Les entrades del prostíbul

Els romans tenien entrades per tot. Tenien entrades per anar al teatre, per assistir a les curses de carros o a les matances del Coliseu… i pel que es veu també tenien entrades per anar al prostíbul, o almenys això és el que creuen els arqueòlegs.
Però com eren aquestes entrades? Se n’han trobat?

Al Coliseu degueren ser més sofisticades, és clar. Era el lloc d’espectacle per excel·lència, un lloc grandiós, amb cabuda per 70.000 espectadors. Se sap que a Roma tothom tenia una entrada per assistir als espectacles que s’hi feien. Aquestes podien ser d’os, de fusta o d’ivori i s’hi indicava el numero de la porta per la qual s’ havia d’entrar i el recorregut que s’havia de fer per arribar al propi lloc. Es molt probable que s’ hi indiques també el dia en què s’havia d’anar a veure l’espectacle. Roma era una ciutat immensa, amb un milió d’habitants, aquells espectacles eren l’opi del poble, eren útils per entretenir la plebs i així evitar revoltes populars i calia que tothom en pogués gaudir. Per aquest motiu els espectacles duraven diversos dies, a vegades mesos, per tal de donar a tothom la possibilitat d’assistir-hi. En les entrades hi degué estar escrit també el dia (és a dir el primer dia d’espectacle, el segon, el tercer…). Es degué entrar al Coliseu per torns. Aquestes “entrades” eren vitalícies i es donaven cada cop que es feia el cens. Hem d’imaginar-nos, per tant, una espècie de carnets.

Pel que es veu fou l’emperador August qui posa ordre dins dels amfiteatres. Abans d’August el primer que entrava en un amfiteatre era el primer que s’asseia i triava el lloc. Diuen que en una ocasió un senador es quedà sense lloc i això fou el que va empènyer a l’emperador August a posar ordre. Aleshores dividi el public per classes socials, per categories i sexes I fou aleshores també que es degueren crear les primeres entrades pels llocs d’oci.

Els arqueòlegs han trobat en llocs antigament molt concorreguts uns discs de metall o de plom, semblants a monedes. Se n’han trobat a Pompeia, Herculà, Ostia Antica…llocs a on la vida es va aturar de cop o ha quedat una estratificació.

No se sap encara ben bé perquè servien aquests discs. Són semblants a monedes sense ser-ho. En un costat tenen escenes lúdiques com és ara la lluita entre dos homes o curses de carros i a vegades també hi apareixen caps anònims coronats de llaurer. Al darrere d’aquestes hi ha sempre un número romà.
Es creu que aquests discs eren les entrades que els romans usaven per entrar als llocs d’oci o d’espectacle. També se n’han torbat als subterranis del Coliseu.

Discs de bornze dels subterrànis del Coliseu

A part d’aquests discs però se n’han trobat d’altres molt especials i misteriosos. Són discs amb escenes eròtiques. Aquestes monedes reben el nom de “spintria” i se n’han trobat tan poques que han anat sempre molt buscades pels col·leccionistes a partir ja del renaixement. Se’n coneixen alguns exemplars en col·leccions privades i publiques, tot i que alguns d’aquests són falsos, còpies fetes al renaixement o bé en època moderna. En total se’n coneixen 200 exemplars.

Els estudiosos creuen que aquests discs lascius s’usaven per adquirir serveis eròtics als Lupanars, és a dir els prostíbuls de l’època. Els números del darrere equivaldrien probablement al nombre d’asos que calia pagar pel servei. Es creu que foren creats en època de l’ Emperador Tiberi. Pel que es veu en època de Tiberi fou prohibit introduir la imatge de l’emperador dins dels lupanars i això explicaria la creació d’aquests discs eròtics.
les monedes representen posicions erotiques diferents i s’hipotitza que cadascuna d’elles formes part d’una edició diferent.

Tiberi no fou, de totes maneres, un emperador púdic sinó tot el contrari, fou bastant depravat. Durant el seu regnat potser no entraren monedes de l’emperador dins dels prostíbuls però si probalement el seu calçat.

