A Roma hi ha un racó màgic, un de tants!. Al damunt de l’Aventí, un dels 7 turons de Roma, a la Piazza dei Cavalieri di Malta, hi ha un antic convent benedictí que avui dia és el Priorat dels Cavalieri di Malta. Aneu-hi quan estigui tancat. Mireu pel forat del pany de l’enorme porta d’entrada i veureu un petit miracle: entre els arbres de jardí la cúpula de Sant Pere!.
A Roma l’ expressió “fare il portoghese” o fer-se el portuguès vol dir, fer-se el tonto o fer per manera de gaudir d’un servei sense pagar. Aquesta expressió romana va néixer al Renaixement en motiu de l’arribada de l’elefant Annone del qual us parlàvem darrerament (doneu una ullada a la nota l’elefant blanc del Papa de la catagoria Roma del Reneixament). L’elefant albí va ser un regal del rei de Portugal al Papa. Li fou regalat juntament amb altres animals exòtics com cacatues, panteres i inclús un rinoceront!. De tots ells aquest certament era el més simpàtic i intel.ligent, n’ era tant de simpàtic que es convertí en la mascota papal. El Papa estava tan enamorat d’aquell elefant que per donar les gràcies al Rei de portugal va concedir a l’ambaixador d’ aquell Regne i a tot el seu seguit el privilegi de ser “ospiti de Roma” es a dir de no haver de pagar res al teatre, als restaurants, a les osteries, als hotels… declarant que eren portuguesos. Ai quan ho va saber els romans! alguns espavilats van començar aleshores a fer-se passar per portuguesos i a parlar amb accent exòtic a les posades i bars dient que eren portuguesos per tal de no haver de pagar.
Tu diras quan el Papa es va adonar que a Roma hi havia tants”portuguesos”! va revocar aquell privilegi inmediatament!.
Bernini era un geni, sobretot com a escultor. Com cap artista barroc va saber representar tan bé el dolor i les emocions. Poca gent sap però que amb el bronze era menys expert i que amb aquest material mes que representar va provocar dolor.
L’ obra més important que feu en bronze fou el baldaquí de Sant Pere, que el tingué enfeinat durant 10 anys. Era una obra complexe degut a les grans dimensions del baldaquí alt com un bloc de vuit pisos. Bernini ompli el baldaquí de petits detalls heràldics, vegetals i animals. Alguns eren difícils de representar i a Bernini se li acudi d’usar com a motlle animals, plantes i objectes reals. La tècnica que usà per fer el baldaquí fou anomenada sarcàsticament “tècnica del llangardaix fos” en comptes de “tècnica de la cera fosa” ja que en comptes d’usar la tradicional tècnica que usaven els grecs de fer un motlle de cera recobert d’argila el qual es fonia quan es posava l’argila al forn i s’omplia amb bronze fos en Bernini usà com a motlle no la cera sinó un parell de llangardaixos que esdevingueren cendra quan es van coure i van ser omplerts amb el bronze.
Això fou molt criticat, ja que segons la mentalitat de l’època un bon artista reproduïa la realitat i s’hi inspirava però no introduïa objectes de la realitat dins les seves obres d’art.
Ara molts artistes contemporanis usen aquesta tècnica i introdueixen objectes reals dins les seves obres. Podríem dir que en Bernini amb el seu baldaquí en va ser un precursor tot i que mes que per filosofia per la incapacitat de reproduir en bronze la realitat!.
Heu provat mai un gelat sampietrino? Aquest te la forma d’un bloc de pedra i rendeix homenatge Roma. Representa un dels elements mes característics de la ciutat etenra: els anomenats Sampietrini. Però què son els Sampietrini i perquè s’anomenen aixi?
Els Sanpietrini son les llambordes típiques dels carrers històrics Roma, son petits blocs de pedra volcànica d’uns 12 centímetres. Aquests foren inventats al Renaixement, en època del Papa Sixt V, per pavimentar els principals carrers de Roma. Foren anomenat Sampietrini però dos segles mes tard, a partir del 1726, quan un monsenyor decidí fer pavimentar la plaça de Sant Pere amb aquest tipus de pedra perquè la carrossa del Papa gairebé s’havia bolcat a causa de les males condicions de la Plaça.
