popular tot i que qui en coneix la història també diu que és el mercat de la vergonya.

Què tenen de vergonyós les cols?, us preguntareu. Les cols en si res, si no fos que aquestes es venen als peus de l’escultura del frare dominic Giordano Bruno. Bruno, impertèrrit, amb la mirada ferma, s’alça enmig d’aquelles cols, d’ aquells pebrots virolats, donant austeritat a la festa de verdures, al reclam dels venedors de fruita.

Allí fou assassinat per la Santa inquisició quan la plaça no era encara un alegre mercat si no quan aquesta era el lloc a on s’executaven les penes capitals. Mori un fred 17 de febrer del 1600 cremat a la foguera per haver sostingut coses tan sensates com que l’univers és infinit i la pluralitat de mons dins d’aquest. La Santa inquisició li oferí el perdó si es retractava. Hauria estat fàcil salvar-se però Girdano Bruno preferí morir torturat. Mori per no haver volgut trair el seu pensament i esdevingué per aquest motiu el símbol de la llibertat de pensament, al mateix temps que l’escultura esdevenia el símbol de les injustícies de l’Església.

Aquesta fou realitzada després de la unificació italiana, quan les relacions entre Roma i l’església s’ enaspriren. L’artista fou un home de l’extrema esquerra, Ettore Ferrari, que en un primer moment dissenyà un Giordano Bruno amb el dit vers el Vaticà, desafiant. L’escultura que veiem ara és la segona versió, una mica menys agressiva, però amb el cap i la mirada vers la mateixa direcció.

L’escultura donà peu a nombrosos enfrontaments entre laics i cristians. El vaticà no volia de cap manera una escultura com aquella!, ho considerava un atac. El Papa Lleó XIII anuncià que abandonaria Roma si una estàtua semblant fos col.locada en aquella plaça. Hi hagué aleshores una manifestació d’estudiants al davant de l’escultura i finalment, malgrat les amenaces del Papa, l’erecció d’ aquesta fou aprovada. El 1889 es col·locà l’escultura enmig de la Plaça a despit de la forta oposició i les dures crítiques del vaticà. Lleó XIII va estar tot el dia agenollat al davant de l’estàtua de Sant Pere del Vaticà pregant. Pel que es veu resant entrà en raó i se li passà la rabieta perquè no es retirà a Austria com havia anunciat sino que finalment va romandre a Roma.

Cada any a partir d’ aleshores el 18 de Febrer hi ha una manifestació laica al davant de Giordano Bruno. Els romans li porten corones de flors per recordar que el pensament és lliure, que no pot ser empresonat. El pensament vola , com el gèlid aire de Febrer.

Aquestes manifestacions només s’interromperen durant el feixisme.
En temps de Mussolini alguns catòlics demanaren al Duce que retires l’escultura de Campo dei Fiori i que la substituís amb una capelleta. Mussolini s’hi negà, temerós d’aldarulls. Prohibí, però, les manifestacions al davant de l’escultura i per assegurar-se el tret resolgué el problema amb un mercat. Carxofes, bròquils romanescos, patates… qui volgués manifestar-se ho hauria de fer entre els enciams, esquivant les parades, els venedors, les mammes romanes… una solució brillant!.

No fa pas massa anys amb motiu dels 400 anys de la mort del filòsof de Nola l’assessor a les polítiques culturals de Roma organitzà una gran manifestació en record de Bruno. S’ havia d’instal·lar un entarimat de fusta al bell mig de Campo dei Fiori. Llàstima que no es pogué fer! la celebració en honor de Giordano Bruno es va haver de cancel·lar perquè per posar les tarimes s’havien de suprimir 4 parades de verdura i això suposava una pèrdua pels venedors…

No és estrany, per tant, que algú al davant d’aquelles parades plenes de queviures exclami: quins pebrots!

