El D’Artagnan de la Fontana di Trevi

Un dels monuments més rentables de Roma és certament la Fontana di Trevi. És plena de desitjos però també de monedes. Tothom que la visita n’ hi tira com a mínim una. Qui no vol tornar a Roma? Roma és una ciutat que es visita més d’un cop.

La comèdia americana dels anys 50 de Jean negulesco three coins in a fountain, , va inaugurar el nou ritual de tirar-ne tres: una per tornar, una per trobar un nou amor i la tercera per casar-se.
Tot i que segons la tradició amb una n’hi ha prou.

Molta gent ja sap que cada cop que tirem una moneda a la Fontana di Trevi tornarem a Roma i donarem a més diners a la Càritas italiana. Cada setmana l’Ajuntament s’encarrega de recollir les monedes, que es destinen a obres de beneficència. Sabeu, però, quants diners es van recollir els sis primers mesos de l’any 2012? Doncs ni mes ni menys que 540.000 euros. Una fortuna!. El 2011 es van recollir 951.000 euros per tot l’any. La fontana di trevi és una gallina dels ous d’or.

Càritas afirma que és difícil poder dir quan es guanya mes per mes, el recompte no és fàcil de fer perquè molts turistes hi tiren monedes de països que no pertanyen a la comunitat europea i aquestes es canvien més endavant. Una manera de fer els càlculs aproximatius és mitjançant el pes de les monedes, cada mes s’omplen sacs de monedes i pel que es veu cada any aquests sacs pesen més i mes. El 2012 es van recollir sacs de monedes pel pes de 10.937 quilos.

Des del 2011  l’Ajuntament castiga a qui agafa una moneda de la Fontana amb l’arrest ja que una nova llei estableix que aquestes formen part del Municipi quan toquen el terra de la font. Com podeu ben imaginar això ha fet que el robatori de monedes hagi disminuït i també ha fet augmentar els ingressos.

Durant 20 anys, però, no va ser així. Les monedes de la Fontana di Trevi no estaven subjectes a cap llei i no pertanyien a ningú. Per aquest motiu més d’un s’hi capbussava per embutxacar-se els diners. A Roma els anomenaven “grattaroli” . El més famós de tots es deia Roberto Cercelletta. Durant 20 anys aquest “bon” home les reculli cada dia amb una pala i un sac. S’arremangava els pantalons i entrava a la Fontana de bon matí, entre les 5 i les 6, acompanyat de dos “socis”. Hi anava durant el canvi de torn dels vigilants, que dura uns 15 minuts o 20 minuts, i amb aquells 15 minuts feia un bon boti.

A vegades ni tan sols es preocupava dels vigilants i pel que es veu en tenia inclús algun de comprat, li passava comissió perquè no digués res. Quan la policia el descobria el feia sortir i li posava una multa però les multes no servien de gairebé res perquè el jutjat establia que les monedes eren objectes abandonats pels turistes i perquè el senyor en qüestió era un desocupat amb certificat d’invaliditat, el seguia un assistent social i era, en definitiva, intocable. Que era un desocupat és una manera de dir, és clar, perquè la Fontana era el seu negoci i la seva feina. Recollia monedes 6 dies a la setmana i el seté reposava. Reposava el Dilluns que era el dia que es recollien le monedes per la Càritas. La Càritas antigament recollia 2.500 euros cada mes, és a dir es quedava amb el poc que aquell “pobre” home deixava.

Els comerciants del barri, els policies i la gent que vivia a prop el coneixien tots. Era un home sociable, que parlava amb tothom fins que algú li trencava la girada i gosava dir-li que no es podien agafar els diners. Aleshores treia una fulla d’afaitar amenaçava, implorava, s’autolesionava i deia que aquells diners eren seus!. Per aquest motiu l’anomenaven el D’Artagnan de la Fonatan di Trevi, defenia la seva font amb l’espasa i la sang!. També li agradava deixar-se fotografiar pels turistes i es divertia posant per ells (sense cobrar).
Quan l’Ajuntament decidí donar els diners de la Fontana a la Càritas va anar a la Càritas a reclamar el que era seu; plors, crits, amenaces i fulles d’afeitar!.

El 2011 una llei establí que les monedes de la Fontana pertanyien a l’Ajuntament i d’aquesta manera es pogué arrestar finalment a d’Artagnan que des del cap de munt de la fontana di Trevi va protestar i es va ferir.

Un matí del 2013 D’artagnan fou trobat mort al seu llit, morí de mort natural es veu. En varen parlar tots els diaris, A Roma el coneixia tothom, fou degut a ell que es féu una llei ad hoc per evitar que ningú s’emportés les monedes de la Fontana. Aquelles monedes plenes de desitjos d’amor.

