La Basílica Iulia

Les basíliques romanes no eren lògicament edificis de culte sinó edificis administratius. A dins les basíliques romanes s’hi administraven la justícia i també els diners. Va ser un dels molts edificis que els romans adoptaren de l’antiga Grècia. Les primeres foren construïdes el segle II a.c, després de la conquesta d’aquesta, abans d’ aquell segle no hi havia encara un edifici per aquest tipus d’activitats i aquestes es feien a l’aire lliure. No fou fins al segle IV, amb Constantí, que les basíliques esdevingueren temples. Abans d’aquell segle els cristians s’havien de reunir d’amagat perquè el cristianisme estava prohibit. No ho feien dins les catacumbes com molta gent pensa sinó que es reunien a dins les anomenades “Domus Eclesiae” que no eren res més que les cases de la gent més rica de la comunitat cristiana, la qual oferia una estança de casa seva per tal de celebrar-hi la litúrgia. Quan al segle IV, després de l’anomenat edicte de Milà en Constantí legalitzà el cristianisme el primer que va caldre va ser buscar un lloc oficial per celebrar missa. No podien pas usar els temples dels Deus pagans!, tampoc es podia perdre massa temps inventant-se un edifici nou…i és per això que aleshores foren adoptades les basíliques. Les basíliques eren els edificis que més bé anaven per reunir els fidels.

La basílica Júlia del Fòrum Romà era la sèu dels tribunals. A dins hi podia haver més d’un plet contemporàniament. Era una basílica de 5 naus però quan convenia des de dalt feien caure uns llençols i la dividien en aules diferents. A dins jutges, advocats, acusats discutien, defensaven, acusaven, feien discursos… Diuen les fonts literaries que quan hi ha anava un bon advocat, com que les parets eren de roba, a vegades l’aplaudien també els que assistien a l’audiència del costat. Quin enrenou hi degué haver dins d’aquella immensa basílica!. La justícia era lenta aleshores, S’havien d’ escoltar tots els testimonis, tothom tenia el dret de demanar un advocat  i la defensa d’un cas solia durar molt de temps. Per aquest motiu les escales de la basílica eren sempre plenes de gent que esperava el seu torn o que el cridessin a testimoniar. Molts d’aquests testimonis eren a pagament. Hi ha via gent disposada a testimoniar qualsevol cosa a canvi de diners i asseguda a les escales de la basílica esperava que algu el necessites i el crides. Tota aquesta gent que es passava hores esperant bé s’havia d’entretenir! I molt sovint ho feia jugant a tres en ratlla, a dames… a les escales de la basílica, en efecte,encara es poden veure molts taulers de joc gravats al damunt de la pedra. Us ho imagineu?! Si us costa aquí teniu la fotografia d’un taulers de joc que s’hi ha trobat i la reconstrucció de la basílica que es pot veure als estudis de Cinecittà, a on s’hi gravaren moltes pel·licules ambientades en l’antiga Roma, amb mi al davant un tòrrid estiu.

El menjador rodó de Nero

Tothom sap qui era l’Emperador Nero, no hi ha ningú que no ho sàpiga. Quan es va morir van destruir el seu Palau i es va fer el que es va poder per tal d’esborrar-ne la memòria, però el Palau i la imatge de Nero continuen obsessionant-nos al cap de 2000 anys.

