El trencaclosques

Era fill d’un escultor de Florència i de mare napolitana Gian Lorenzo Bernini.

De petit, petit ajudava al seu pare i, cisellant aquí i llimant allà, al final el marbre esdevingué una joguina a les seves mans. Fou un dels millors escultors de Roma. No, el millor! l’artista preferit dels Papes. Sobretot del Papa Urbà VIII que volia que fos el seu Miquel Àngel. Per aquest motiu el nomenà arquitecte de Sant Pere i li encarregà també prestigioses obres de pintura i arquitectura. Tot i que sobretot excel·lí en l’art de l’escultura. Només cal anar a Galeria Borghese i aturar-se uns instants al davant de l’escultura d’ Apol·lo i Dafne o del Rapte de Proserpina per adonar-se que estem mirant les escultures d’un geni.

Bernini tractava el marbre com si fos de cera o una pastilla de mantega i feia de la llum el seu cisell. Les seves escultures semblen de carn i os, es mouen en l’espai, criden, ploren, corren… estan vives. Són blanques però al mateix temps policromes perquè estan plenes de clarobscurs, perquè el marbre no sempre té la mateixa textura: algunes parts són llises i per damunt seu hi llisca la llum, altres són rugoses o menys treballades i al damunt d’aquestes la llum s’hi entreté. Totes les seves escultures estaven pensades perquè la llum les colpís i les escolpís d’una determinada manera. També acostumava a recobrir les seves obres amb una capa de cera, més fina aquí, més gruixuda allà, per tal de què la llum s’hi reflectís de diferent manera, de què el marbre perdés la seva fredor i esdevingués carn.

Tanmateix tot es bellugi no deixava res a l’atzar Bernini, tot estava calcolat, fins i tot la posició de l’escultura dins la sala. Les escultures estaven pensades per ser col·locades en un determinat punt, per començar a ser admirades des del lloc que l’artista mateix escollia. Un hi havia d’arribar des de la dreta o des de l’esquerra, o a través d’una determinada porta i després girar-hi al voltant. Cada costat és diferent i ens narra només una part d’una història. A cada angle descobrim detalls, nous personatges, que ens ajuden a desxifrar el que Bernini explica, talment com si fullegéssim un llibre apassionant o com si assistíssim a una obra de teatre.

Qui és aquell noi que corre? Quan camines uns passos te n’ adones que el noi de cabells rinxolats és el bell Apol·lo perquè te l’arpa, el seu símbol, al costat…i aquella noia que li corre al davant? Cal seguir caminant per descobrir que està trista i que una grossa llàgrima li regalima galtes avall… Des d’aquell angle te n’adones també que Apol·lo té una boca de pam i els ulls desorbitats però no acabes d’entendre perquè està tan sorprès. No ho esbrines fins que camines una mica més i te la mires des de la part oposada d’on has començat a observar-la. Des d’allí descobreixes que està sorprès perquè no pot posseir a la doncella, a sota la mà hi te l’escorça d’un arbre. No pot ser! Apol·lo no pot tocar-la perquè en fer-ho aquesta es transforma en un llaurer!. No pots deixar de caminar per descobrir el final de la història… i quan arribes al darrere de l’escultura te n’adones que Dafne ja no hi és, com per art de màgia, i que les seves mans son branques.

Amb Bernini assistim a la invenció de l’escultura barroca, d’un altre tipus d’art. Fins aleshores les escultures eren un ornament que podia col·locar-se en qualsevol lloc, amb Bernini les escultures esdevenen part d’un escenari teatral , no es poden deslligar del lloc pel qual foren creades. La llum, l’entorn… Tot està pensat per donar-los sentit i força, l’arquitectura esdevé l’escenari i el seu embolcall.

El cardenal scipione Borghese, fou el seu major protector I admirador.

La Galeria Borghese fou la seva caixa de sorpreses, la residència a on el cardenal exposava les obres d’art de la seva col·lecció i el lloc a on impressionava als seus convidats amb la contemplació d’aquestes. Col·leccionava obres de Caravaggio i de Bernini. Hi trobareu algunes obres prodigioses de l’artista però avui us volia parlar de dos retrats.

Representen ambdós el Cardenal Scipione Borghese i són idèntics, Eus aquí el trencaclosques!. Us preguntareu el perquè i si hi ha alguna diferència entre els dos. Es clar que hi és!