L’ origen de la paraula moneda

Sabeu quin és l’origen de la paraula “moneda”?.
Com podeu imaginar-vos és llatí, tot i que aquesta paraula al principi no tenia res a veure amb les monedes, significava un cosa molt diferent. “Moneta” significava: advertidora, ja que el verb llati “Monere” vol dir advertir.
Us en volem explicar la història perquè és bonica i curiosa.
Fa molts anys, al segle IV a.c, al damunt d’un dels 7 turons de Roma, en concret del Capitoli, hi havia un temple dedicat a la Deessa Juno. Juno era la muller de Zeus, el Pare de tots els deus. Era la Deessa Mare i com a tal la deessa que protegia a les dones embarassades, que vetllava sobre l’unio sagrada del matrimoni, i que assistia als parts. També era la deessa que protegia els animals. Un dels seus animals sagrats era l’oca. Dins del recinte del temple De Juno del capitoli, en efecte, s’hi criaven algunes oques.
Les oques del Capitoli son famoses perquè salvaren Roma de la catàstrofe.
El segle IV ac els Gals, capitanejats per un valeros general anomenat Breno, derrotaren i saquejaren Roma. Els romans que no fugiren es refugiaren al damunt del Capitoli, que era el turo més alt dels 7 que tenia Roma i una zona difícil de conquerir. Juntament amb ells portaren els objectes de més valor.
Els Gals que volien acabar de conquistar la ciutat i emportar-se els seus tresors van tramar un pla: assaltarien el Capitoli de nit, mentre els soldats dormien. No van pensar, però, amb les oques del Capitoli que quan els van sentir arribar van començar a cridar: cua, cua, cua!, i amb els seus crits van despertar al Consul Marco Manlio que amb l’ajut de l’exercit va aconseguir fer fora els guerrers gals.
A partir d’aleshores el temple de la deessa Juno rebé el nom de temple de Juno Moneta, és a dir “advertidora”. Els romans cregueren que la deessa Juno els havia advertit mitjançant les seves oques. En efecte a aquella deessa se li atribuïen poders oraculars i el temple era considerat una espècie d’oracle.
Aquell temple oracolar, però, també s’utilitzava per coses terrenals. Els romans eren molt pràctics, de fet adoraven als seus deus per poder-los demanar alguna cosa a canvi. Normalment dins del Podi dels temples s’hi feien altres activitats. El podi era un espai gran que podia ser utilitzat i sovint s’utilitzava per activitats mundanes.
Dins del podi del Temple de Juno Moneta s’hi fabricaven les monedes de Roma. Amb el pas del temps el poble començà a anomenar “la Moneta” al taller de monedes que hi havia a sota del temple de Juno Moneta i més tard a les monedes.
Pel que sembla pels romans religió i diners no calia que anessin separats. De fet no hi han anat quasi mai, però diguem-ho baixet…

La vellesa i la bellesa de la Sibil.la Cumana

Sabeu qui és aquest misteriós i fascinant personatge? apareix a la Capella Sixtina, el seu cos és negre i la seva cara arrugada. On és la bellesa d’Adam, dels ignudi i de les altres sibil·les?. Qui és aquest personatges lleig i fosc que apareix enmig de tanta bellesa? perquè és vell?

Es la Sibil.la Cumana, la sibil.la mes famosa de l’antiguitat. Aquesta vivia a Cuma, prop de Nàpols, en una zona volcànica.

Com totes les sibil.les era una sacerdotessa inspirada per un Deu (en aquest cas Apol.lo) a traves del qual formulava oracles i era capaç de predir el futur. La Sibil.la Cumana vivia dins d’un antre fosc i misteriós al qual s’entrava a traves d’una llarga galeria excavada en un turo. La galeria era iluminada tènuement pels pous de llum de les parets de tal manera que la persona que conduïa els visitants en presència de la sibil.la apareixia i desapareixia misteriosament degut a l’alternança de llum i ombra.

Virigili deia que a l’antre de la sibil.la hi conduïen cent passadissos i cent portes dels quals sortien centenars de veus, amb les prediccions de la sibil.la. La visió inquietant de la sacerdotessa que desapareixia per moments en l’obscuritat devia atemorir al mes valerós dels visitants.

La Sibil.la menjava fulles de llaurer i respirava els fums del volcà i entrava en una espècie de deliri abans de predir el futur.

Diu la llegenda que la Sibil.la Cumana era tant guapa que el Deu Apol.lo se’n va enamorar i li concedir un desig si acceptava a convertir-se en la seva sacerdotessa. La sibil.la li va demanar que volia viure tants anys com granets hi havia en una muntanyeta de pols. En aquella mà de pols hi havia 1000 grans!