L’ “ESTÀTUA PARLANT” MES JOVE

Fa poc us parlàvem del Pasquino i de les set estàtues parlants de Roma (doneu una ullada a la nota “la veu del poble” de la Categoria Roma del Renaixement). Us farem memòria: vàrem explicar que les estàtues parlants eren estàtues que a partir del Renaixement els Romans utilitzaren per queixar-se i exposar les seves crítiques envers els governants. Al damunt d’aquelles escultures, de nit i d’amagat, els romans hi penjaven cartells amb crítiques i frasesburlesques. Rebien el nom d’estàtues parlants perquè eren la veu del poble. N’hi havia set perquè exposar les critiques al damunt d’aquelles estava prohibit i era perillós!. Essent com eren molt vigilades els romans cercaren de no usar-ne una sola, vigilar-ne set era més difícil.

Avui us volem parlar de l’escultura parlant del “Facchino”.

La majoria de les escultures parlants són escultures romanes antigues, la del Facchino és la més “jove” de les set: és del 1580.
Malgrat el nom representa a un “aquaroli”. Els aquaroli eren les persones que recollien l’aigua del Tiber i la venien als romans que no tenien aigua corrent a casa. Quan els bàrbars destruïren els aqüeductes romans després de la caiguda de l’imperi les fonts publiques de Roma deixaren de funcionar. L’aigua del Tiber es considerava una de les més bones d’Itàlia i fins el Renaixement, que és quan els Papes van restaurar els aqüeductes, els romans begueren i usaren exclusivament l’aigua d’ aquest. Inclús el Papes quan viatjaven s’emportaven grans quantitats d’aigua del riu amb ells. Anar a buscar l’aigua del riu devia ser però bastant entretingut i pesat! i això va fer néixer una nova professió, la professio dels aquaroli. Els aquaroli passaven casa per casa venent l’aigua del riu.

Amb la restauració dels aqüeductes la gent va poder fer servir l’aigua de les fonts públiques però aquesta professió no va desaparèixer fins els 1800, quan es van construir els murs del riu per tal de resoldre el problema de les inundacions.
Aquells sòlids murs que veiem al costat del tiber van acabar no només amb les inundacions del riu, tan freqüents a Roma, sinó que van acabar també amb un gran munt d’activitats i professions relacionades amb el Tiber com la dels aquaroli de la qual ara parlàvem.
L’escultura la va encarregar la corporació dels Aquaroli i és a via Lata. Qui sap si temien que la modernitat acabes amb la seva professió? qui sap si amb aquesta font volien recordar als romans que ells encara existien malgrat el renovament de la ciutat i la construcció de tantes fonts públiques? Qui sap si la mateixa estàtua parlant era un critica de la vida moderna! En tot cas al damunt d’aquesta, com amb la del Pasquino, el romans també hi penjaven les seves crítiques.

EL BARBER PESAT

La fontana di Trevi, la font mes admirada de Roma! però no per tothom… poseu-vos al costat dret, un gerro immens en tapa la visió.

Diuen que quan Nicolo Salvi l’estava construint un barber que vivia a aquell costat de la font anava  sempre veure el que feia i contínuament li donava consells, el criticava, es queixava del soroll que feia…en fi, era un torment pel pobre artista!. Per aquest motiu aquest, cansat, un cop acabada hi col.locà un test gegantí , perquè el barber pesat no en pogués gaudir!.

L’HOROLOGIUM D’AUGUST

Com ja deveu saber un horologium és un rellotge. Els romans tenien certament rellotges però com que eren de sol i d’aigua era impossible que assenyalessin tots la mateixa hora i a Roma era impossible ser puntuals. Sèneca digué que era més fàcil que dos filòsofs es posesin d’acord que ajustar dos rellotges. Els romans dividiren el dia en 12 hores i també la nit, com nosaltres, però les hores no duraven el mateix a cada època de l’any, lògicament a l’estiu eren més llargues. El migdia a l’estiu durava 75 minuts i a l’hivern en durava només 44!.

