Un cervell a la capella Sixtina

És un dels molts misteris de les pintures de Miquel Àngel. Casualitat o no?.
El 1990, el doctor Frank Lynn Meshberger publicà un article al Diari de l’Associació Medica Nord americana explicant que les figures i ombres situades al de darrere de Déu Creador son una imatge anatòmicament molt precisa del cervell humà. S’hi distingeix també el nervi òptic.
El fet no ens hauria d’estranyar si pensem que Miquel Àngel era un bon coneixedor del cos humà, era un artista que disseccionava els cadàvers amb finalitats científiques i d’estudi de l’anatomia humana. Quelcom que estava prohibit però que molts artistes feien. Li calia conèixer el cos humà per dins per tal de poder-lo representar millor després. Ningú com ell el sabia representar. Miquel Àngel era capaç de representar un home en qualsevol posició. Quan el Papa li va encarregar la decoració de la capella sixtina li va demanar que pintes els 12 apòstols i Miquel Àngel s’hi va negar. Dotze apòstols eren pocs personatges! almenys per Miquel Àngel que en va representar tres-cents, tots en posicions diferents, tal era el seu domini del cos humà i de la representació del smúsculs!. Amb la seva pintura va portar a l’extrem les invencions o les descobertes fetes al Renaixement. A Florència es van inventar la perspectiva i ell la va superar pintant per primer cop un home tridimensional. Els homes que Miquel Àngel pinta al sostre de la capella sixtina son homes que surten del marc pictòric, s’asseuen al damunt de les arquitectures que ell pinta, amb els peus cap avall, com si aquestes fossin verdaderes. El que és més increïble és que aquesta tridimensionalitat s’obté no ja amb la perspectiva sinó mitjançant els volums i la representació dels músculs.
Tampoc ens hauria d’estranyar un cervell si pensem que estem en ple Renaixement i en ple humanisme, en un moment on l’home i la ciència es converteixen en el centre de totes les coses, en el qual desapareixen les pors irracionals de l’ època medieval. La raó s’apropia de l’home. Potser el Déu que apareix al sostre de la Capella crea un home intel·ligent. No només li dóna la vida sinó que també li dóna la intel·ligència.
Qui sap si Miquel Àngel volia representar el món de les idees del qual parlava Plató, ja que com és sabut Miquel Àngel era un neoplatònic…
Si fos realment un cervell se li podrien donar moltitud d’interpretacions. Deliberat o no la semblança amb un cervell, però, és increïble!..

La vellesa i la bellesa de la Sibil.la Cumana

Sabeu qui és aquest misteriós i fascinant personatge? apareix a la Capella Sixtina, el seu cos és negre i la seva cara arrugada. On és la bellesa d’Adam, dels ignudi i de les altres sibil·les?. Qui és aquest personatges lleig i fosc que apareix enmig de tanta bellesa? perquè és vell?

Es la Sibil.la Cumana, la sibil.la mes famosa de l’antiguitat. Aquesta vivia a Cuma, prop de Nàpols, en una zona volcànica.

Com totes les sibil.les era una sacerdotessa inspirada per un Deu (en aquest cas Apol.lo) a traves del qual formulava oracles i era capaç de predir el futur. La Sibil.la Cumana vivia dins d’un antre fosc i misteriós al qual s’entrava a traves d’una llarga galeria excavada en un turo. La galeria era iluminada tènuement pels pous de llum de les parets de tal manera que la persona que conduïa els visitants en presència de la sibil.la apareixia i desapareixia misteriosament degut a l’alternança de llum i ombra.

Virigili deia que a l’antre de la sibil.la hi conduïen cent passadissos i cent portes dels quals sortien centenars de veus, amb les prediccions de la sibil.la. La visió inquietant de la sacerdotessa que desapareixia per moments en l’obscuritat devia atemorir al mes valerós dels visitants.

La Sibil.la menjava fulles de llaurer i respirava els fums del volcà i entrava en una espècie de deliri abans de predir el futur.

Diu la llegenda que la Sibil.la Cumana era tant guapa que el Deu Apol.lo se’n va enamorar i li concedir un desig si acceptava a convertir-se en la seva sacerdotessa. La sibil.la li va demanar que volia viure tants anys com granets hi havia en una muntanyeta de pols. En aquella mà de pols hi havia 1000 grans!

Apol.lo va concedir a la Sibil.la viure 1000 anys però la sibil.la no es va recordar de dir-li que no volia envellir i es va anar quedant arrugada, negre i vella fins que diuen que al final va dir “em vull morir”.

