L’amant del Papa Borja nua

Júlia Farnese fou l’amant oficial de Alexandre VI Borja, era tant guapa que l’anomenaven Júlia Bella.

Pel que es veu no només era una dona de gran bellesa sinó que també tenia una gran habilitat en les relacions socials. Diuen que fou gràcies a ella, a les seves maquinacions i els seus contactes, que el seu germà arribà a ser Papa.

No fou en va que a la Basílica de Sant Pere el Papa Pau III la fes representar al seu costat. La podeu veure a la tomba que el Papa Pau III te al costat esquerra de l’ absis.

Com tots els Papes aquell Papa es feu representar amb les seves virtuts, simbolitzades amb dues dones ajagudes als seus peus: la justícia i la prudència.

Com pocs Papes o cap donà, però, a les virtuts la cara de la seva mare i de la seva germana, dues dones que per ell foren molt importants. Per si fos poc, a mes, la personificació de la Justícia amb la cara de Júlia fou representada nua.

Júlia Bella, una de les dones mes guapes del seu temps nua! El Papa Clement la feu cobrir amb vestits postissos mes tard perquè provocava mals pensaments dins la Basílica, pel que es veu mes d’una persona anava a admirar el seu cos de marbre i els escolans perdien la concentració.

El que és mes increïble, però, és que el 1700 es descobrí que els vestits postissos podien ser retirats amb facilitat i que les formes de Júlia podien ser admirades d’amagat!

La veu del poble

Mentre s’estava fent pavimentar plaça Navona, en ple Renaixament, va aparèixer una escultura. La va descobrir un cardenal, el cardenal Oliviero Carafa, que finançava les obres. L’escultura representava a un home musculós. No sabem exactament quin era el tema de l’escultura perquè estava molt malmesa i mutilada, no tenia braços ni cames i al rostre, completament desfigurat, li faltava el nas. La hipòtesi més acceptada afirma que representa a Menelao agafant amb els seus braços a Patroclo mort.
No obstant això el cardenal va quedar entusiasmat amb aquella escultura. La va trobar tant bonica que la va fer col•locar al damunt d’un pedestal al davant del seu palau. Molts artistes i erudits en van quedar enamorats. Entre aquests hi havia també en Miquel Àngel, que n’admirava les proporcions i la representació anatòmica.
El populatxo no ho acabava d’entendre…aquell tros de marbre desgastat i trencat no tenia res de bonic! Consideraven aquella escultura un exemple de l’excentricitat dels intel.lectuals. Aleshores algú va plantar al damunt d’aquella escultura un cartell burlant-se del cardenal i dels intel.lectuals del seu temps. Molt possiblement va fer riure a molta gent perquè després d’aquella burla en vingué un altre, i un altre fins que es convertí en una costum pantuflar les burles i les critiques que els romans volien expressar contra els Papes i els personatges públics al damunt d’aquella escultura.
Aquella escultura mutilada esdevingué la veu del poble i el poble al final li donà un nom, li donà el nom de Pasquino, no sabem exactament el perquè. A partir d’aleshores totes les burles penjades al coll del Pasquí reveren el nom de pasquins, Pasquinate en italià.
Evidentment els pamflets s’havien de posar de nit i d’amagat, un pasquí suposava un cert risc. Hi va haver alguns Papes que van intentar desfer-se de l’escultura. Adrià VII(1522-1523) va intentar tirar-la al riu però la Cúria li ho va impedir. Altres van fer vigilar l’escultura dia i nit i van publicar un edicte en el qual s’hi deia que qui fos sorprès posant un pasquí seria condemnat a mort o se li confiscarien els bens. De totes maneres això no va tapar la veu del poble, a partir d’ aleshores es començaren a usar també altres escultures. Totes eren antigues i estaven en llocs públics. En total n’ hi havia set. Reben el nom de escultures parlants perquè expressaven les critiques del poble i cadascuna d’elles tenia un nom propi. El Pasquino fou la primera i avui dia els romans encara l’usen per exposar-hi algunes critiques.
Miquel Angel la trobà magnifica! Per tant si a Miquel Angel li agradà no deu ser tampoc una escultura tant lletja com deia el poble! En tot cas fou sobretot el poble que la feu famosa.

L’elefant blanc del Papa

A les estances de Raffael i també al Palau del Belvedere, decorant les cornises de marbre i les portes de roure, s’hi pot veure un petit elefant. Un senzill element decoratiu pensareu. No!. L’elefantet que veureu tenia un nom: Annone, i era l’elefant d’un Papa. El Papa en qüestió era el Papa Lleó X, un Medicis, el successor de Juli II, el Papa que encarregà a Miquel Àngel la decoració de la Capella Sixtina.
L’elefant li fou regalat pel rei de Portugal el 1514, juntament amb altres animals exòtics com panteres, cacatues i inclús un rinoceront. Pel que es veu era un elefant albí de quatre anys provenent de l’antiga Ceilan. Aquell elefant impressionà el Papa amb la seva intel·ligència i delità també a tots els romans. Quan li fou regalat s’agenollà tres cops al davant del Papa i aspirant amb la seva trompa l’aigua d’un cubell ruixà a tots els convidats. Era tant simpàtic que es convertí en la mascota del Papa i la de tots els romans!. Se li dedicaren poesies, pintures i participava sempre a les processons del Papa, a les quals els romans assistien encuriosits i meravellats.
El Papa escolli com a guardià de l’ Annone ni més ni menys que a en Rafael, el qual sentia una gran fascinació per l’animal!.
Malauradament mori al cap de dos anys a causa de la humitat de Roma a la qual no estava avesat, amb el Papa al costat. Fou enterrat al pati del Palau del Belvedere, al mateix pati a on mil·lers de turistes admiren cada dia l’escultura de Laoocont i de l’Apolo del Belvedere.
De l’Annone a Roma n’han quedat molts retrats. Un d’ells el podem veure a les estances de Raffael, dissenyat pel mateix Raffael, a la porta d’entrada de la sala de la signatura, i també al pati del Palau del Belvedere. També està retretat en una font del Palazzo Madama.
Pobre Annone! Va ser immortalitzat pels artistes del Renaixement però potser hauria preferit morir sense pena ni glòria entre les palmeres de Ceilan!.