La veu del poble

Mentre s’estava fent pavimentar plaça Navona, en ple Renaixament, va aparèixer una escultura. La va descobrir un cardenal, el cardenal Oliviero Carafa, que finançava les obres. L’escultura representava a un home musculós. No sabem exactament quin era el tema de l’escultura perquè estava molt malmesa i mutilada, no tenia braços ni cames i al rostre, completament desfigurat, li faltava el nas. La hipòtesi més acceptada afirma que representa a Menelao agafant amb els seus braços a Patroclo mort.
No obstant això el cardenal va quedar entusiasmat amb aquella escultura. La va trobar tant bonica que la va fer col•locar al damunt d’un pedestal al davant del seu palau. Molts artistes i erudits en van quedar enamorats. Entre aquests hi havia també en Miquel Àngel, que n’admirava les proporcions i la representació anatòmica.
El populatxo no ho acabava d’entendre…aquell tros de marbre desgastat i trencat no tenia res de bonic! Consideraven aquella escultura un exemple de l’excentricitat dels intel.lectuals. Aleshores algú va plantar al damunt d’aquella escultura un cartell burlant-se del cardenal i dels intel.lectuals del seu temps. Molt possiblement va fer riure a molta gent perquè després d’aquella burla en vingué un altre, i un altre fins que es convertí en una costum pantuflar les burles i les critiques que els romans volien expressar contra els Papes i els personatges públics al damunt d’aquella escultura.
Aquella escultura mutilada esdevingué la veu del poble i el poble al final li donà un nom, li donà el nom de Pasquino, no sabem exactament el perquè. A partir d’aleshores totes les burles penjades al coll del Pasquí reveren el nom de pasquins, Pasquinate en italià.
Evidentment els pamflets s’havien de posar de nit i d’amagat, un pasquí suposava un cert risc. Hi va haver alguns Papes que van intentar desfer-se de l’escultura. Adrià VII(1522-1523) va intentar tirar-la al riu però la Cúria li ho va impedir. Altres van fer vigilar l’escultura dia i nit i van publicar un edicte en el qual s’hi deia que qui fos sorprès posant un pasquí seria condemnat a mort o se li confiscarien els bens. De totes maneres això no va tapar la veu del poble, a partir d’ aleshores es començaren a usar també altres escultures. Totes eren antigues i estaven en llocs públics. En total n’ hi havia set. Reben el nom de escultures parlants perquè expressaven les critiques del poble i cadascuna d’elles tenia un nom propi. El Pasquino fou la primera i avui dia els romans encara l’usen per exposar-hi algunes critiques.
Miquel Angel la trobà magnifica! Per tant si a Miquel Angel li agradà no deu ser tampoc una escultura tant lletja com deia el poble! En tot cas fou sobretot el poble que la feu famosa.

L’ANTINOEION O LA TOMBA DE L’AMANT DE L’EMPERADOR

Avui us parlarem de tombes i mòmies. Us parlarem de la tomba de l’Antinoo, la qual ha fascinat i encara porta de cap a desenes d’arquolegs d’arreu del mon.
L’Antinoo fou l’amant de l’emperador Adrià, un dels millors emperadors que tingué l’imperi romà. Va néixer a Bitina, a l’actual Turquia, i si ens hem de basar en els retrats que n’han quedat hem de dir que era un noi força ben plantat.
Adrià el conegué en un dels seus viatges a Orient, el convertí en el seu amant i a partir d’aleshores no se’n separà mai més. Podríem gosar dir, doncs, que a part del seu amant fou també el seu gran amor.
L’any 130 d.c, durant un viatge d’ Adrià a Egipte i quan tenia nomes 18 o 20 anys, caigué dins del Nil i mori ofegat. Les causes de la seva mort son encara misterioses i poc clares: no es sap si es va tractar d’un accident, d’un suïcidi o d’un sacrifici. El que si es sap és que després de la seva mort l’emperador Adrià romangue obsessionat per la seva imatge i caigué en un estat depressiu.
Sembla ser que no es volia separar del seu cos i per poder adorar la imatge del seu amant el va fer divinitzar. Això va ser escandalós als ulls del romans, que entenien l’homosexualitat però no podien acceptar la divinitzacio’ d’un esclau. A Roma només es divinitzava als emperadors i als membres de la família imperial. A Egipte en canvi es creia que les persones ofegades dins del Nil es convertien en Deus perquè el Nil es considerava una divinitat. Això va servir de pretext a l’emperador Adrià per divinitzar l’Antinoo. A un Deu se li podien dedicar temples i escultures i d’aquesta manera podria envoltar-se d’escultures del seu amant. A partir d’aleshores Adrià, que a diferència de molts romans fins aquell moment s’havia refusat a adorar els deus estrangers, es posà a adorar el seu amant i Antinoo passà a formar part del panteó Egipci. A prop d’on mori Adrià li dedicà un ciutat, la ciutat d’Antinopolis, i inclús li dedicà una constel.lacio’.
Però a on és la seva tomba? Tot i que hi ha moltes hipòtesis la tomba de l’Antinoo encara no s’ha trobat. Alguns arqueòlegs creuen que fou enterrat a Antinopolis, de totes maneres d’Antinopolis n’ha quedat poc i cap edifici sembla contenir les restes del jove Antinoo. Altres creuen que fou enterrat a la vall dels Reis ja que les persones que morien dins del Nil teníem dret a se momificades i enterrades en una muntanyeta situada dins la Vall..
Hi ha qui afirma que Adrià s’emportà la mòmia amb ell i l’ enterrà a Vil•la Adriana, però de moment a Vil•la Adriana la tomba no s’ha trobat. Fa pocs anys al costat de l’entrada de la Vil.la hi van descobrir una estructura que en un primer moment va fer pensar en un tomba monumental. Hi va haver molt de rebombori i els diaris van escriure que finalment s’havia trobat la tomba d’Antinoo. En realitat el que van trobar va ser un temple dedicat a Antinoo, un temple que l’emperador podia veure cada dia quan es llevava a trenc d’alba a traves de la finestra de la seva habitació. Era un temple majestuós vorejat de dos temples dedicats a divinitats egípcies i situat a prop d’una zona anomenada el “Canopo”. En aquesta zona de la Vil.la els arqueòlegs van trobar moltes escultures egípcies i desenes de retrats de l’Antinoo, per tant ben segur era una zona dedicada a ell. De totes maneres encara hi ha molt per excavar i podria ser que un dia hi trobessin la tomaba, o potser Adrià només es va emportar les seves vísceres dins d’una urna i el que hi havia a la zona del Canopo era un cenotafi, és a dir un tomba buida?.
Molts pensen que fou enterrat dins del Mausoleu d’Adrià, tot i que el Mausoleu es va acabar alguns anys més tard de la mort de l’emperador. Quan l’emperador vivia a on estava enterrat?. Potser al costat del seu Mausoleu?.
A Roma hi ha un obelisc dedicat a l’ Antinoo amb un jeroglífic que parla de la seva mort i de la tomba. Un jeroglífic de l’obelisc diu:” Oh Antinoo, el Deu que viu en el mes enllà i reposa dins d aquest sepulcre…” per tant molt probablement l’obelisc estava al mateix lloc que la tomba, però a on estava l’obelisc?. Ara està al Pincio, prop de Plaça Spagna, exactament al damunt de l’escalinata, però en temps d’Adrià ben segur no estava allà, li va portar un Papa el 1600. Podria haver estat a Antinopolis, a Roma o a Tivoli. Ara com ara el lloc de la tomba d’Antinoo continua essent un misteri.