El significat dels bucranis

Els anomenats bucranis o cranis de bou eren un element decoratiu molt freqüent tant en l’arquitectura romana com posteriorment en la del Renaixement. L’ art del Renaixement és un art que s’inspira a l’antiguitat grecoromana i és lògic, per tant, que els elements decoratius siguin si fa o no fa els mateixos. Miquel Àngel usa també bucranis a la capella sixtina. Però sabeu quin significat tenen aquests? És un element decoratiu buid de contingut o té una simbologia?

El bucrani és un element decoratiu molt antic, és un record dels sacrificis que els romans oferien als seus Deus. Com és sabut els romans sacrificaven animals a la divinitat. Al principi s’usaven cranis d’animals morts per engalanar els temples juntament amb guirlandes de flors.  Flors, perfums i animals eren les ofrenes que es feien als Deus. Amb el pas dels segles aquesta decoració arcaica deixà pas a una decoració esculpida. En comptes de penjar cranis d’animals i guirlandes de flors al damunt dels temples aquests es representaven i s’esculpien al damunt de les parets de marbre. Les guirlandes i els cranis, col.locats de manera alternada, al·ludien també als cicles de la naturalesa de vida i mort i a la renovació d’aquesta. Es demanava als Deus que la vida fes el seu curs i que portes de nou l’abundància.

Hem de suposar que és això al que pensa Miquel Àngel quan els pinta a la capella sixtina. En molts casos els cranis perden el seu significat i s’usen de manera repetitiva, vuids de contingut, són merament una herència decorativa de l’antiguitat. En la capella sixtina no és així . La capella sixtina és un temple, en aquest cas cristià, i Miquel Àngel l’engalana com els antics engalanaven els seus. Els bucranis estan entre els profetes i les sibil·les, les sacerdotesses antigues que segons els jueus havien predit també la vinguda de crist. Són un nexe entre els dos mons. El sacrifici al qual fan referència ja no és el d’un bou sinó al de Crist que prediuen tant els profetes com les sibil·les i de la mateixa manera que en els temples pagans al·ludeixen als cicles de la naturalesa a la capella recorden també els cicles de vida i mort i a la resurrecció.

L’art de’n Miquel Àngel no era un art ornamental, res és superflu a la Capella Sixtina.

Un cervell a la capella Sixtina

És un dels molts misteris de les pintures de Miquel Àngel. Casualitat o no?.
El 1990, el doctor Frank Lynn Meshberger publicà un article al Diari de l’Associació Medica Nord americana explicant que les figures i ombres situades al de darrere de Déu Creador son una imatge anatòmicament molt precisa del cervell humà. S’hi distingeix també el nervi òptic.
El fet no ens hauria d’estranyar si pensem que Miquel Àngel era un bon coneixedor del cos humà, era un artista que disseccionava els cadàvers amb finalitats científiques i d’estudi de l’anatomia humana. Quelcom que estava prohibit però que molts artistes feien. Li calia conèixer el cos humà per dins per tal de poder-lo representar millor després. Ningú com ell el sabia representar. Miquel Àngel era capaç de representar un home en qualsevol posició. Quan el Papa li va encarregar la decoració de la capella sixtina li va demanar que pintes els 12 apòstols i Miquel Àngel s’hi va negar. Dotze apòstols eren pocs personatges! almenys per Miquel Àngel que en va representar tres-cents, tots en posicions diferents, tal era el seu domini del cos humà i de la representació del smúsculs!. Amb la seva pintura va portar a l’extrem les invencions o les descobertes fetes al Renaixement. A Florència es van inventar la perspectiva i ell la va superar pintant per primer cop un home tridimensional. Els homes que Miquel Àngel pinta al sostre de la capella sixtina son homes que surten del marc pictòric, s’asseuen al damunt de les arquitectures que ell pinta, amb els peus cap avall, com si aquestes fossin verdaderes. El que és més increïble és que aquesta tridimensionalitat s’obté no ja amb la perspectiva sinó mitjançant els volums i la representació dels músculs.
Tampoc ens hauria d’estranyar un cervell si pensem que estem en ple Renaixement i en ple humanisme, en un moment on l’home i la ciència es converteixen en el centre de totes les coses, en el qual desapareixen les pors irracionals de l’ època medieval. La raó s’apropia de l’home. Potser el Déu que apareix al sostre de la Capella crea un home intel·ligent. No només li dóna la vida sinó que també li dóna la intel·ligència.
Qui sap si Miquel Àngel volia representar el món de les idees del qual parlava Plató, ja que com és sabut Miquel Àngel era un neoplatònic…
Si fos realment un cervell se li podrien donar moltitud d’interpretacions. Deliberat o no la semblança amb un cervell, però, és increïble!..

La vellesa i la bellesa de la Sibil.la Cumana

Sabeu qui és aquest misteriós i fascinant personatge? apareix a la Capella Sixtina, el seu cos és negre i la seva cara arrugada. On és la bellesa d’Adam, dels ignudi i de les altres sibil·les?. Qui és aquest personatges lleig i fosc que apareix enmig de tanta bellesa? perquè és vell?

Es la Sibil.la Cumana, la sibil.la mes famosa de l’antiguitat. Aquesta vivia a Cuma, prop de Nàpols, en una zona volcànica.

Com totes les sibil.les era una sacerdotessa inspirada per un Deu (en aquest cas Apol.lo) a traves del qual formulava oracles i era capaç de predir el futur. La Sibil.la Cumana vivia dins d’un antre fosc i misteriós al qual s’entrava a traves d’una llarga galeria excavada en un turo. La galeria era iluminada tènuement pels pous de llum de les parets de tal manera que la persona que conduïa els visitants en presència de la sibil.la apareixia i desapareixia misteriosament degut a l’alternança de llum i ombra.

Virigili deia que a l’antre de la sibil.la hi conduïen cent passadissos i cent portes dels quals sortien centenars de veus, amb les prediccions de la sibil.la. La visió inquietant de la sacerdotessa que desapareixia per moments en l’obscuritat devia atemorir al mes valerós dels visitants.

La Sibil.la menjava fulles de llaurer i respirava els fums del volcà i entrava en una espècie de deliri abans de predir el futur.

Diu la llegenda que la Sibil.la Cumana era tant guapa que el Deu Apol.lo se’n va enamorar i li concedir un desig si acceptava a convertir-se en la seva sacerdotessa. La sibil.la li va demanar que volia viure tants anys com granets hi havia en una muntanyeta de pols. En aquella mà de pols hi havia 1000 grans!

Apol.lo va concedir a la Sibil.la viure 1000 anys però la sibil.la no es va recordar de dir-li que no volia envellir i es va anar quedant arrugada, negre i vella fins que diuen que al final va dir “em vull morir”.