Apol.lo va concedir a la Sibil.la viure 1000 anys però la sibil.la no es va recordar de dir-li que no volia envellir i es va anar quedant arrugada, negre i vella fins que diuen que al final va dir “em vull morir”.

Les llums de Sant Pere

Ho sabíeu que des del 1600 fins a mitjans del segle XX la cúpula de Sant Pere, la façana i la columnata de sant Pere s’il·luminava amb espelmes durant festes i aconteixaments importants?

Encarregats de fer-ho eren els anomenats “Sanpeitrini” és a dir els treballadors de la Basílica de Sant Pere, que amb cordes escalaven la cúpula, posaven les espelmes i mes tard les encenien. Una feina perillosa, difícil i esgotadora! L’espectacle era increïble! A la nit dels Jubileus, de canonitzacions o de la festa de Sant Pere i Pau centenars d’espelmes reseguien l’arquitectura de la Basílica i la seva cúpula genial. Podeu veure l’efecte que feien al final d’aquest vídeo.

La llum del Panteó

Segons alguns arqueòlegs i experts el Panteó era un enorme rellotge solar. Tothom que l’ha visitat haurà pogut notar que el sol que entra a traves de l’ òcul de la cúpula és enlluernador i potser no s’equivoca qui pensa que la llum tenia un rol important dins d’aquest.El 21 d’Abril a les 12 del migdia el sol il·lumina la porta d’entrada i s’adapta a aquesta de manera perfecta. El 21 d’Abril no és un dia qualssevol, és ni més ni menys el dia que segons la llegenda Ròmul fundà Roma, una data que encara avui dia els romans celebren. Segons alguns experts això no és una casualitat. Creuen aquests que el panteó fou construït de tal manera que el dia 21 d’Abril la llum il·lumines a l’Emperador, d’origen divina, quan entres per la porta.El panteó s’usava en efecte no només com a temple sinó també com a lloc de reunions polítiques. Aneu a visitar-lo aquell dia. Entreu per la porta a les 12 del migdia i us sentireu com il·luminats per un focus immens, com si fóssiu un antic Emperador o un Déu!.

Déu te cara d’ase

Eus aquí un grafiti de l’antiga roma! Els grafitis antics són molt importants pels arqueòlegs perquè ens parlen de la vida quotidiana dels romans. Aquest fou trobat al Palatí i el podeu veure al Museu del Palatí. És de principis del segle II d.c, quan el cristianisme encara no havia estat legalitzat i s’havia de practicar d’amagat. Fou trobat al damunt d’ una paret del Pedagogium, l’escola dels esclaus de l’emperador. En el grafiti hi veiem un jove agenollat al davant d’un personatge crucificat amb cara d’ase i una frase amb grec que diu “ Alexamenos adora al seu Déu”. Sempre s’havia pensat que era un graffitti satíric i blasfem d’un esclau pagà que escarnia a un esclau cristià. Déu amb cara d’ase no sembla una floreta precisament! Fa poc Monsenyor Mauro cancani, estudiós dels fets bíblics i expert en simbologia animal ho ha desmentit argumentant que si bé l’ase té una simbologia negativa en el món llati no la te en e mon grec i oriental a on aquest era un animal sagrat. Pel que es veu en mes d’un lloc Deu és representat amb orelles d’ase, està representat així per exemple en una església de Perugia. Segons el Monsenyor Mauro Cancani aquest grafiti per tant és un acte de devoció’ vers el Déu cristià per part d’un esclau grec. Per ironia de la sort pel que es veu aquesta crucifixió de Crist amb cara d’ase és la crucifixió més antiga que es coneix!.