L’ANTINOEION O LA TOMBA DE L’AMANT DE L’EMPERADOR

Avui us parlarem de tombes i mòmies. Us parlarem de la tomba de l’Antinoo, la qual ha fascinat i encara porta de cap a desenes d’arquolegs d’arreu del mon.
L’Antinoo fou l’amant de l’emperador Adrià, un dels millors emperadors que tingué l’imperi romà. Va néixer a Bitina, a l’actual Turquia, i si ens hem de basar en els retrats que n’han quedat hem de dir que era un noi força ben plantat.
Adrià el conegué en un dels seus viatges a Orient, el convertí en el seu amant i a partir d’aleshores no se’n separà mai més. Podríem gosar dir, doncs, que a part del seu amant fou també el seu gran amor.
L’any 130 d.c, durant un viatge d’ Adrià a Egipte i quan tenia nomes 18 o 20 anys, caigué dins del Nil i mori ofegat. Les causes de la seva mort son encara misterioses i poc clares: no es sap si es va tractar d’un accident, d’un suïcidi o d’un sacrifici. El que si es sap és que després de la seva mort l’emperador Adrià romangue obsessionat per la seva imatge i caigué en un estat depressiu.
Sembla ser que no es volia separar del seu cos i per poder adorar la imatge del seu amant el va fer divinitzar. Això va ser escandalós als ulls del romans, que entenien l’homosexualitat però no podien acceptar la divinitzacio’ d’un esclau. A Roma només es divinitzava als emperadors i als membres de la família imperial. A Egipte en canvi es creia que les persones ofegades dins del Nil es convertien en Deus perquè el Nil es considerava una divinitat. Això va servir de pretext a l’emperador Adrià per divinitzar l’Antinoo. A un Deu se li podien dedicar temples i escultures i d’aquesta manera podria envoltar-se d’escultures del seu amant. A partir d’aleshores Adrià, que a diferència de molts romans fins aquell moment s’havia refusat a adorar els deus estrangers, es posà a adorar el seu amant i Antinoo passà a formar part del panteó Egipci. A prop d’on mori Adrià li dedicà un ciutat, la ciutat d’Antinopolis, i inclús li dedicà una constel.lacio’.
Però a on és la seva tomba? Tot i que hi ha moltes hipòtesis la tomba de l’Antinoo encara no s’ha trobat. Alguns arqueòlegs creuen que fou enterrat a Antinopolis, de totes maneres d’Antinopolis n’ha quedat poc i cap edifici sembla contenir les restes del jove Antinoo. Altres creuen que fou enterrat a la vall dels Reis ja que les persones que morien dins del Nil teníem dret a se momificades i enterrades en una muntanyeta situada dins la Vall..
Hi ha qui afirma que Adrià s’emportà la mòmia amb ell i l’ enterrà a Vil•la Adriana, però de moment a Vil•la Adriana la tomba no s’ha trobat. Fa pocs anys al costat de l’entrada de la Vil.la hi van descobrir una estructura que en un primer moment va fer pensar en un tomba monumental. Hi va haver molt de rebombori i els diaris van escriure que finalment s’havia trobat la tomba d’Antinoo. En realitat el que van trobar va ser un temple dedicat a Antinoo, un temple que l’emperador podia veure cada dia quan es llevava a trenc d’alba a traves de la finestra de la seva habitació. Era un temple majestuós vorejat de dos temples dedicats a divinitats egípcies i situat a prop d’una zona anomenada el “Canopo”. En aquesta zona de la Vil.la els arqueòlegs van trobar moltes escultures egípcies i desenes de retrats de l’Antinoo, per tant ben segur era una zona dedicada a ell. De totes maneres encara hi ha molt per excavar i podria ser que un dia hi trobessin la tomaba, o potser Adrià només es va emportar les seves vísceres dins d’una urna i el que hi havia a la zona del Canopo era un cenotafi, és a dir un tomba buida?.
Molts pensen que fou enterrat dins del Mausoleu d’Adrià, tot i que el Mausoleu es va acabar alguns anys més tard de la mort de l’emperador. Quan l’emperador vivia a on estava enterrat?. Potser al costat del seu Mausoleu?.
A Roma hi ha un obelisc dedicat a l’ Antinoo amb un jeroglífic que parla de la seva mort i de la tomba. Un jeroglífic de l’obelisc diu:” Oh Antinoo, el Deu que viu en el mes enllà i reposa dins d aquest sepulcre…” per tant molt probablement l’obelisc estava al mateix lloc que la tomba, però a on estava l’obelisc?. Ara està al Pincio, prop de Plaça Spagna, exactament al damunt de l’escalinata, però en temps d’Adrià ben segur no estava allà, li va portar un Papa el 1600. Podria haver estat a Antinopolis, a Roma o a Tivoli. Ara com ara el lloc de la tomba d’Antinoo continua essent un misteri.

L’elefant blanc del Papa

A les estances de Raffael i també al Palau del Belvedere, decorant les cornises de marbre i les portes de roure, s’hi pot veure un petit elefant. Un senzill element decoratiu pensareu. No!. L’elefantet que veureu tenia un nom: Annone, i era l’elefant d’un Papa. El Papa en qüestió era el Papa Lleó X, un Medicis, el successor de Juli II, el Papa que encarregà a Miquel Àngel la decoració de la Capella Sixtina.
L’elefant li fou regalat pel rei de Portugal el 1514, juntament amb altres animals exòtics com panteres, cacatues i inclús un rinoceront. Pel que es veu era un elefant albí de quatre anys provenent de l’antiga Ceilan. Aquell elefant impressionà el Papa amb la seva intel·ligència i delità també a tots els romans. Quan li fou regalat s’agenollà tres cops al davant del Papa i aspirant amb la seva trompa l’aigua d’un cubell ruixà a tots els convidats. Era tant simpàtic que es convertí en la mascota del Papa i la de tots els romans!. Se li dedicaren poesies, pintures i participava sempre a les processons del Papa, a les quals els romans assistien encuriosits i meravellats.
El Papa escolli com a guardià de l’ Annone ni més ni menys que a en Rafael, el qual sentia una gran fascinació per l’animal!.
Malauradament mori al cap de dos anys a causa de la humitat de Roma a la qual no estava avesat, amb el Papa al costat. Fou enterrat al pati del Palau del Belvedere, al mateix pati a on mil·lers de turistes admiren cada dia l’escultura de Laoocont i de l’Apolo del Belvedere.
De l’Annone a Roma n’han quedat molts retrats. Un d’ells el podem veure a les estances de Raffael, dissenyat pel mateix Raffael, a la porta d’entrada de la sala de la signatura, i també al pati del Palau del Belvedere. També està retretat en una font del Palazzo Madama.
Pobre Annone! Va ser immortalitzat pels artistes del Renaixement però potser hauria preferit morir sense pena ni glòria entre les palmeres de Ceilan!.