De totes maneres els romans sabien l’hora. Hi havia rellotges de sol a tot arreu: en llocs públics, a les cases i també existien rellotges individuals, semblant als que ara anomenem de butxaca. Els romans els anomenaven “solaria”, eren portàtils i de petites dimensions. Heu d’imaginar-vos una superfície còncava, com una closca d’ou, a on hi havia marcades les hores del dia i un petit forat per on entrava la llum del sol. Els solaria però només funcionaven bé a Roma, a Nàpols, per exemple, ja no marcaven l’hora exacte.

El rellotge més gran de Roma fou el rellotge d’August. En total tenia 30 metres d’alçada. El va projectar un matemàtic anomenat Fecondio Novio i era d’allò més sofisticat. Constava d’un obelisc i un quadrant de travertí on hi havia indicades les hores, els mesos i els signes zodiacals. Al capdamunt de l’obelisc hi havia una esfera de bronze que projectava l’ombra del sol al terra indicant les hores del dia depenent de cada estació de l’any.

L’obelisc provenia d’ Egipte, de la ciutat d’ Heliopolis. El feu portar a Roma l’emperador August i estava dedicat al Sol. Es un dels molts obeliscos de Roma. Si passegeu per Roma veureu que n’està plena, en total n’hi ha disset. Pels romans eren objectes de propaganda política, un recordatori de la conquesta d’Egipte i normalment els usaven per decorar les arenes dels circs o els temples dedicats a les divinitats egípcies. Cap dels obeliscos de Roma estava a on esta ara, però. Els primers cristians els van destruir considerant-los el símbol del paganisme i del diable. El Renaixement, degut a les obres publiques promogudes pels Papes, van anar apareixent de sota el subsol i els Papes els van restaurar i cristianitzar, colcant-t’hi una creu al damunt. Creien que d’aquesta manera exorcitzarien el diable i els fantasmes pagans. Fou aleshores que els col•locaren a on ara estan, és a dir enmig de les Places i al davant de les esglésies més importants. Ho feren per tal de que els peregrins els poguessin veure des de lluny i poguessin orientar-se fàcilment dins la ciutat, arribant ràpidament a les esglésies principals.

L’obelisc del qual parlem a part de ser un rellotge també era un objecte de propaganda política gegantí. En efecte l’objectiu d’aquell rellotge era sobretot celebrar el naixement d’ August. Estava relacionat amb un temple situat a pocs metres de distància anomenat Ara Pacis Augustae, és a dir : altar de la Pau d’August, un recinte de marbre decorat amb uns relleus magnifics on cada 30 de Gener s’hi sacrificava una truja per agrair als Deus la pau, l’abundància i la prosperitat que August portà a Roma. Els romans consideraven August el salvador de la pàtria. El seu aniversari era el 23 de setembre i el 23 de Setembre de cada any, en coincidència amb l’equinocci de tardor, l’ombra d’aquell obelisc dedicat al Sol entrava dins de l’Ara Pacis Augusta. Només aquell dia de l’any l’ ombra es perllongava i entrava dins del temple, indicant que amb el naixement d’August començava una nova era, una nova edat d’or. El sol en efecte era un astre associat a Apolo, el Deu de les arts, portador de prosperitat.

De totes maneres el rellotge deixà de funcionar aviat, al cap de 30 anys ja no marcava les hores amb exactitud degut als terratrèmols, les inundacions del riu i els moviments del terreny.

Fou descobert al Renaixement per casualitat, en els subterranis de la botiga d’un barber, però no el van restaurar fins tres segles més tard, el 1792. Aleshores el van col•locar al davant del Parlament italià, a prop d’on havia estat l’antic horologium. Part de rellotge encara es pot veure avui dia a sota l’església de San Lorenzo in Lucina, no gaire lluny d’allí. Es veuen les lletres de bronze al damunt del quadrnat de travertí. Quanta història te Roma també sota terra!