La Basílica Iulia

Les basíliques romanes no eren lògicament edificis de culte sinó edificis administratius. A dins les basíliques romanes s’hi administraven la justícia i també els diners. Va ser un dels molts edificis que els romans adoptaren de l’antiga Grècia. Les primeres foren construïdes el segle II a.c, després de la conquesta d’aquesta, abans d’ aquell segle no hi havia encara un edifici per aquest tipus d’activitats i aquestes es feien a l’aire lliure. No fou fins al segle IV, amb Constantí, que les basíliques esdevingueren temples. Abans d’aquell segle els cristians s’havien de reunir d’amagat perquè el cristianisme estava prohibit. No ho feien dins les catacumbes com molta gent pensa sinó que es reunien a dins les anomenades “Domus Eclesiae” que no eren res més que les cases de la gent més rica de la comunitat cristiana, la qual oferia una estança de casa seva per tal de celebrar-hi la litúrgia. Quan al segle IV, després de l’anomenat edicte de Milà en Constantí legalitzà el cristianisme el primer que va caldre va ser buscar un lloc oficial per celebrar missa. No podien pas usar els temples dels Deus pagans!, tampoc es podia perdre massa temps inventant-se un edifici nou…i és per això que aleshores foren adoptades les basíliques. Les basíliques eren els edificis que més bé anaven per reunir els fidels.

La basílica Júlia del Fòrum Romà era la sèu dels tribunals. A dins hi podia haver més d’un plet contemporàniament. Era una basílica de 5 naus però quan convenia des de dalt feien caure uns llençols i la dividien en aules diferents. A dins jutges, advocats, acusats discutien, defensaven, acusaven, feien discursos… Diuen les fonts literaries que quan hi ha anava un bon advocat, com que les parets eren de roba, a vegades l’aplaudien també els que assistien a l’audiència del costat. Quin enrenou hi degué haver dins d’aquella immensa basílica!. La justícia era lenta aleshores, S’havien d’ escoltar tots els testimonis, tothom tenia el dret de demanar un advocat  i la defensa d’un cas solia durar molt de temps. Per aquest motiu les escales de la basílica eren sempre plenes de gent que esperava el seu torn o que el cridessin a testimoniar. Molts d’aquests testimonis eren a pagament. Hi ha via gent disposada a testimoniar qualsevol cosa a canvi de diners i asseguda a les escales de la basílica esperava que algu el necessites i el crides. Tota aquesta gent que es passava hores esperant bé s’havia d’entretenir! I molt sovint ho feia jugant a tres en ratlla, a dames… a les escales de la basílica, en efecte,encara es poden veure molts taulers de joc gravats al damunt de la pedra. Us ho imagineu?! Si us costa aquí teniu la fotografia d’un taulers de joc que s’hi ha trobat i la reconstrucció de la basílica que es pot veure als estudis de Cinecittà, a on s’hi gravaren moltes pel·licules ambientades en l’antiga Roma, amb mi al davant un tòrrid estiu.

La Mola Salsa i l’origen de l’Eucaristia Cristiana

La Mola salsa era un pa sagrat usat en els ritus religiosos del l’antiga Roma.
S’ oferia a la Divinitat i en petites porcions als fidels o també es posava al damunt dels animals durant el sacrifici. La paraula italiana “immolare” vol dir en efecte sacrificar o cobrir amb mola salsa. La paraula Mola deriva de moldre, ja que el pa estava fet amb gra molt i Salsa deriva de salat, ja que un cop fet el pa es salava.
Aquest pa sagrat només el podien fer les sacerdotesses Vestals i s’usava a les festes romanes més importants. Les vestals el preparaven 3 cops l’any, cultivaven el gra i el recollien elles mateixes. Era un ritu molt rigorós. Segons alguns aquest ritu és a l’origen del ritu cristià de l’Eucaristia.

Però qui eren aquestes sacerdotesses? Les sacerdotesses Vestals eren les sacerdotesses de la deessa Vesta, una de les divinitats més arcaiques.  Vesta era la germana de Zeus i es corresponia a la Hestia grega, filla de Cronos. El seu animal sagrat era l’ ase.
La deessa vesta era una divinitat molt important pels romans, ja que era la deessa de la llar, de la família. Aquesta estava simbolitzada pel foc perquè era al voltant d’aquest que es reunia la família i la subsistència d’una comunitat depenia en gran part del foc. El foc de Vesta simbolitzava per tant també el foc de Roma i no es podia apagar mai. A dins del temple de Vesta no hi havia cap escultura com en tots els temples sinó que hi havia un foc encès que les Vestals tenien l’ obligació de mantenir encès.