Quan Bernini feu aquests retrats Scipione era ja gran, tenia 56 anys. Per primer cop usà un mètode en escultura que a partir d’aleshores usarien també altres artistes: el mètode del col·loqui amb l’observador. És a dir, el de retratar un subjecte en moviment. Contràriament al que s’havia anat fent fins aleshores Bernini no va fer posar al Cardenal assegut i quiet, sinó que li demanà que es mogués mentre el retratava. Li oferí una copa de vi, brindà amb ell, parlaren, rigueren…i d’aquesta manera en copsà l’essència i en mostrà la personalitat. Mireu-lo, té la boca oberta, els ulls li guspiregen…. Seria una escultura perfecte si no fos que quan l’havia gairebé acabat per culpa d’un defecte del marbre se li esquerdà el cap. Bernini en efecte, a diferència de Miquel Àngel, no anava a triar ell mateix els marbres perquè considerava el marbre una superfície viva amb la qual l’artista podia jugar.
Aquella esquerda però era una mala jugada!, podia posar la seva carrera en perill. Aleshores Bernini decidí jugar dur i transformar la seva desgràcia en glòria. En tan sols 15 dies, 3 segons el seu fill, feu un altre retrat idèntic però entregà el retrat defectuós, aquell amb la closca trencada, al cardenal sense dir-li res. Quan el Cardenal veié el retrat, desil·lusionat, li tirà els plats pel cap. I fou aleshores, al bell mig dels renecs i d’ aquella desmesurada ira, que tan agradava a Bernini, que aquest li mostrà el bust bo.
D’aquesta manera, quan el Cardenal s’hagué calmat no tingué cap dubte ni un de que el seu artista era un geni capaç de fer una obra sublim en un obrir i tanca d’ulls!.

I, tal com feia amb les seves obres d’art, Bernini transformà també aquell moment en una obra teatral, modelà amb intel·ligència l’estat d’ anim del Cardenal que passà en un no res de la ira a la sorpresa i de la sorpresa a la joia.

Una història per la nit de Sant valentí

Avui, nit de Sant valentí, us parlaré del mite d’Amor i psike. Aquesta bonica escultura que encapçala l’ explicació la podeu veure als Museus capitolins, a la sala del Gladiador Ferit. Atrau sempre les mirades, tot i que no és al centre, per la seva delicadesa. Decorava un vil·la romana del segle II d.c. Els dos joves enamorats són precisament Amor i Psike.

Tothom sap qui era amor. Amor o eros era l’entremaliat fill de Venus. Era el Déu que feia enamorar i desenamorar, el que jugava amb els sentiments dels homes i també dels Deus. Ningú podia escapar-se’n! Eros era un terratrèmol, disparava fletxes a tort i a dret!, algunes provocaven desig, altre rebuig…qui era assenyat cercava d’estar ben lluny del seu arc!. Els grecs el representaren com un nen amb ales perquè era capriciós, com els nens, i també imprevisible, tenia ales perquè arribava sense fer soroll, ràpid… podia aparèixer a qualsevol lloc.

Psike pels grecs era en canvi l’ànima, quelcom també difícil d’aferrar, quelcom eteri que residia dins dels homes, relacionat amb el pensament i la raó, tot allò que ens fa diferents dels altres. Els grecs creien que PsiKe era l’ultima cosa que abandonava el cos després de la mort. La paraula grega Psike significa en efecte: aire fred. Psike era l’alè que surt del nostre cos quan morim, surt de nosaltres amb l’ultim respir i aleshores vaga sense cos, com un fantasma. Per aquest motiu els grecs representaven també a Psike amb ales. Psike era pels antics delicada i alada, semblant a una papallona.

Amor i psike, tots dos alats, eren ben diferents. Amor era el foc, la passió- psike era l’aire, l’intel·lecte. Un escriptor romà nascut al Nord d’Africa anomenat Apuleu en narra el mite.