Júlia Farnese fou l’amant oficial de Alexandre VI Borja, era tant guapa que l’anomenaven Júlia Bella.
Pel que es veu no només era una dona de gran bellesa sinó que també tenia una gran habilitat en les relacions socials. Diuen que fou gràcies a ella, a les seves maquinacions i els seus contactes, que el seu germà arribà a ser Papa.
No fou en va que a la Basílica de Sant Pere el Papa Pau III la fes representar al seu costat. La podeu veure a la tomba que el Papa Pau III te al costat esquerra de l’ absis.
Com tots els Papes aquell Papa es feu representar amb les seves virtuts, simbolitzades amb dues dones ajagudes als seus peus: la justícia i la prudència.
Com pocs Papes o cap donà, però, a les virtuts la cara de la seva mare i de la seva germana, dues dones que per ell foren molt importants. Per si fos poc, a mes, la personificació de la Justícia amb la cara de Júlia fou representada nua.
Júlia Bella, una de les dones mes guapes del seu temps nua! El Papa Clement la feu cobrir amb vestits postissos mes tard perquè provocava mals pensaments dins la Basílica, pel que es veu mes d’una persona anava a admirar el seu cos de marbre i els escolans perdien la concentració.
El que és mes increïble, però, és que el 1700 es descobrí que els vestits postissos podien ser retirats amb facilitat i que les formes de Júlia podien ser admirades d’amagat!
Ho sabíeu que des del 1600 fins a mitjans del segle XX la cúpula de Sant Pere, la façana i la columnata de sant Pere s’il·luminava amb espelmes durant festes i aconteixaments importants?
Encarregats de fer-ho eren els anomenats “Sanpeitrini” és a dir els treballadors de la Basílica de Sant Pere, que amb cordes escalaven la cúpula, posaven les espelmes i mes tard les encenien. Una feina perillosa, difícil i esgotadora! L’espectacle era increïble! A la nit dels Jubileus, de canonitzacions o de la festa de Sant Pere i Pau centenars d’espelmes reseguien l’arquitectura de la Basílica i la seva cúpula genial. Podeu veure l’efecte que feien al final d’aquest vídeo.
A les estances de Raffael i també al Palau del Belvedere, decorant les cornises de marbre i les portes de roure, s’hi pot veure un petit elefant. Un senzill element decoratiu pensareu. No!. L’elefantet que veureu tenia un nom: Annone, i era l’elefant d’un Papa. El Papa en qüestió era el Papa Lleó X, un Medicis, el successor de Juli II, el Papa que encarregà a Miquel Àngel la decoració de la Capella Sixtina.
L’elefant li fou regalat pel rei de Portugal el 1514, juntament amb altres animals exòtics com panteres, cacatues i inclús un rinoceront. Pel que es veu era un elefant albí de quatre anys provenent de l’antiga Ceilan. Aquell elefant impressionà el Papa amb la seva intel·ligència i delità també a tots els romans. Quan li fou regalat s’agenollà tres cops al davant del Papa i aspirant amb la seva trompa l’aigua d’un cubell ruixà a tots els convidats. Era tant simpàtic que es convertí en la mascota del Papa i la de tots els romans!. Se li dedicaren poesies, pintures i participava sempre a les processons del Papa, a les quals els romans assistien encuriosits i meravellats.
El Papa escolli com a guardià de l’ Annone ni més ni menys que a en Rafael, el qual sentia una gran fascinació per l’animal!.
Malauradament mori al cap de dos anys a causa de la humitat de Roma a la qual no estava avesat, amb el Papa al costat. Fou enterrat al pati del Palau del Belvedere, al mateix pati a on mil·lers de turistes admiren cada dia l’escultura de Laoocont i de l’Apolo del Belvedere.
De l’Annone a Roma n’han quedat molts retrats. Un d’ells el podem veure a les estances de Raffael, dissenyat pel mateix Raffael, a la porta d’entrada de la sala de la signatura, i també al pati del Palau del Belvedere. També està retretat en una font del Palazzo Madama.
Pobre Annone! Va ser immortalitzat pels artistes del Renaixement però potser hauria preferit morir sense pena ni glòria entre les palmeres de Ceilan!.
Roma per un forat 