El Gland de jesús

Doncs sí! Sembla que no pugui ser però d’entre els milers de relíquies cristianes, algunes tan improbables com la del sospir de Crist o les plomes de l’arcàngel Gabriel, també hi ha un Gland. Escrivim Gland amb majúscules perquè no es tracta d’un gland qualssevol, és el gland que es tragué al nen jesús quan fou circumcís i pel que es veu tenia poders miraculosos. El Gland de Jesús curava la infertilitat de les dones entre altres coses, per aquest motiu Caterina de Valois, muller d’Enric IV d’Anglaterra, que tenia certes dificultats en gestar un hereu, en comprà un. M’imagino que es pensà que comprava l’autèntic perquè pel que es veu en circulaven 18 per tota Europa. El comerç de relíquies fou molt usual en època Medieval. Posseir relíquies era aleshores important, aquestes donaven un cert benefici als seus propietaris: beneficis espirituals, miraculosos i també econòmics. Les relíquies eren rentables per les esglésies perquè atreien peregrins I també els seus moneders, els ciutadans que les compraven obtenien indulgències, és a dir tenien més possibilitats d’anar al paradís o d’anar-hi més rapidament. Això generà un tràfic consistent d’aquestes i també els caçadors o comerciants de relíquies, que per diners I a vegades amb el beneplàcit de l’església no dubtaven en inventar-les. És per aquest motiu que ens trobem amb relíquies tal volta improbables com els corns de Moisès, I amb 18 glands de Jesús o amb mil·lers d’ estelles de la vera creu, les suficients per generar un bosc.
El Gland de Jesús més famós estava a Roma, és clar. Fou un regal de l’emperadriu d’Orient a Carlemany amb motiu de les seves noces i aquest quan fou coronat Emperador el donà al Papa. Arribà a Roma, per tant, el segle IX i estava dins del Sancta Sanctorum. El Sancta Sanctorum fou la capella Privada dels Primers Papes, podriem dir que era la Capella sixtina d’ època medieval. Aquesta estava dins del Palau de Laterà, al costat de la basílica de Sant Joan, que fou el primer palau dels Papes. La Basílica de Sant Joan és la catedral de Roma i la Primera basílica Cristiana. Aquesta juntament amb el Palau fou construïda al costat de les muralles, en una zona perifèrica, perquè quan Constantí legalitzà el cristianisme encara hi havia molta població cristiana, senadors cristians… i no convenia un lloc massa vistós. La capella Papal rebia el nom de sancta Sanctorum perquè a dins s’hi guardaven les relíquies més sagrades de l’antiguitat, era el lloc més sagrat que hagués existit mai. Jutgeu vosaltres mateixos: un quadre realitzat per un àngel que representa el rostre de crist i que els Papes passejaven per Roma durant les processons importants, aquest miracle fou recobert de plata per tal de protegir-lo però fou dotat de portes que obrint-se permeten veure la cara de crist i també les seves cinc llagues; l’Escala Santa del palau de Pons Pilat que Jesús pujà el dia que fou jutjat, divuit graons de marbre que Santa Elena portà a Roma d’un a un i que els fidels pugen de genolls; les sandàlies del nen Jesús; la cadira del Sant sopar; la sang de Crist coagulada; fragments de la columna a on fou lligat i fuetejat; una espina de la corona; part de l’esponja usada durant el seu calvari; els caps de Sant Pere i Pau; els raigs de l’estel que guià els Reis mags cap a Betlem… i el gland del qual parlàvem. Podeu anar a veure l’ Escala Santa i el Sancta Sanctorum quan visiteu la Basílica de Sant Joan de Letrà puix estan al seu costat, només cal que creueu el carrer.
Algunes d’aquestes relíquies van desaparèixer. Entre aquestes hi ha el gland que pel que es veu fou robat durant el famós i terrible saqueig de Roma del 1527 dut a terme per l’exèrcit de mercenaris del Rei Carles V. El soldat que se l’endugué juntament amb el bell relicari fou capturat i fet presoner a Calacata, un poblet medieval encrespat al damunt d’una roca situat a pocs quilometres de Roma. Fins fa poc allí estava el gland de Jesús i aquest es mostrava al poble durant les processons de la Santa circumcisió que abans del Concili Vaticà II, que abolí la festa, se celebrava l’1 de Gener. Desaparegué misteriosament després de la processó del 1983, no fa pas gaire. La majoria de glands desaparegueren molt abans, durant la reforma Protestant i la revolució Francesa. No patiu! malauradament a Roma ja no hi trobareu el gland de Jesús però, entre moltes altes relíquies increïbles, hi trobareu encara a Sant Joan de Letrà i també a Santa Maria del Popolo una relíquia una mica més tendre: el melic del Nen Jesús.

