Les espelmes de Santa Maria dels Horts

 

Una església poc coneguda pels turistes i que us recomano és l’església de Santa Maria dels horts de Trastevere. No us deixeu enganyar per la seva façana pobre, de maons. A la façana no hi trobareu marbres, ni àngels victoriosos i encara menys hi trobareu esculpits emblemes papals perquè  és fruit de la devoció del poble i era l’església de les corporacions.

Sorgí en el que aleshores eren les afores de Roma, prop del Camp i del riu, en una zona sovintejada pels pagesos i els comerciants. Allà hi havia un dels ports fluvials de la ciutat i les corporacions hi venien els seus productes a l’engròs.

La llegenda diu que en aquells paratges hi havia l’hort d’un camperol i que aquest hi tenia una imatge de la Verge Maria pintada al costat de la porta d’entrada. Pel que es veu no gaudia de bona salut i un dia va fer una promesa a la Verge del seu hort: li demanà que si el curava d’una greu malaltia que patia no la deixaria mai a les fosques. Quan es ponia el sol, en efecte, els camps romanien a les fosques, només les espelmes que il·luminaven els petits altars dels camperols guspirejaven i trencaven la foscor. La Verge devia estar-ne tipa d’aquella penombra perquè va escoltar les pregàries d’aquell pobre home i el va curar. Aleshores aquest, agraït, li dedicà una capelleta.

La veu de la curació miraculosa del camperol començà a córrer entre la gent, que començà a portar ofrenes a la Verge i aquell santuari esdevingué ben aviat el santuari de les corporacions. Els venedors de fruita, de sabates, de pasta, de pa, de gallinam... anaren enriquint l’ altar i feren d’aquest el que és ara: una església magnifica. El 1489 gràcies a les ofrenes dels habitants de Trastevere i de les corporacions, sobretot de la dels venedors de fruita, en el lloc de l’altar hi fou construïda una església. 

La volta i les parets foren decorades amb boniques pintures que narren la història de la Verge. Podríem dir que l’ interior és un llibre amb la biografia de la Verge, poques esglésies l’han representat de manera tan exhaustiva i detallada.

 

Les  refinades pintures amb escenes de la vida de la Verge contrasten amb els pebrots, carxofes, tomàquets… que veureu dibuixats a terra, record de les atencions que les corporacions dedicaren a l’església. Les corporacions competeien entre elles per embellir-la!. Els venedors de fruita foren qui més n’hi dedicaren i ho testimonia la festa que es dedica a la Mare de Déu dels Horts el tercer Diumenge del mes d’Octubre. Aquell dia es celebra una missa durant la qual es reparteixen pomes beneïdes. Si sou a Roma i hi voleu participar no us en penedireu. 


Però el moment més solemne és per Setmana Santa: Al davant de la imatge de la Verge, la mateixa que el camperol tenia al costat del seu hort, s’hi posa l’anomenada “machina delle quarante ore” una estructura de fusta entallada del 1700 amb més de 200 espelmes que il·luminen a la Verge el Dijous Sant. És potser l’única estructura semblant que encara s’usa a tota Itàlia. Fa impressió veure-la. No us ho podeu perdre!. 

Jo la vaig descobrir per casualitat un dia passejant per Trastevere. Vaig entrar dins l’església atreta per la llum i vaig quedar bocabadada al davant d’aquelles espelmes barroques. L’església era buida. De la sagristia arribà el capellà que veient-me amb una boca de pam i mig me n’explicà la història. 

No hi ha cap dubte que aquell camperol va complir la seva promesa, la Mare de Déu dels horts ja no està a les fosques i per Setmana Santa és la Verge més il·luminada de Roma. 

L’esglèsia és a via Anicia 10. A prop hi trobareu encara el petit altar que el camperol va dedicar a la Mare de Deu. La pinutra fou transportada a l’esglèsia i és la que veureu al centre de l’altar. La imatge de la Verge, com passa amb la pintura de Sant Ignasi de l‘ església dels Jesuïtes ( veure la nota “els miracles de Padre pozzo” dins l’apartat Roma barroca) s’abaixa com el teló d’un teatre i mostra l’urna amb el sagrat sacrament conservada al darrera.