Fa poc al bell mig del Palati’ van descobrir els fonaments de la “Coenatio Rotunda” de Nero, o almenys tot ho fa pensar. Però què era exactament la “Coenatio Rotunda”? Una coenatio era un menjador per banquets, s’anomenaba així perquè normalment els banquets es celebraven al vespre, el dinar en canvi solia ser frugal i ràpid, es menjava poc, de peu dret i fora de casa.
La “Coenatio Rotunda” era, doncs, un menjador pels banquets rodo. Formava part de la Domus Aurea de Nero, que era el Palau exagerat i luxos que aquell emperador es feu construir després del famós incendi de l’any 64 d.c que la tradició li ha volgut atribuir. No sabem exactament si Nero fou realment culpable de l’incendi, sembla ser que els senadors van divulgar aquesta noticia per poder-se’n desfer. Nero era un personatge incòmode, la història l’escriuen els que governen i en aquell moment el senat era enemic de Nero. El que no podem negar és que l’incèndi li anà la mar de bé per poder realitzar un somni: ampliar el Palau. Feia temps que Nero es queixava i que deia que era massa petit.
Sabem com era la Domus Aurea sobretot gràcies a les descripcions que en van fer els escriptors d’aquell temps i en part gràcies al que n’ha quedat, només una petita part.
El Palau ocupava 80 hectàrees, entre jardins i edificis, i s’estenia al damunt de tres dels 7 turons de Roma. Cap Emperador tingué a Roma un Palau semblant. Tots els emperadors que governaren abans que ell visqueren al damunt del turo Palatí. Per Nero el palau del Palatí era poc i l’incendi del 64 li servi com excusa per poder expropiar al poble les terres que necessitava per poder-lo ampliar i construir un palau que ell definí “finalment a mesura d’ un home”. Després de l’incendi digué als romans que reconstruiria Roma i anuncià una nova edat d’or, per aquest motiu anomenà el seu Palau “Casa Daurada”, perquè n’havia de ser el símbol. Feu recobrir els seus murs i els seus sostres amb or, gemmes, marbres i ivori perquè la Domus Aurea era la casa d’ un emperador semblant al Sol o al Deu Apol•lo, que segons la mitologia il•luminava la terra al damunt d’un carro de foc, i havia de lluir i brillar sota els raigs del sol.
Del palau n’ha quedat ben poc perquè després de la mort de’n Nero Vespasià el feu demolir. Volia d’aquesta manera esborrar el record d’aquell emperador i reconciliar-se amb el poble, tornant-los les seves terres. N’ha quedat només una petita part sota el Colle Oppio. El que ha quedat era un pavelló de representació, un lloc luxós i sofisticat on en Nero rebia als seus convidats, celebrava banquets i exposava les seves obres d’art. Tot el pavelló s’organitza al voltant s’una sala que en temps de Nero degué ser espectacular. Es una sala octagonal coberta amb una cúpula. No se’n conserva cap ornament. Gràcies a les empremtes de les parets sabem que estava recoberta de marbres i la cúpula probablement amb fusta, recoberta de teixits i draps. Al centre de la Cúpula hi ha un òcul per on entrava la llum del sol. Aquesta sala és la mes gran i la mes sofisticada arquitectònicament parlant. Era una sala panoràmica, que passa gradualment de l’octagon a l’esfera ja que la planta octagonal acaba amb una cúpula, una de les primeres cúpules realitzades pels romans a més!.No sabem exactament quina era la funció de la sala. S’ha dit que podria haver estat una caenatio, potser la “coenatio rotunda” de la qual ens parlen les fonts.
Svetonio ens diu que la Coenatio Rotunda era un menjador majestuós i rodo, girava sobre si mateix, imitant la terra, dia i nit, i de la seva cúpula queien pètals de flors i perfums. La caenatio del colle Oppio hi podria fer pensar tot i que no s’ha trobat cap mecanisme que la pogués fer girar. Fins fa poc els arqueòlegs es dividien entre aquells que consideraven que la coaenatio del Colle Oppio era la coenatio Rotunda de la qual parla Svetonio i aquells que creien que la coenatio rotunda estava en un altre lloc i que encara no s’havia descobert. Els arqueòlegs que defensaven la primera teoria deien que molt possiblement el que girava no era la sala sinó el sol que entrava a traves de la cúpula i que a mesura que avançava el dia recorria les sales radials, com un rellotge. Els que defensaven la segona creien que la Coaenatio Rotunda devia estar al damunt del Palatí o en algun altre lloc i que podia haver estat destruïda després de la mort de Nero.
Fa pocs anys un equip d’ arqueòlegs italofrancès va descobrir al damunt del Palatí un estructura circular sense precedents en la història romana. Molt possiblement es tracta de la base del menjador rodo de Nero. Al centre de l’estrucutra hi ha un piló de 4 metres de diàmetre que molt possiblement era el centre d’un mecanisme que feia girar la sala. S’ha hipotitzat que la rotació de la sala fos gràcies a un mecanisme hidràulic. L’estructura és de després de l’incendi del 64 i d’abans de la “Damnatio memoriae” de Nero (és a dir :de la condemna de la memòria), per tant molt possiblement formava part de la Domus Aurea que, com hem dit abans, s’estenia al damunt de 3 turons: el Palatí, el Celi i l’Esquili. La coenatio del Palatí era panoràmica i com que girava es podia gaudir d’una vista de la vil•la i de Roma a 360 graus. La podeu veure si aneu a l’anomenada vigna Barberini del  Palatí. Les excavacions encara continuen però tot fa pensar que amb aquesta descoberta s’ha revelat un gran enigma que ha fascinat a moltes generacions d’aqrueòlegs: el lloc, l’existència i el mecanisme que feia girar la sala més festosa del Palau de Nero.

Les ultimes troballes del Palatí: el mecanisme que feia girar la coenatio.