Les sacerdotesses Vestals, de fet, eren la personificació de la mateixa divinitat, la seva reencarnació i per aquest motiu eren venerades i molt respectades. Havien de ser perfectes i pures. Eren nobles, sense defectes físics i verges, esdevenien vestals quan eren nenes, al voltant de 6 anys. Aleshores se les aïllava, se’ls hi tallaven els cabells i se les vestia igual. Com tots els sacerdots portaven vestits humils  i el cap cobert perquè eren també les que servien a la divinitat. Se les pentinava amb trenes postisses. Aquest era també el pentinat que portaven les romanes quan es casaven, només es podien pentinar com les Vestals aquell dia, que era quan fundaven una nova família.

El foc era el símbol de la família i s’usava en molts rituals. Quan dos joves es casaven la mare de la núbia encenia un foc a la llar de casa i el portava a la llar dels fills perquè aquests encenguessin també la seva llar i allò consagrava la nova casa. De la mateixa manera quan naixia un fill al cap de 5 dies se’l feia voltar al costat del foc com a símbol que entrava a formar part de la família.

El temple de Vesta era rodo, com les antigues cases de Roma, com les cabanes de’n Ròmul. Sorgia al damunt d’un gran podi circular. Sota el temple, dins la base circular s’hi guardaven alguns objectes sagrats que nomes les Vestals podien tocar.

La festa de Vesta era a la primera quinzena del mes de Juny. Durant aquella festa les matrones romanes podien entrar descalces a la base del temple però no podien arribar al seu centre a on es conservaven els objectes sagrats, només les Vestals podien accedir-hi. Les matrones podien accedir només a la sala a on hi havia el forn i el morter per fer la mola salsa.

El foc de Vesta fou apagat definitivament el 391 d.c quan el cristianisme esdevingué la religió d’estat i s’aboliren els cultes pagans. Però alguns ritus encara continuen en la religió cristiana que te molts elements i és també fruit de les religions paganes.

La llum del Panteó

Segons alguns arqueòlegs i experts el Panteó era un enorme rellotge solar. Tothom que l’ha visitat haurà pogut notar que el sol que entra a traves de l’ òcul de la cúpula és enlluernador i potser no s’equivoca qui pensa que la llum tenia un rol important dins d’aquest.El 21 d’Abril a les 12 del migdia el sol il·lumina la porta d’entrada i s’adapta a aquesta de manera perfecta. El 21 d’Abril no és un dia qualssevol, és ni més ni menys el dia que segons la llegenda Ròmul fundà Roma, una data que encara avui dia els romans celebren. Segons alguns experts això no és una casualitat. Creuen aquests que el panteó fou construït de tal manera que el dia 21 d’Abril la llum il·lumines a l’Emperador, d’origen divina, quan entres per la porta.El panteó s’usava en efecte no només com a temple sinó també com a lloc de reunions polítiques. Aneu a visitar-lo aquell dia. Entreu per la porta a les 12 del migdia i us sentireu com il·luminats per un focus immens, com si fóssiu un antic Emperador o un Déu!.

