La Basílica Iulia

Les basíliques romanes no eren lògicament edificis de culte sinó edificis administratius. A dins les basíliques romanes s’hi administraven la justícia i també els diners. Va ser un dels molts edificis que els romans adoptaren de l’antiga Grècia. Les primeres foren construïdes el segle II a.c, després de la conquesta d’aquesta, abans d’ aquell segle no hi havia encara un edifici per aquest tipus d’activitats i aquestes es feien a l’aire lliure. No fou fins al segle IV, amb Constantí, que les basíliques esdevingueren temples. Abans d’aquell segle els cristians s’havien de reunir d’amagat perquè el cristianisme estava prohibit. No ho feien dins les catacumbes com molta gent pensa sinó que es reunien a dins les anomenades “Domus Eclesiae” que no eren res més que les cases de la gent més rica de la comunitat cristiana, la qual oferia una estança de casa seva per tal de celebrar-hi la litúrgia. Quan al segle IV, després de l’anomenat edicte de Milà en Constantí legalitzà el cristianisme el primer que va caldre va ser buscar un lloc oficial per celebrar missa. No podien pas usar els temples dels Deus pagans!, tampoc es podia perdre massa temps inventant-se un edifici nou…i és per això que aleshores foren adoptades les basíliques. Les basíliques eren els edificis que més bé anaven per reunir els fidels.

La basílica Júlia del Fòrum Romà era la sèu dels tribunals. A dins hi podia haver més d’un plet contemporàniament. Era una basílica de 5 naus però quan convenia des de dalt feien caure uns llençols i la dividien en aules diferents. A dins jutges, advocats, acusats discutien, defensaven, acusaven, feien discursos… Diuen les fonts literaries que quan hi ha anava un bon advocat, com que les parets eren de roba, a vegades l’aplaudien també els que assistien a l’audiència del costat. Quin enrenou hi degué haver dins d’aquella immensa basílica!. La justícia era lenta aleshores, S’havien d’ escoltar tots els testimonis, tothom tenia el dret de demanar un advocat  i la defensa d’un cas solia durar molt de temps. Per aquest motiu les escales de la basílica eren sempre plenes de gent que esperava el seu torn o que el cridessin a testimoniar. Molts d’aquests testimonis eren a pagament. Hi ha via gent disposada a testimoniar qualsevol cosa a canvi de diners i asseguda a les escales de la basílica esperava que algu el necessites i el crides. Tota aquesta gent que es passava hores esperant bé s’havia d’entretenir! I molt sovint ho feia jugant a tres en ratlla, a dames… a les escales de la basílica, en efecte,encara es poden veure molts taulers de joc gravats al damunt de la pedra. Us ho imagineu?! Si us costa aquí teniu la fotografia d’un taulers de joc que s’hi ha trobat i la reconstrucció de la basílica que es pot veure als estudis de Cinecittà, a on s’hi gravaren moltes pel·licules ambientades en l’antiga Roma, amb mi al davant un tòrrid estiu.

La Mola Salsa i l’origen de l’Eucaristia Cristiana

La Mola salsa era un pa sagrat usat en els ritus religiosos del l’antiga Roma.
S’ oferia a la Divinitat i en petites porcions als fidels o també es posava al damunt dels animals durant el sacrifici. La paraula italiana “immolare” vol dir en efecte sacrificar o cobrir amb mola salsa. La paraula Mola deriva de moldre, ja que el pa estava fet amb gra molt i Salsa deriva de salat, ja que un cop fet el pa es salava.
Aquest pa sagrat només el podien fer les sacerdotesses Vestals i s’usava a les festes romanes més importants. Les vestals el preparaven 3 cops l’any, cultivaven el gra i el recollien elles mateixes. Era un ritu molt rigorós. Segons alguns aquest ritu és a l’origen del ritu cristià de l’Eucaristia.

Però qui eren aquestes sacerdotesses? Les sacerdotesses Vestals eren les sacerdotesses de la deessa Vesta, una de les divinitats més arcaiques.  Vesta era la germana de Zeus i es corresponia a la Hestia grega, filla de Cronos. El seu animal sagrat era l’ ase.
La deessa vesta era una divinitat molt important pels romans, ja que era la deessa de la llar, de la família. Aquesta estava simbolitzada pel foc perquè era al voltant d’aquest que es reunia la família i la subsistència d’una comunitat depenia en gran part del foc. El foc de Vesta simbolitzava per tant també el foc de Roma i no es podia apagar mai. A dins del temple de Vesta no hi havia cap escultura com en tots els temples sinó que hi havia un foc encès que les Vestals tenien l’ obligació de mantenir encès.

Les sacerdotesses Vestals, de fet, eren la personificació de la mateixa divinitat, la seva reencarnació i per aquest motiu eren venerades i molt respectades. Havien de ser perfectes i pures. Eren nobles, sense defectes físics i verges, esdevenien vestals quan eren nenes, al voltant de 6 anys. Aleshores se les aïllava, se’ls hi tallaven els cabells i se les vestia igual. Com tots els sacerdots portaven vestits humils  i el cap cobert perquè eren també les que servien a la divinitat. Se les pentinava amb trenes postisses. Aquest era també el pentinat que portaven les romanes quan es casaven, només es podien pentinar com les Vestals aquell dia, que era quan fundaven una nova família.