Perquè els Papes es canvien el nom?

Sabeu perquè els Papes adopten un altre nom?

La història és llunyana…Joan II, un Papa del segle VI, fou el primer Papa a adoptar un nom diferent i el que encetà aquest costum.

Sabeu perquè es canvià el nom? Doncs molt senzill, el seu nom verdader era ni més ni menys que Mercuri, tenia el nom d’un Déu pagà. Com podia tenir un Papa de Roma, el missatger de Crist, el nom del missatger de Zeus?!!!

D’aquest Papa no sabem gaires coses, sabem que fou escollit després d’un conclave llarg,complicat i polèmic que durà dos mesos. A aquella època la seu vacant era espai per negociacions i compra-venta de càrrecs eclesiàstics. Aquest era un costum molt freqüent des de temps de Constantí, sovint esdevenia Papa no qui era més pietós sinó qui mes diners oferia. La compra-venta de càrrecs rebia el nom de simonia perquè el primer que feu servir els diners per comprar poder dins l’església fou un tal Simó, anomenat el màgic. Aquest era un mag dels temps de Sant Pere, famós pels seus prodigis sobrenaturals i el que aleshores s’anomenaven miracles. Diuen que amb els seus miracles cercava de convèncer als altres que era un Déu i que volgué corrompre a Sant Pere oferint-li diners perquè aquest li deixes administrar l’esperit Sant. Mori segons una llegenda colgat de terra quan volgué demostrar els seus poders: s’enterrà sota terra dient que resuscitaria al cap de tres dies però al cap de tres dies estava mort, i enterrat és clar.

El Papa Joan II, portava el nom del Déu protector del començ i dels lladres!, i diuen que comercià per tal d’obtenir el seu càrrec… Vés a saber, durant aquells dos mesos de seu vacant, com solia passar sempre que es moria un Papa, van desaparèixer alguns objectes litúrgics de valor. Hi havia sempre un tragí de ventes d’objectes sagrats per part de qui no tenia diners per comprar-se un càrrec. Tot i que un cop esdevingué Papa cercà de posar fre al simonisme. Qui sap!, en tot cas el primer que va fer fou canviar-se aquell nom tan incòmode, que res de pietós tenia.

L’ art cosmatesc

 

Aquest terra tan bonic el podeu veure a la Basílica de Sant Joan de Letrà, la catedral de Roma.

És un terra cosmatesc, característic de les esglésies medievals de Roma. Però què vol dir cosmatesc? Cosmatesc deriva de Cosmati que era el nom d’una família de la Roma medieval. Els Cosmati eren una família d’artesans especialitzats en la realització d’objectes de marbre per la decoració d’esglésies i palaus. Tractant-se de l’època medieval com podeu imaginar-vos aquesta família usava peces de marbre reciclat i feia mosaics amb tesel·les que s’obtenien fent a bocins una columna del Fòrum romà, una escultura del Palatí… Hauria estat impensable aleshores portar porfidi d’Egipte, o marbre cebollí! També usava altres materials més simples com vidres de colors o ceràmica, que donaven a les seves obres uns reflexos molt bonics. Els cosmati usaven aquesta tècnica peculiar no només per decorar els terres sinó també objectes i mobles litúrgics com altars, canelobres pasquals, cimboris, etc… Posteriorment altres famílies d’artesans també usaren aquesta tècnica, entre ells la família dels Vaselletto, tot i que avui dia es parla d’art cosmatesc, sense distincions.

La torre de la mona

En època medieval a Roma hi havia tantes torres com gairebé dies té l’any, les quals juntament amb els campanars donaven a Roma un aspecte espinós. Moltes d’aquestes torres encara es poden veure, algunes senyoregen al damunt de les runes de l’antiga roma. Prop de Piazza Navona, a Via dei Portoghesi, per exemple, encara s’hi pot veure la torre dels Frangipane que tothom anomena “torre della scimia”.

El perquè d’aquest nom ara us l’explicaré. Una llunyana llegenda diu que allà hi vivia un noble i el seu fill petit amb una mona entremaliada. Un dia la mona va agafar d’ una revolada el seu fill i fent un seguit de cabrioles se l’endugué al damunt de la torre. El pare quan ho veié esglaiat s’encomanà a la Verge Maria, mentre els romans del barri s’ho miraven amb el cor encongit des del carrer. Després de la pregaria com per art d’encanteri  la mona dòcilment baixà de la torre i deixà el nen a dins del seu bressol, tal i com l’havia trobat.
Tothom quedà meravellat veient aquell miracle! i el noble senyor, agraït, encengué aleshores una flama al damunt de la torre dedicada a la Verge perquè hi cremés per sempre mes.