Diu Apuleu que Psike era una princesa molt bella, ho era tant de bella que no aconseguia trobar marit. Ningú gosava tocar-la perquè se la confonia amb Venus. Els homes l’adoraven i oferien sacrificis en honor seu pensant-se que era la reencarnació de la deessa de l’amor. Això és clar no passà inadvertit a la deessa que, orgullosa com era, decidí venjar-se. Per culpa d’aquella joveneta els seus temples estaven sempre buits i ningú li oferia ja perfums ni flors. Decidí aleshores fer-la enamorar de l’home més lleig i garrepa que hi hagues a la terra i li envià el seu fill perquè la feris amb els cruels dards. Eros, però, quan la veié tan bella perdé la concentració i errà el tir colpint el propi peu. Aleshores, perdudament enamorat, decidí emportar-se-la sense dir res a la seva mare. La portà dins d’un palau daurat i com que als mortals no els és permès veure els Déus, sense revelar-li la seva identitat, anava a trobar-la a la nit. Amor i Psike passaven la nits junts i cada matí, a trenc d’alba, Amor partia cap a l’ Olimp. Entre moixaines li feu prometre que no cercaria mai d’esbrinar la seva identitat i així fou durant molt de temps fins que l’enveja i la curiositat s’hi posaren pel mig. Les germanes de Psike sabien qui era l’estimat de psike i geloses anaren a trobar-la i li ompliren el cap amb fal·làcies i pors. Li digueren que el seu amant era un drac terrible que l’estava alimentant per poder-se-la cruspir més endavant. Psike atemorida cercà aleshores d’esbrinar la identitat del seu amant. No podia creure que aquelles atencions, aquelles carícies i petons vinguessin d’un esser tan abominable. Els dubtes la torturaven i una nit, mentre Eros dormia al seu costat plàcidament encengué una llum d’oli i l’apropà vacil·lant vers el seu amant. Quan la llum n’ il·luminà el rostre veié emocionada que el seu amant era ni més ni menys que el fill de venus, el Déu més bell de l’Olimp. Aquell goig, però, durà el temps d’un respir perquè una gota d’oli caigué de la llàntia al damunt de la mà d’ Eros que, despertant-se i veient la traïció de Psike, l’abandonà irat.
Psike es desesperà i decidí cercar l’ajut dels Deus. Els hi feu moltes ofrenes i entrant al Temple de Venus, la mare del seu enamorat, li demanà que intercedís per ella. Pobre Psike! Venus precisament, que fins aleshores havia estat a l’obscur de tot! Aquesta es va enfadar encara mes: el seu fill l’havia desobeït i en comptes de fer-la l’esposa d’un home malgirbat i avar l’havia convertit en la seva amant. Aleshores envià a Mercuri, el missatger, a la terra perquè dones l’ordre de cerca i captura de Psike. Ningú podia donar-li refugi, a partir d’aleshores era prohibit sota pena de mort, i faria 3 petons a qui la trobes i li portes. A partir d’aquí la història narra la peregrinació de psique, les peripècies que passa per tal d’escapar a la ira de Venus i recuperar l’amor d’Eros. Vaga per la terra desesperada i sense refugi, ha de passar per probes molt dures en els quals arrisca la vida fins que al final, gràcies a la seva fermesa el perdo arriba. Es reconcilia amb Eros, esdevé la seva esposa, veu el nèctar dels Deus i esdevé immortal.

Eros preparant l’arc. M.Capitolins

 La història d’ Amor i Psique narra l’ eterna lluita entre cor i intel·lecte, entre passió i raó. Psique és curiosa, vol saber la veritat i la vol conèixer de manera empírica, amb una llum d’oli. No es refia de les emocions que sent, els dubtes l’acaben vencent. El seu peregrinar per la terra és com el peregrinar de la raó abans d’arribar a la Veritat absoluta. És el camí del coneixament, del millorament d’un mateix. És també un camí espiritual que porta de la terra al firmament, de les tenebres a la llum, el camí que porta cap a la Divinitat, cap a la perfecció del qual parla plató i del qual parlarà també la religió cristiana en un altre sentit. L’ imatge de Psique apareix sovint en les catacumbes. Quan Crist no es pot representar Psique esdevé pels cristians el símbol de la resurrecció que arriba amb l’amor per Déu, després de sacrificis i probes duríssimes. Deu posa els homes a la prova i després els recompensa amb el seu amor i la vida eterna, com Amor a Psique.

Els grecs representen a Amor i Psique junts, jugant, amorejant. Són el símbol del perfecte equilibri.

A l’escultura dels Museus Capitolins per primer cop Amor i Psique apareixen sense ales, com dos essers terrenals. Els dos s’abracen i es besen. Han perdut ja la seva simbologia remota. A finals de l’hel·lenisme Amor i Psique es representen sovint com nens, es pren el tema buid de significat. Esdevé un tema merament decoratiu.

Al renaixement al tema d’amor i Psique es dóna també una simbologia social i s’usa per justificar el casament d’un noble amb una dona de classe social baixa. Visiteu la Vil·la de la Farnesina de Trastevere. La sala més bonica està decorada amb aquest mite. Les pintures foren realitzades abans de les noces d’un dels homes més rics d’aquell temps, el propietari de la vil·la, e banquer Agostin Chiggi, amb una dona del poble.