La Mare de Déu dels peregrins

Els tresors de Roma són molts i molts vénen a trobar-te sense que tu els busquis. Tel’s trobes quan gires una cantonada, quan entres en una església. Sembla que esperin que algú els descobreixi. Les esglésies de Roma són plenes d’ obres d’art prodigioses, obres que es poden veure gratuïtament i molt sovint en l’ intimitat. Això passa quan s’entra per exemple a l’església de Sant Agostino de Roma, situada a Piazza di San Agostino, a prop de Piazza Navona, el Pantheon i la cafeteria històrica Sant Eustachio, a on fan el millor cafè de Roma.
Molta gent va a beure cafè sense saber que a prop d’aquell cafè hi ha una obra mestre de Caravaggio: Santa Maria del Loreto o dels peregrins. Quanta bellesa en aquest quadre! Val la pena entrar a dins l’església per veure aquella Mare de Déu dels pobres.
La Mare de Déu decora una capella de l’església que pertanyia a un ric notari de Roma anomenat Cavaletti. Fou aquest notari que encarregà a Caravaggio aquest miracle que al seu temps no fou de totes maneres molt apreciat.
Caravaggio pinta la mare de Déu com fins aleshores mai havia estat pintada. La Verge no està asseguda al damunt del seu tro daurat, no porta corona, ni està envoltada d’ àngels sinó que surt de casa seva i s’ acosta als pobres, als peregrins que han anat a trobar-la. S’hi acosta cansada i sense por els mostre el seu fill. És una Mare de Déu terrena, humana, humil que porta pau als peregrins cansats, vells, amb els peus plens de fang i els barrets bruts de la pols del viatge.
A aquella època no van agradar els peus bruts a primer pla, no va agradar que la mare de Déu estes tant a prop de gent bruta, vella, que potser feia pudor i tot.
La casa de la verge és rònega i la Verge té un aspecte vulgar. La model era una prostituta que s’entenia amb Caravaggio i també amb alguns cardenals.
La casa del quadre és a mes la casa del Loreto, una de les relíquies més importants d’occident, és la casa de la Verge que segons la tradició’ fou transportada al segle XIII a la ciutat de Loreto en mans dels àngels!. No hi ha res d’angèlic en aquella casa decrèpita que pinta Caravaggio o potser si…els peus de la Verge de puntetes, com si estes a punt de volar.
Aquest quadre resultà escandalós! No agradà gens al clero puix que aleshores els Sants es representaven tots bells, rossos i distants, com divinitats paganes. Eren temps complicats per l’església, els protestants avançaven pel Nord d’Europa I calia atreure fidels. I com s’atreien? Doncs mostrant-los un paradís perfecte i uns Sants rossos i bells.
Quanta bellesa hi ha però en aquesta Mara de Déu bruna i pobre! Quan entres a l’església sembla que baixi les escales i vingui a tocar-te. Sembla que d’un moment o altre posarà el seu fill entre els teus braços.
No us perdeu aquest tu a tu amb en Caravaggio, és un dels privilegis de Roma.

La llum del Panteó

Segons alguns arqueòlegs i experts el Panteó era un enorme rellotge solar. Tothom que l’ha visitat haurà pogut notar que el sol que entra a traves de l’ òcul de la cúpula és enlluernador i potser no s’equivoca qui pensa que la llum tenia un rol important dins d’aquest.El 21 d’Abril a les 12 del migdia el sol il·lumina la porta d’entrada i s’adapta a aquesta de manera perfecta. El 21 d’Abril no és un dia qualssevol, és ni més ni menys el dia que segons la llegenda Ròmul fundà Roma, una data que encara avui dia els romans celebren. Segons alguns experts això no és una casualitat. Creuen aquests que el panteó fou construït de tal manera que el dia 21 d’Abril la llum il·lumines a l’Emperador, d’origen divina, quan entres per la porta.El panteó s’usava en efecte no només com a temple sinó també com a lloc de reunions polítiques. Aneu a visitar-lo aquell dia. Entreu per la porta a les 12 del migdia i us sentireu com il·luminats per un focus immens, com si fóssiu un antic Emperador o un Déu!.