L’ “ESTÀTUA PARLANT” MES JOVE

Fa poc us parlàvem del Pasquino i de les set estàtues parlants de Roma (doneu una ullada a la nota “la veu del poble” de la Categoria Roma del Renaixement). Us farem memòria: vàrem explicar que les estàtues parlants eren estàtues que a partir del Renaixement els Romans utilitzaren per queixar-se i exposar les seves crítiques envers els governants. Al damunt d’aquelles escultures, de nit i d’amagat, els romans hi penjaven cartells amb crítiques i frasesburlesques. Rebien el nom d’estàtues parlants perquè eren la veu del poble. N’hi havia set perquè exposar les critiques al damunt d’aquelles estava prohibit i era perillós!. Essent com eren molt vigilades els romans cercaren de no usar-ne una sola, vigilar-ne set era més difícil.

Avui us volem parlar de l’escultura parlant del “Facchino”.

La majoria de les escultures parlants són escultures romanes antigues, la del Facchino és la més “jove” de les set: és del 1580.
Malgrat el nom representa a un “aquaroli”. Els aquaroli eren les persones que recollien l’aigua del Tiber i la venien als romans que no tenien aigua corrent a casa. Quan els bàrbars destruïren els aqüeductes romans després de la caiguda de l’imperi les fonts publiques de Roma deixaren de funcionar. L’aigua del Tiber es considerava una de les més bones d’Itàlia i fins el Renaixement, que és quan els Papes van restaurar els aqüeductes, els romans begueren i usaren exclusivament l’aigua d’ aquest. Inclús el Papes quan viatjaven s’emportaven grans quantitats d’aigua del riu amb ells. Anar a buscar l’aigua del riu devia ser però bastant entretingut i pesat! i això va fer néixer una nova professió, la professio dels aquaroli. Els aquaroli passaven casa per casa venent l’aigua del riu.

Amb la restauració dels aqüeductes la gent va poder fer servir l’aigua de les fonts públiques però aquesta professió no va desaparèixer fins els 1800, quan es van construir els murs del riu per tal de resoldre el problema de les inundacions.
Aquells sòlids murs que veiem al costat del tiber van acabar no només amb les inundacions del riu, tan freqüents a Roma, sinó que van acabar també amb un gran munt d’activitats i professions relacionades amb el Tiber com la dels aquaroli de la qual ara parlàvem.
L’escultura la va encarregar la corporació dels Aquaroli i és a via Lata. Qui sap si temien que la modernitat acabes amb la seva professió? qui sap si amb aquesta font volien recordar als romans que ells encara existien malgrat el renovament de la ciutat i la construcció de tantes fonts públiques? Qui sap si la mateixa estàtua parlant era un critica de la vida moderna! En tot cas al damunt d’aquesta, com amb la del Pasquino, el romans també hi penjaven les seves crítiques.

La veu del poble

Mentre s’estava fent pavimentar plaça Navona, en ple Renaixament, va aparèixer una escultura. La va descobrir un cardenal, el cardenal Oliviero Carafa, que finançava les obres. L’escultura representava a un home musculós. No sabem exactament quin era el tema de l’escultura perquè estava molt malmesa i mutilada, no tenia braços ni cames i al rostre, completament desfigurat, li faltava el nas. La hipòtesi més acceptada afirma que representa a Menelao agafant amb els seus braços a Patroclo mort.
No obstant això el cardenal va quedar entusiasmat amb aquella escultura. La va trobar tant bonica que la va fer col•locar al damunt d’un pedestal al davant del seu palau. Molts artistes i erudits en van quedar enamorats. Entre aquests hi havia també en Miquel Àngel, que n’admirava les proporcions i la representació anatòmica.
El populatxo no ho acabava d’entendre…aquell tros de marbre desgastat i trencat no tenia res de bonic! Consideraven aquella escultura un exemple de l’excentricitat dels intel.lectuals. Aleshores algú va plantar al damunt d’aquella escultura un cartell burlant-se del cardenal i dels intel.lectuals del seu temps. Molt possiblement va fer riure a molta gent perquè després d’aquella burla en vingué un altre, i un altre fins que es convertí en una costum pantuflar les burles i les critiques que els romans volien expressar contra els Papes i els personatges públics al damunt d’aquella escultura.
Aquella escultura mutilada esdevingué la veu del poble i el poble al final li donà un nom, li donà el nom de Pasquino, no sabem exactament el perquè. A partir d’aleshores totes les burles penjades al coll del Pasquí reveren el nom de pasquins, Pasquinate en italià.
Evidentment els pamflets s’havien de posar de nit i d’amagat, un pasquí suposava un cert risc. Hi va haver alguns Papes que van intentar desfer-se de l’escultura. Adrià VII(1522-1523) va intentar tirar-la al riu però la Cúria li ho va impedir. Altres van fer vigilar l’escultura dia i nit i van publicar un edicte en el qual s’hi deia que qui fos sorprès posant un pasquí seria condemnat a mort o se li confiscarien els bens. De totes maneres això no va tapar la veu del poble, a partir d’ aleshores es començaren a usar també altres escultures. Totes eren antigues i estaven en llocs públics. En total n’ hi havia set. Reben el nom de escultures parlants perquè expressaven les critiques del poble i cadascuna d’elles tenia un nom propi. El Pasquino fou la primera i avui dia els romans encara l’usen per exposar-hi algunes critiques.
Miquel Angel la trobà magnifica! Per tant si a Miquel Angel li agradà no deu ser tampoc una escultura tant lletja com deia el poble! En tot cas fou sobretot el poble que la feu famosa.