El nas de Miquel Angel

 

Pobre Miquel Àngel, ell que era un amant de la bellesa tenia el nas xato! Mes que xato era trencat i no ho oblidà en tota la seva vida. A Roma trobareu el retrat de Miquel Àngel a molts llocs: a la capella sixtina hi trobareu dos autoretrats, un a la volta i un altre a la paret del Judici final. Pintar l’autoretrat en una aobra d’art aleshores era com deixar-hi la pròpia firma ja que les obres no es podien signar i molts artistes es representaven dins les pròpies obres o hi deixaven un element que els idintificava.  A les estances de Rafael el trobareu a la sala de la signatura representat com Heraclit, aquest va ser l’ homenatge que Rafael li va fer despre d’haver vist la capella sixtina. Diuen que quan la va veure va quedar tant impressionat que tot i que fossin rivals es va rendir al seu talent i el va representar com un savi grec. També el trobareu al damunt de l’antic portal d’entrada (ara de sortida) dels Museus Vaticans al costa de Rafael i a dins dels Museus capitolins hi trobareu un retrat fet per un artista del seu temps.

Però perquè tenia el nas trencat? Segons Benvenuto Cellini esdevingué un dia tranquil dins d’una església de florència a on treballaven tots dos. De cop i volta un puny tancat colpí la cara de Miquel Àngel i li trencà el nas. El cop de puny li donà un artista anomenat Piero Torrignani, segons alguns per gelosia segons altres perquè un comentari sorneguer de’n Miquel Angel l’havia ofès. Tal com explica el mateix Torrignani: “…mi venne assai più stizza che’l solito e, stretto la mana, gli detti sì grande il pugno in sul naso, che io mi sentì fiaccare sotto il pugno quell’osso e tenerume del naso come se fusse stato un cialdone: e così segniato da me ne resterà insin che vive”… és a dir: “més enfadat del normal li vaig donar un cop de puny al nas i vaig sentir que l’ os i el cartílag del nas s’ afluixaven sota el puny com si fossin de farina i aixi marcat per mi restarà fins que visqui “. En tot cas tothom sap qui era Miquel Angel però no tothom sap que tenia el nas trencat doncs a qui és capaç de crear bellesa no li cal ser bell.

Un cervell a la capella Sixtina

És un dels molts misteris de les pintures de Miquel Àngel. Casualitat o no?.
El 1990, el doctor Frank Lynn Meshberger publicà un article al Diari de l’Associació Medica Nord americana explicant que les figures i ombres situades al de darrere de Déu Creador son una imatge anatòmicament molt precisa del cervell humà. S’hi distingeix també el nervi òptic.
El fet no ens hauria d’estranyar si pensem que Miquel Àngel era un bon coneixedor del cos humà, era un artista que disseccionava els cadàvers amb finalitats científiques i d’estudi de l’anatomia humana. Quelcom que estava prohibit però que molts artistes feien. Li calia conèixer el cos humà per dins per tal de poder-lo representar millor després. Ningú com ell el sabia representar. Miquel Àngel era capaç de representar un home en qualsevol posició. Quan el Papa li va encarregar la decoració de la capella sixtina li va demanar que pintes els 12 apòstols i Miquel Àngel s’hi va negar. Dotze apòstols eren pocs personatges! almenys per Miquel Àngel que en va representar tres-cents, tots en posicions diferents, tal era el seu domini del cos humà i de la representació del smúsculs!. Amb la seva pintura va portar a l’extrem les invencions o les descobertes fetes al Renaixement. A Florència es van inventar la perspectiva i ell la va superar pintant per primer cop un home tridimensional. Els homes que Miquel Àngel pinta al sostre de la capella sixtina son homes que surten del marc pictòric, s’asseuen al damunt de les arquitectures que ell pinta, amb els peus cap avall, com si aquestes fossin verdaderes. El que és més increïble és que aquesta tridimensionalitat s’obté no ja amb la perspectiva sinó mitjançant els volums i la representació dels músculs.
Tampoc ens hauria d’estranyar un cervell si pensem que estem en ple Renaixement i en ple humanisme, en un moment on l’home i la ciència es converteixen en el centre de totes les coses, en el qual desapareixen les pors irracionals de l’ època medieval. La raó s’apropia de l’home. Potser el Déu que apareix al sostre de la Capella crea un home intel·ligent. No només li dóna la vida sinó que també li dóna la intel·ligència.
Qui sap si Miquel Àngel volia representar el món de les idees del qual parlava Plató, ja que com és sabut Miquel Àngel era un neoplatònic…
Si fos realment un cervell se li podrien donar moltitud d’interpretacions. Deliberat o no la semblança amb un cervell, però, és increïble!..