esglésies jesuites

Els miracles de Pare Pozzo

 

L’ ordre dels Jesuites va néixer el segle XVI amb la finalitat d’ajudar el Papat en un moment en què, com passa actualment, la seva bona reputació no gaudia de bona salut. Els Papes del Renaixement es gastaven un dineral en festes, banquets, s’envoltaven de cortesanes, eren excèntrics i per si fos poc Lleó X s’inventava les indulgències, és a dir el perdó dels pecats a pagament, per tal de finançar les seves caceres i plaers personals. De la mateixa manera que avui el Papa Francesc, també un jesuïta, cerca de netejar la imatge de la cúria vaticana i d’eliminar la corrupció que  l’ ha embrutat, Ignasi de Loyola el fundador dels jesuïtes ho intentà el 1500. Diuen que a prop de Roma se li aparegué jesús i que aquest li digué que l’acompanyaria en aquesta dura empresa. Potser per això l’art Jesuita ha estat sempre un art visionari, ple d’il·lusions òptiques, teatrals i escenogràfiques. L’art dels Jeuites volia tornar a portar Déu a la terra o donar la sensació que aquest era allí per tal de reforçar la fe dels fidels, per tal d’elevar la seva ànima i acostar-la a l’església cristiana. Calia “robar” fidels als protestants que criticaven al Papat. El Papat es podia salvar mitjançant algunes reformes radicals i necessàries però també mitjançant una bona publicitat feta a través de l’educació, l’art i les imatges. Els protestants criticaven les imatges, deien que eren buides, que Déu era a dins dels homes. Els jesuïtes donaren la volta a la truita i les usaren per elevar l’ànima, per crear devocions mitjançant l’emoció. Les imatges de martirs pietosos, de Magdalenes penitents, la música… eren eficaces, arribaven a l’ànima de puntetes, provocaven sentiments misericordiosos i ajudaven a comunicar amb Déu.

A Roma hi trobareu dues grans esglésies dels jesuïtes a on això s’exemplifica molt bé: Sant Ignasi de Loyola i l’església del Jesu. En totes dues hi treballà un pintor anomenat Andrea Pozzo i és d’ell que avui us vull parlar.

Andrea pozzo era un frare i un atrista jesuïta nascut al Nord d’Itàlia, a Trento. L’ anomenaven també, en efecte, Pare Pozzo. Visqué a la Roma del 1600, en ple barroc. La seva gran obsessió fou la perspectiva i l’art il·lusionistic a la qual dedicà un llibre que posa al servei de la companyia de jesús. Podríem dir que fou l’artista que portà aquesta tècnica al punt més àlgid. Roma de totes maneres a aquella època era una ciutat plena de grans artistes i li costà obrir-s’hi camí. L’encàrrec més important que va rebre fou la decoració de l’altar de Sant Ignasi de l’església mare dels Jesuïtes: el Jesu.
Molts turistes van a veure l’església de Sant Ignasi de Loyola, l’altra gran església jesuïta de Roma. El sostre decorat amb una falsa cúpula i les perspectives de Pare Pozzo l’han fet famosa. Quan entres a l’església sembla que el sostre s’obri al damunt del teu cap i que Jesús hagi de baixar a la terra, envoltat d’àngels. És impossible no emocionar-se, sentir un cert vertigen… i si hi fan missa i t’arriben també les notes solemnes de l’orgue estaràs perdut! t’engollirà aquell cel, t’enlluernarà la seva llum i no tindràs mes remei que creure en l’ existència de quelcom perfecte i grandiós més enllà d’aquella volta i del firmament.

L’ església del Jesu també és molt visitada però no per les pintures de Pare Pozzo, que estan en una capella del transepte. Les pinutres de Pare Pozzo del Jesu són menys conegudes però són precisament aquestes que us aconsello d’anar a veure. Aneu-hi a dos quarts de 6 de la tarda, que és quan esdevé el miracle. A sota l’altar, dins d’una urna daurada, hi ha enterrat el fundador de l’ordre: Sant Ignasi de Loyola. L’altar és magnífic, policrom i escenogràfic: marbres, estucs daurats, lapislàtzuli…i una tela d’ Andrea Pozzo. Em direu que no n’hi ha per tant, que l’església és plena d’altars semblants. Us equivoqueu!, aquest és un altar únic, com n’hi ha pocs a Europa. Espereu que el rellotge marqui dos quarts de 6 i un altre miracle apareixerà al davant dels vostres ulls: La tela s’abaixarà, com si es tractes del teló d’un teatre i us mostrarà l’escultura de plata del Sant triomfant, radiant de llum divina.

Al Barroc s’usaven moltes d’aquestes màquines escenogràfiques però la majoria eren efímeres, es construïen per determinades festes només. Andrea Pozzo, amant com era de l’art escenogràfic i il·lusionistic, en projectà algunes. La de l’església del Jesu era una màquina estable, usada en cerimònies importants i ara, després de la seva restauració, és una de les poques que queden.

Recordeu: cada dia a dos quarts de 6 de la tarda, quan el sol es pon a dins l’església del Jesu hi esdevé un miracle!.