L’ANTINOEION O LA TOMBA DE L’AMANT DE L’EMPERADOR

Avui us parlarem de tombes i mòmies. Us parlarem de la tomba de l’Antinoo, la qual ha fascinat i encara porta de cap a desenes d’arquolegs d’arreu del mon.
L’Antinoo fou l’amant de l’emperador Adrià, un dels millors emperadors que tingué l’imperi romà. Va néixer a Bitina, a l’actual Turquia, i si ens hem de basar en els retrats que n’han quedat hem de dir que era un noi força ben plantat.
Adrià el conegué en un dels seus viatges a Orient, el convertí en el seu amant i a partir d’aleshores no se’n separà mai més. Podríem gosar dir, doncs, que a part del seu amant fou també el seu gran amor.
L’any 130 d.c, durant un viatge d’ Adrià a Egipte i quan tenia nomes 18 o 20 anys, caigué dins del Nil i mori ofegat. Les causes de la seva mort son encara misterioses i poc clares: no es sap si es va tractar d’un accident, d’un suïcidi o d’un sacrifici. El que si es sap és que després de la seva mort l’emperador Adrià romangue obsessionat per la seva imatge i caigué en un estat depressiu.
Sembla ser que no es volia separar del seu cos i per poder adorar la imatge del seu amant el va fer divinitzar. Això va ser escandalós als ulls del romans, que entenien l’homosexualitat però no podien acceptar la divinitzacio’ d’un esclau. A Roma només es divinitzava als emperadors i als membres de la família imperial. A Egipte en canvi es creia que les persones ofegades dins del Nil es convertien en Deus perquè el Nil es considerava una divinitat. Això va servir de pretext a l’emperador Adrià per divinitzar l’Antinoo. A un Deu se li podien dedicar temples i escultures i d’aquesta manera podria envoltar-se d’escultures del seu amant. A partir d’aleshores Adrià, que a diferència de molts romans fins aquell moment s’havia refusat a adorar els deus estrangers, es posà a adorar el seu amant i Antinoo passà a formar part del panteó Egipci. A prop d’on mori Adrià li dedicà un ciutat, la ciutat d’Antinopolis, i inclús li dedicà una constel.lacio’.
Però a on és la seva tomba? Tot i que hi ha moltes hipòtesis la tomba de l’Antinoo encara no s’ha trobat. Alguns arqueòlegs creuen que fou enterrat a Antinopolis, de totes maneres d’Antinopolis n’ha quedat poc i cap edifici sembla contenir les restes del jove Antinoo. Altres creuen que fou enterrat a la vall dels Reis ja que les persones que morien dins del Nil teníem dret a se momificades i enterrades en una muntanyeta situada dins la Vall..
Hi ha qui afirma que Adrià s’emportà la mòmia amb ell i l’ enterrà a Vil•la Adriana, però de moment a Vil•la Adriana la tomba no s’ha trobat. Fa pocs anys al costat de l’entrada de la Vil.la hi van descobrir una estructura que en un primer moment va fer pensar en un tomba monumental. Hi va haver molt de rebombori i els diaris van escriure que finalment s’havia trobat la tomba d’Antinoo. En realitat el que van trobar va ser un temple dedicat a Antinoo, un temple que l’emperador podia veure cada dia quan es llevava a trenc d’alba a traves de la finestra de la seva habitació. Era un temple majestuós vorejat de dos temples dedicats a divinitats egípcies i situat a prop d’una zona anomenada el “Canopo”. En aquesta zona de la Vil.la els arqueòlegs van trobar moltes escultures egípcies i desenes de retrats de l’Antinoo, per tant ben segur era una zona dedicada a ell. De totes maneres encara hi ha molt per excavar i podria ser que un dia hi trobessin la tomaba, o potser Adrià només es va emportar les seves vísceres dins d’una urna i el que hi havia a la zona del Canopo era un cenotafi, és a dir un tomba buida?.
Molts pensen que fou enterrat dins del Mausoleu d’Adrià, tot i que el Mausoleu es va acabar alguns anys més tard de la mort de l’emperador. Quan l’emperador vivia a on estava enterrat?. Potser al costat del seu Mausoleu?.
A Roma hi ha un obelisc dedicat a l’ Antinoo amb un jeroglífic que parla de la seva mort i de la tomba. Un jeroglífic de l’obelisc diu:” Oh Antinoo, el Deu que viu en el mes enllà i reposa dins d aquest sepulcre…” per tant molt probablement l’obelisc estava al mateix lloc que la tomba, però a on estava l’obelisc?. Ara està al Pincio, prop de Plaça Spagna, exactament al damunt de l’escalinata, però en temps d’Adrià ben segur no estava allà, li va portar un Papa el 1600. Podria haver estat a Antinopolis, a Roma o a Tivoli. Ara com ara el lloc de la tomba d’Antinoo continua essent un misteri.