En època moderna veiem el reflexa del mite en contes com La Ventafocs. Si llegiu ell llibre d’Apulet ho veureu molt clar. S’anomena Les metamorfosis i us el recomano, és un llibre d’aventures d’ època romana i la història d’Amor i Psike és una història més del llibre. Una de les probes que ha de passar psike consisteix en separar les llavors de diferents tipus de cerals i l’acaben ajudant les formigues, com en el cas de la Ventafocs. També la Ventafocs te problemes a causa d’unes germanes i d’una mare gelosa. La madrastra li fa passar moltes probes però al final la Ventafocs aconseguiex el seu objectiu, s’acaba convertint en una princesa i va a viure en un palau amb els seu estimat. També veiem el mite en la pel·lícula de Disney La Bella i la Bestia. La Bella viu dins d’un Palau magnific, com en el que Amor tanca a Psike. En el llibre d’Apulet Psike és servida també per personatges invisibles i el palau és màgic. En la bella i la Bestia la bella viu amb la por de la bestia que acaba transformant-se en un princep bell, exactament com li passa a Psike.

La història d’Amor i Psique és la història d’amor per excel·lència, una història sense temps o de tots els temps. Una història per la nit de San valentí, i de “cupido”, que no és res més que un Eros cristià.

Psike buscant refugi. Museus Capitolins.

EL MUSEU DE LES ANIMES DEL PURGATORI

A Roma hi ha centenars de museus. Alguns d’ells son verdaders temples de l’art i els visiten cada any milions de persones, altres en canvi son petits, íntims i els visita molt poca gent. N’hi ha per tots els gustos: museus d’arquoelogia, pinacoteques, de la pasta, de cera…
Avui volem parlar-vos d’un d’aquests museus. Us en parlem perquè és un Museu peculiar i misterios que no coneix gairebé ningú. Aquest Museu està dins d’una església Neogòtica anomenada Església del Sacro Cuore del Suffragio. La façana de l’església s’inspira al Duomo de Milà i és l’unic reflex d’arquitectura gòtica que te la ciutat.
L’església fou construïda el 1894 per un sacerdot francès anomenat Victor Juet, fundador de l’ Associació del Sagrat Cor de Jesus pel Sufragi de les Animes del Purgatori, amb la finalitat de pregar-hi per les animes del Purgatori. Un cop acabada hi hagué un incendi durant el qual alguns fidels veieren el rostre d’una dona trista i melancòlica entre les flames. El rostre d’aquella dona quedà gravat en una de les columnes de l’altar. Aquest fet fou interpretat pel sacerdot com la recerca d’ajut d’una ànima del Purgatori i en quedà tant impressionà que a partir d’aleshores dedicà tota la seva vida a buscar els signes que les ànimes del Purgatori deixen entre elsl vius per demanar ajut, misses i pregaries que les treguin del Purgatori.
El Museu està en una habitació situada al costat de la Sagristia i consisteix en un taulell rònec on s’hi exposen les empremtes deixades per les animes al damunt de vestits, llibres i objectes. Tot plegat està exposat de manera molt simple i poc escenogràfica, a vegades no s’exposa ni tant sols l’objecte original sinó tant sols la seva fotografia. No es vol impactar sinó documentar un fet i explicar-ne la història. Al damunt del taulell hi ha exposades només 10 peces, son les úniques declarades autèntiques per les autoritats eclesiàstiques.
Entre les peces exposades hi ha un coixí d’una monja del Monestir de Santa Chiara del Bambin Gesu a Bastia, prop de Perugia, amb l’empremte d’un dit. Els últims anys de la seva vida va patir molt degut a la seva malaltia, era tísica, i això li va fer desitjar la mort. Pocs dies després de la seva mort va aparèixer al convent per comunicar a una de les seves companyes que Deu l’havia castigat i l’havia enviat al Purgatori i demanar-li ajut.
D’Alemanya prove el signe d’una cremada identificada com l’empremte d’una mà al damunt del llibre “Imitacio de crist”. Aquest document és del 1800. Es diu que a Margarita Demmerlé de Ellingen li va comparèixer la sogra morta de part feia 30 anys demanat-li un pelegrinatge i la celebració d’algunes misses per la seva ànima. La difunta després d’això va aparèixer altre cop a Margarita deixant l’empremte que està exposada en el taulell per agrair-li les pregàries i comunicar-li que havia estat alliberada del Purgatori.
Al damunt d’un tros de roba hi ha l’emprempte d’una mà. Es diu que fou deixada el 1879 a Bèlgica per la senyora Leleux vint i set anys més tard de la seva mort. No aconseguia descansar en pau degut a la vida dissoluta del seu fill i va tornar per portar-lo pel bon camí. Ho va aconseguir ja que Josep Leleux va canviar radicalment, i inclús va arribar a fundar una congregació religiosa.
Això per posar només tres exemples. Si aneu a visitar el Museu en veureu d’altres de semblants i qui sap si us apareixerà també alguna ànima en pena del darrera del taulell!. Segons Victor Juet les ànimes del Purgatori vaguen pel mon molestant els vius per demanar-los que les ajudin a anar al Paradís i una aparició en una Museu i un Església semblants son ben possibles.