El foc era el símbol de la família i s’usava en molts rituals. Quan dos joves es casaven la mare de la núbia encenia un foc a la llar de casa i el portava a la llar dels fills perquè aquests encenguessin també la seva llar i allò consagrava la nova casa. De la mateixa manera quan naixia un fill al cap de 5 dies se’l feia voltar al costat del foc com a símbol que entrava a formar part de la família.

El temple de Vesta era rodo, com les antigues cases de Roma, com les cabanes de’n Ròmul. Sorgia al damunt d’un gran podi circular. Sota el temple, dins la base circular s’hi guardaven alguns objectes sagrats que nomes les Vestals podien tocar.

La festa de Vesta era a la primera quinzena del mes de Juny. Durant aquella festa les matrones romanes podien entrar descalces a la base del temple però no podien arribar al seu centre a on es conservaven els objectes sagrats, només les Vestals podien accedir-hi. Les matrones podien accedir només a la sala a on hi havia el forn i el morter per fer la mola salsa.

El foc de Vesta fou apagat definitivament el 391 d.c quan el cristianisme esdevingué la religió d’estat i s’aboliren els cultes pagans. Però alguns ritus encara continuen en la religió cristiana que te molts elements i és també fruit de les religions paganes.

L’ origen de la paraula moneda

Sabeu quin és l’origen de la paraula “moneda”?.
Com podeu imaginar-vos és llatí, tot i que aquesta paraula al principi no tenia res a veure amb les monedes, significava un cosa molt diferent. “Moneta” significava: advertidora, ja que el verb llati “Monere” vol dir advertir.
Us en volem explicar la història perquè és bonica i curiosa.
Fa molts anys, al segle IV a.c, al damunt d’un dels 7 turons de Roma, en concret del Capitoli, hi havia un temple dedicat a la Deessa Juno. Juno era la muller de Zeus, el Pare de tots els deus. Era la Deessa Mare i com a tal la deessa que protegia a les dones embarassades, que vetllava sobre l’unio sagrada del matrimoni, i que assistia als parts. També era la deessa que protegia els animals. Un dels seus animals sagrats era l’oca. Dins del recinte del temple De Juno del capitoli, en efecte, s’hi criaven algunes oques.
Les oques del Capitoli son famoses perquè salvaren Roma de la catàstrofe.
El segle IV ac els Gals, capitanejats per un valeros general anomenat Breno, derrotaren i saquejaren Roma. Els romans que no fugiren es refugiaren al damunt del Capitoli, que era el turo més alt dels 7 que tenia Roma i una zona difícil de conquerir. Juntament amb ells portaren els objectes de més valor.
Els Gals que volien acabar de conquistar la ciutat i emportar-se els seus tresors van tramar un pla: assaltarien el Capitoli de nit, mentre els soldats dormien. No van pensar, però, amb les oques del Capitoli que quan els van sentir arribar van començar a cridar: cua, cua, cua!, i amb els seus crits van despertar al Consul Marco Manlio que amb l’ajut de l’exercit va aconseguir fer fora els guerrers gals.
A partir d’aleshores el temple de la deessa Juno rebé el nom de temple de Juno Moneta, és a dir “advertidora”. Els romans cregueren que la deessa Juno els havia advertit mitjançant les seves oques. En efecte a aquella deessa se li atribuïen poders oraculars i el temple era considerat una espècie d’oracle.
Aquell temple oracolar, però, també s’utilitzava per coses terrenals. Els romans eren molt pràctics, de fet adoraven als seus deus per poder-los demanar alguna cosa a canvi. Normalment dins del Podi dels temples s’hi feien altres activitats. El podi era un espai gran que podia ser utilitzat i sovint s’utilitzava per activitats mundanes.
Dins del podi del Temple de Juno Moneta s’hi fabricaven les monedes de Roma. Amb el pas del temps el poble començà a anomenar “la Moneta” al taller de monedes que hi havia a sota del temple de Juno Moneta i més tard a les monedes.
Pel que sembla pels romans religió i diners no calia que anessin separats. De fet no hi han anat quasi mai, però diguem-ho baixet…

Una divinitat a les bambes

 

Els americans donaren a unes bambes el nom d’una deessa grega, la deessa Nike, deessa de la victòria, que a Roma veiem representada al damunt dels arcs de triomf.

Els romans adoraven centenars de divinitats i sovint adoptaven les divinitatsdels pobles que conquerien. Les divinitats del panteó romà son les mateixes que les del panteó grec però amb un nom diferent. La deessa Nike grega els romans l’anomenaven Victòria.

Els americans adoptaren el seu nom i el donaren a unes bambes, que ara pronunciem a l’americana però que s’haurien de pronunciar a la grega: “Nike”, tal com es llegeix. L’ala de la deessa victòria és avui dia el símbol de les bambes Nike.

Aquesta Nike és a l’arc de Septimi Sever del Fòrum Romà