És la cúpula de Sant Andrea della Valle. Quan fou construïda era la segona cúpula més alta de Roma després de la Sant Pere. La decoraren dos grans artistes del Barroc: Lanfranco decorà la cúpula i Domenichino pintà els evangelistes de sota.
El Domenichino era un pintor virtuós, un dels millors pintors del barroc, era poc sociable, ingenu, silenciós, baixet, i tímid. Era tan tímid que li deien el Domenchino o el “Dominiquet” que no era res més que el diminutiu del seu nom de llet: Domenico Zampieri. Era nat a Bolonya i també l’ anomenaven el “lent” o el “bou” perquè era lent i modest. Malgrat que tenia un caràcter introvertit el seu talent fou notat pels grans comitents que li encarregaren moltes coses. A Roma rebé nomborsos encàrrecs i un dels més importants fou precisament la decoració de la basílica de San Andrea della Valle
En Lanfranco era també un gran pintor però no acabava de pair l’èxit del seu rival i l’enveja se l’ endugué quan s’escullí a en Domenichino per decorar l’església i a ell se li encarregà només la cúpula. Estava tant gelós i enfurismat que li donà una empenta i el feu caure de la bastida, daltabaix! Apa, per ser massa bo!
A aquella època Roma era plena de grans artistes i un artista amb un temperament com el de Domenichino era difícil de veure, però no obstant això fou notat i esdevingué l’artista preferit del Cardenal Aldobrandini, un gran col·leccionista i mecenes , i de tants altres. El Dominichino, tímid i lent, treballà molt a despit d’ altres artistes més ràpids i temperamentals que ell que li crearen molts problemes a causa de la gelosia.
El cardenal Borghese volia un quadre que havia fet pel seu protector el Cardenal Aldobrandini i, gelos, el tancà a la presó quan Domenchino es negà a vendre-li . Sabia que el seu caràcter dèbil no resistiria els rigors de la presó i acabaria cedint i venent-li aquell meravellós quadre que li havia encarregat un altre cardenal.
Més tard el cridaren a Nàpols per decorar-ne el Duomo i els pintors napolitans el calumniaren a mes no poder, fins que tip de tanta hostilitat decidí anar-se’n. Els comitents li raptaren la dona i la filla per fer-lo tornar… pobre Domenichino, de l’ anim tranquil! calumnies, raptes, presons, “accidents”…N’hi feren veure de tots colors!.
Mori d’un atac de cor el 1646 tot i que les males llengues diuen que en realitat fou enverinat.
Una làpida a Via S. Martino ai Monti a Roma, al damunt de la façana de la casa a on va viure recorda els seus patiments: “Domenico Zampieri el Bolonyes, anomemat el Domenichino, gloria de la pintura, es refugiava en aquesta casa de la guerra implecable de l’enveja”
Roma per un forat 