La Companyia de la Mort

Prop del tiber, a Via giulia, hi trobareu una església silenciosa i lúgubre…és l’església de Orazione e Morte. A banda i banda del portal d’entrada dos capitells amb forma de calavera us picaran l’ullet amenaçadors i una inscripció de marbre situada al costat de la porta us recordarà sorneguera: “hodie mihi cras tibi” és a dir avui a mi demà a tu. No tindreu masses ganes d’entrar-hi no…tot i que la curiositat us empenyerà a fer-ho.

Abans d’entrar podeu tirar una moneda  a dins d’un forat situat a la dreta pels “poveri morti che si pbliano in campagna” és a dir pels cadàvers dels morts que es recullen al camp com  convida a fer una altra inscripció.

Aquesta era l’església d’una confraria ben especial. Els membres d’aquesta confraria recollien els morts trobats dispersos pel camp, pels rònegs carrers de Roma o ofegats dins del riu, que ningú havia enterrat. Eren els cadàvers de gent pobra, morta lluny de casa, que corrien el risc de ser àpat pels animals.

La confraria va néixer en ple renaixement, el 1538, quan encara no existia un servei d’enterrament public. Aleshores eren les famílies les que havien de pagar les despeses del transport dels cadàvers dels propis familiars o ho feien les confraries a les quals aquestes pertanyien. Els cadàvers de la gent pobra, que moria lluny de casa i que no pertanyia a cap confraria sovint quedaven sense enterrar. La gent pobra recorria a les ofrenes que recollien pels carrers de Roma per tal de donar una sepultura digna als essers estimats, però la col.lecta era difícil perquè no es tractava encara d’una caritat organitzada. Al camp això era encara més complicat perquè hi vivia menys gent i els kilòmetres a recórrer eren més que a la ciutat on la gent vivia frec a frec i a on, especialment a Roma, hi havia moltes esglésies. Per fer front a aquesta necessitat va néixer la Confraria de la Mort la qual portava els cadàvers de la gent pobra o sense identitat vers l’església més propera, perquè el difunt pogués finalment recuperar la seva dignitat i pogués sobretot reposar en el si Déu. La tasca no degué ser gens fàcil, i encara degué ser menys agradable!, si penseu que els membres d’aquesta confraria havien de recórrer sovint kilòmetres i més kilòmetres, arrossegar un cadàver sota el sol, sota la pluja i superar tota una serie d’obstacles inimaginables abans d’arribar a l’església més propera. La confraria finançava aquesta activitat gràcies a la caritat organitzada, amb les ofertes que es recollien a les esglésies i també pels carrers de Roma.
Un cop enterrat el difunt s’encarregava de pregar també per la seva ànima i per aquest motiu rebé el nom de confraria de l’oració i de la mort. Fou el Papa Juli III el que obligà a la confraria d’acompanyar  l’activitat de transport i sepultura amb la de l’oració i les misses pels difunts. Degut a això el 1552, l’any que aquesta fou oficialitzada, a instàncies del Papa i després d’haver rebut nombroses indulgències rebé el nom definitiu de Confraria de l’oració i de la Mort.

Com podeu ben imaginar el Novembre era un mes important per la confraria!. Durant els vuit dies que seguien la festa de Tots Sants, no només deia misses pels difunts sinó que organitzava dins del cementiri subterrani de l’església, entre calaveres i lampares fetes amb els ossos dels desheretats, un espectacle musical corprenedor: un oratori fúnebre, que esdevingué molt popular i escenogràfic però no massa encisador.

Un altre de les molt lloables funcions de la confraria era aconseguir que el Papa alliberes cada any un condemnat a mort.

Amb la creació dels serveis municipals d’enterrament la confraria va abandonar la seva funció principal i es va dedicar només a l’oració pels morts, funció que encara continua duent a terme puix que aquesta encara existeix.

És interessant el cementiri subterrani de l’església ornat de manera impúdica amb els ossos dels morts, semblant al dels caputxins de via veneto. Aquest ens recorda, juntament amb la clepsidra que decora la façana de l’església, el tempus fugit és a dir que el temps fuig, inexorablement!

Via Giulia 262 es visita els matins excepte els caps de setmana de ldos quarts de 7 a les 11 i a la tarda (també els caps de setmana) de les 4 a dos quarts de 7.

 

 

Quin Caravaggio és l’autèntic?

Quan visiteu Roma podeu fer el “Recorregut Caravaggio”, un recorregut que a traves d’esglésies i Museus us posarà en contacte amb les obres mestres d’aquest geni del barroc.
Caravaggio era un pintor llombard. Va néixer a prop de Milà, a la ciutat de Caravaggio. Caravaggio, per tant, no era el seu verdader nom sino el de la seva ciutat d’origen. El seu nom era Miquelangelo Merisi.
Per què es canvià el nom? Doncs perquè antigament els grans artistes no s’anomenaven amb nom i cognom sinó únicament amb el nom de llet: Raffaello, Tiziano, Donatello…en son alguns exemples. El pobre Caravaggio no es podia fer anomenar Miquelangelo perquè de Miquelangelo ja n’hi havia un: el gran Miquel angelo Buonarotti!. Orgullos com era adoptà aleshores el de la seva ciutat d’origen. De totes maneres gairebé tota la seva producció és a Roma, és més, no sabem quines obres va fer abans d’arribar a Roma, això és un enigma. Per tant Roma és un paradís per qui vulgui admirar les obres d’aquest pintor.
A Roma i hi trobareu 2 Caravaggios idèntics: “La meditació de Sant Francesc”. Quins dels dos és l’autèntic?. Aquest és un enigma que des del 1968 no està del tot resolt.
Els frares caputxins de Roma tenen una Meditació de Sant Francesc de Caravaggio, o almenys la tenien fins que el 1968, a Carpineto, dins l’església de Sant Pietro se’n va descobrir un altre igual. Aleshores va començar el debat i la guerra entre els experts per saber quin dels dos era el Caravaggio autèntic.
Alguns experts afirmen que el caravaggio autèntic és el de Carpineto, que actualment és a la galeria Nazionale d’Arte Antica, ja que en aquell quadre s’hi han descobert alguns repensaments que no hi ha a la tela del Museu dels caputxins i se suposa que un artista quan còpia no té repensaments sinó que es limita a copiar el que veu. És molt probable, per tant, que el Caravaggio de Carpineto sigui l’autèntic.
Caravaggio, però, era un artista que tenia per costum replicar els seus quadres i té molts quadres dobles. Perquè ho feia no ho sabem exactament tot i que podem deduir pel seu caràcter i vida desordenada que ho feia per motius econòmics (com molts altres artistes del seu temps). Podria ser que el quadre exposat al Museu dels caputxins fos també un quadre de Caravaggio realitzat en un segon moment, una còpia del mateix artista…o no. Caravaggio no tenia taller però si que tenia alguns pintors o deixebles que l’ajudaven i que van copiar les seves obres, amb més o amb menys talent, i del quadre de Sant Francesc se n’han trobat almenys 6 còpies diferents fetes per aquestes artistes.
Els experts però no ho veuen clar, si el quadre dels Museu dels Caputxins és d’un imitador és d’un imitador molt bo. Mentre no hi ha dubte que els altres son còpies el de museus dels frares capuxins fins que no va aparèixer la còpia de Carpineto es creien que era un original.
Una bona còpia feta per un pintor caravaggesc, una còpia feta pel mateix Caravaggio o l’ original? Quin dels dos Caravaggios és l’autèntic? Si voleu dir la vostra aneu a veure els dos quadres i jutgeu amb els propis ulls, sigui el que sigui aquests us ho agrairan