La veu del poble

Mentre s’estava fent pavimentar plaça Navona, en ple Renaixament, va aparèixer una escultura. La va descobrir un cardenal, el cardenal Oliviero Carafa, que finançava les obres. L’escultura representava a un home musculós. No sabem exactament quin era el tema de l’escultura perquè estava molt malmesa i mutilada, no tenia braços ni cames i al rostre, completament desfigurat, li faltava el nas. La hipòtesi més acceptada afirma que representa a Menelao agafant amb els seus braços a Patroclo mort.
No obstant això el cardenal va quedar entusiasmat amb aquella escultura. La va trobar tant bonica que la va fer col•locar al damunt d’un pedestal al davant del seu palau. Molts artistes i erudits en van quedar enamorats. Entre aquests hi havia també en Miquel Àngel, que n’admirava les proporcions i la representació anatòmica.
El populatxo no ho acabava d’entendre…aquell tros de marbre desgastat i trencat no tenia res de bonic! Consideraven aquella escultura un exemple de l’excentricitat dels intel.lectuals. Aleshores algú va plantar al damunt d’aquella escultura un cartell burlant-se del cardenal i dels intel.lectuals del seu temps. Molt possiblement va fer riure a molta gent perquè després d’aquella burla en vingué un altre, i un altre fins que es convertí en una costum pantuflar les burles i les critiques que els romans volien expressar contra els Papes i els personatges públics al damunt d’aquella escultura.
Aquella escultura mutilada esdevingué la veu del poble i el poble al final li donà un nom, li donà el nom de Pasquino, no sabem exactament el perquè. A partir d’aleshores totes les burles penjades al coll del Pasquí reveren el nom de pasquins, Pasquinate en italià.
Evidentment els pamflets s’havien de posar de nit i d’amagat, un pasquí suposava un cert risc. Hi va haver alguns Papes que van intentar desfer-se de l’escultura. Adrià VII(1522-1523) va intentar tirar-la al riu però la Cúria li ho va impedir. Altres van fer vigilar l’escultura dia i nit i van publicar un edicte en el qual s’hi deia que qui fos sorprès posant un pasquí seria condemnat a mort o se li confiscarien els bens. De totes maneres això no va tapar la veu del poble, a partir d’ aleshores es començaren a usar també altres escultures. Totes eren antigues i estaven en llocs públics. En total n’ hi havia set. Reben el nom de escultures parlants perquè expressaven les critiques del poble i cadascuna d’elles tenia un nom propi. El Pasquino fou la primera i avui dia els romans encara l’usen per exposar-hi algunes critiques.
Miquel Angel la trobà magnifica! Per tant si a Miquel Angel li agradà no deu ser tampoc una escultura tant lletja com deia el poble! En tot cas fou sobretot el poble que la feu famosa.

La Moreneta a Roma

Sabíeu que antigament a Roma també s’adorava a la Moreneta?. En un carrer de Roma hi trobareu una peça de marbre amb la Mare de Deu de Montserrat segant les Muntanyes. Es al lloc a on antigament hi havia la corfaria de Santa Maria del Monserrato. No gaire lluny d’allí hi ha en efecte l’ església de Santa Maria del Monserrato. Aquesta ara és l’església dels espanyols però antigament era l’església de la Corona catalano-aragonesa. Amb l’arribada dels Borja molts catalans es van establir a Roma i aquí en tenim un record.

inicialment volia batejar aquest bloc amb el nom de “Roma pel forat del pany” perquè hi publicaré curiositats o coses que no es troben en les habituals guies de viatges, que només es veuen atansant-se molt a la ciutat.
Totes elles han passat pel facebook de Romaquí, http://www.romaqui.com, que podríem dir és el dia a dia de Roma, el lloc a on publico les fotografies dels turistes catalans que la visiten de la meva mà, les activitats que hi duc a terme, les informacions pràctiques i el que passa a Roma quotidianament.
Les curiositats de Roma que hi publico han agradat sempre molt als meus seguidors però ja són tantes que he decidit ordenar-les i posar-les en un bloc perquè no s’escapin.
Fer passar Roma pel forat del pany, però, no és fàcil perquè Roma té molta molta història i moltes anècdotes. Cal un forat molt gran, i també un forat solemne perquè per ell hi han de passar personatges il.lustres. Cal un forat gran i antic com el de la cúpula del panteó, el més gran de Roma. És per aquest forat i no pel del pany que us aproparé Roma per tant. Distesos al damunt de la cúpula, mirant d’amagat a traves del seu forat sentireu un cert vertigen mentre veureu passar anècdotes, històries, personatges i secrets d’una ciutat mil·lenaria.

EL FANTASME DE LA PAPESA

EL FANTASME DE LA PAPESA

Aquesta escultura representa un fantasma de Roma i la podeu veure a la Galeria Doria Pamhili.
Roma, com totes les ciutats antigues, te els seus fantasmes. No gaires, això si, perquè els romans han estat sempre amants de l’oci i del bon viure i poc propensos a pensar en fantasmes, però si passegeu de nit pel centre històric podria ser que ensopeguessiu amb alguna ànima amb pena llanguida i escorredissa. Haureu d’esperar la nit fonda, quan pels carrers amb prou feines hi guspireja la llum dels fanals.
El fantasma més famós de Roma és el de Dona Olimpia. Aquest fantasma vaga pels voltants de Plaça Navona, de la qual ben segur heu sentit parlar perquè és una de les places més visitades i admirades de la ciutat, una plaça vorejada de bars elegants, d’història i de palaus barrocs.
En un dels palaus de la Plaça, en el que està situat a la dreta de l’església de santa Agnès, hi va néixer un Papa del barroc, el Papa Innocenci X. Aquest Papa pertanyia a la família dels Pamphili, una de les famílies més poderoses de la ciutat que en època del Papa Innocenci X passava per certes estretors econòmiques. Com tots els Papes que l’havien precedit quan Giovanni Battista Pmaphili es va convertir en Papa i va adoptar el nom d’Innocenci x el primer que va fer va ser dedicar-se a restaurar el palau on havia nascut i a embellir la plaça que hi havia al seu davant. No va escatimar diners i va contractar els artistes més famosos del seu temps: en Bernini i en Borromini, dos artistes rivals que la fortuna o la mala sort, si ens posem al seu lloc, va voler que gairebé sempre treballessin frec a frec. De totes maneres si Bernini realitzà la font dels quatre rius que ara senyoreja enmig de la Plaça fou tant sols gràcies a Dona Olimpia i ara us explicarem el perquè.
Dona olimpia Maidalchini era la cunyada del Papa i va arribar a ser una de les dones més riques de Roma. Als 20 anys degut a una serie de maquinacions, al matrimoni amb un home extremadament ric i a l’enviudament va convertir-se en una rica hereva. Aprofitant la crisi per la qual passaven els Pamphili va aconseguir casar-se amb un membre de la seva família, amb Pamphilio Pamphili, home d’una certa edat, germà del Papa, del qual també enviudà ben aviat.
Es convertí en la gran amiga de Giovanni Battista Pamphili i sembla ser que va ser gràcies a ella, a les seves intrigues i als seus contactes que Giovanni Battista va arribar a ser Papa. El Papa no tant sols devia molt a Dona Ollimpia sinó que segons diuen n’estava ben enamorat!. N’estava tant que fins i tot li va regalar el Palau de Plaça Navona!
Dona Olimpia exercia una gran influència sobre Innocenci x. Sembla ser que qui realment governava a Roma a aquella època era Dona Olimpia i també qui escollia els cardenals, xiuxejant-los a cau d’orella del Papa. Per aquest motiu l’anomenaven la Papessa. Diuen que quan havia d’ allunyar-se de la ciutat tancava al Papa amb pany i clau dins la seva habitació i que no l’obria fins que tornava. El Palau Pamphili es convertí en la seva cort. Allí hi rebia el camarlenc del Papa, i això la diu llarga de qui era l’amo de Roma realment!. Gràcies a la influència que exercia sobre el Papa la seva fortuna va augmentar considerablement perquè qui volia la seva bona paraula havia de gratar-se i re gratar-se les butxaques.
El Papa sentia verdadera antipatia per en Bernini i en efecte sota el seu pontificat no se li va encarregar gairebé res. La seva antipatia era deguda en gran part a la simpatia que Urbà VIII, que havia governat abans que ell i que havia estat el seu rival, havia demostrat per l’artista.
Innocenci X va convocar un concurs per la realitzacio’ d’una font magnifica que pogués veure des del seu palau. Al concurs s’hi van presentar els millors artistes del moment. En Bernini com que no hi tenia res a fer va decidir tirar curt i presentar el seu projecte a Dona Olimipia directament. Com tots els romans coneixia molt be la força i també la debilitat de la mestressa de Roma i va decidir fer-li un regal. Li va regalar el model de la font que volia realitzar de plata. Dona Olimpia se’n devia sentir molt afalagada perquè va parlar amb el Papa i el va convèncer perquè encarregues el projecte a en Bernini.
Quan el Papa va passar a millor vida, si així es pot dir perquè vida millor que la dels Papes del passat no ens la podem imaginar, Dona Olimpia va perdre tot el seu poder. El Papa que el va succeir la va exiliar de Roma i quatre anys més tard va morir tràgicament, durant una epidèmia de pesta. De totes maneres cada any des de fa segles torna. Diuen, ves a saber si és veritat, que la nit del 7 d’Abril, dia de la mort del Papa Inocenci X, el fantasma de Dona Olimpia surt del Palau de Plaça Navona al damunt d’una carrossa negre i recorre com embogit els carrerons del seu voltant. Surt del Palau i escorcolla el carrers per endur-se l’or que no va aconseguir emportar-se i en acabat es llença dins les aigües del riu Tiber.
Si us la trobéssiu agafeu amb força el vostre moneder!, no fos cas se us l’endugues!, que be prou falta usa farà si teniu pensat d’anar a menjar l’endemà en un d’aquells bonics restaurants situats al davant de la font dels Quatre Rius!.