Colpo di fulmine! Un llamp arribat de qui sap on em va deixar estesa quan vaig arribar a Roma una tardor del 1992. Em vaig enamorar de seguida dels seus carrers empedrats, del color terrós de les seves cases, del so de les campanes de les seves 400 esglésies, de les runes esdevingudes bressol de gats mandrosos i també, tot sigui dit, de la seva bona cuina, de les “fettucine ai carcioffi” que es mengen durant les anomenades “ottobrate romane”, és a dir, sota el solet d’Octubre. A Roma hi fa sempre bon temps, el sol ens acompanya gran part de l’any i això, juntament amb els temples, el desordre groc i l’olor del cafè espresso també t’empeny a romandre-hi. Ara, després de molts anys amb la pols del Fòrum Romà a les sabates, amb una major coneixença de Roma i de la seva història mil·lenària sospito que aquell llamp del qual us parlava al principi provenia del fill de Venus.
Vaig néixer a La Garriga i vaig venir a viure a Roma l’últim any dels meus estudis d’història de l’art. Des del 1994 hi treballo de guia, que és de fet el que volia fer des d’un bon principi. M’agrada molt ajudar als turistes a descobrir Roma perquè sóc una turista nata; m’ ha agradat sempre viatjar i em sento molt a gust amb els viatgers, els curiosos… tots aquells que volen veure més enllà del propi nas (que en el meu cas, a més, és llarg).
Durant 11 anys vaig treballar de guia de la Sovrintendenza archeologica di Roma i l’ Ajuntament. Treballava de guia interna dels monuments i de les sales d’exposicions de Roma per un públic sobretot italià, el qual és molt exigent. Aquesta feina em va obrir la porta secreta de Roma!. Podia entrar a llocs on normalment el públic no pot entrar, veure la Roma subterrània, monuments tancats per restauració o per falta de personal de vigilància. Vaig aprendre a fer la meva feina de la mà dels directors dels museus, els conservadors i dels editors de les exposicions on treballava. Això va fer que la meva formació fos bastant acurada i sobretot que estimés aquesta feina. Vaig aprendre a fer visites denses I aromàtiques, com un bon caputxino.
El 2007 vaig fundar Romaquí a traves de la qual vaig començar a fer visites guiades a Roma en català. Si visiteu Roma i busqueu un guia autoritzat poseu-vos en contacte amb mi.
Aquesta Setmana Santa, mentre esperava un grup que jo mateixa havia de guiar dins del Coliseu vaig descobrir un grafiti curiós en un angle del carrer. El graffiti era a la sortida del metro, amagat al darrere d’un petit quiosc de revistes i tristos souvenirs. Representava el Coliseu esclafat pel que semblava un temple xinès. Era un grafiti estrany que esperava ser desxifrat. Va capturar la meva atenció i el vaig fotografiar, en primer lloc empesa pel meu sentit estètic i després per la meva curiositat. Quin significat devia tenir? Al bell mig hi vaig descobrir una paraula: Hogre. El nom era més aviat inquietant. Vaig agafar el mòbil i vaig fer una recerca per internet. Aleshores vaig descobrir que Hogre és un street artist de Roma ja amb certa fama i algunes exposicions. El seu art es pot trobar a molts carrers de Roma, especialment en barris populars com san Lorenzo, tiburtina o via salaria. D’ aquest artista no es troben gaires dades personals ja que es vol mantenir en l’anonimat i es vol expressar lliurement al damunt de les parets de Roma. Usa el graffiti i també l’estencil. Com l’art pop representa personatges o coses que formen part de la nostra quotidianitat o del nostre imaginari col·lectiu i els treu llur identitat. Veurem un Mussolini al davant d’un crani amb actitud hamletiana o un Beppe grillo que recorda el cartell “I want You” amb l’oncle Sam de la primera guerra mundial… tots personatges amb una forta identitat representats de manera paradoxal, contraria al que estem acostumats o de manera desconcertant. “Res és el que sembla” m’arriba a mi, però potser m’equivoco. Mirant aquests graffiti es prova una certa inquietud, un certa amenaça, sembla que caiguin algunes certeses. Un ogre volta pels carrers de Roma i enderroca les nostres “veritats”!.
Que deu voler dir aquell coliseu esclafat per un temple xinès? Continuo buscant i llegeixo que Hogre està convençut que vendran al Coliseu a una multinacional xinesa. El nostre passat, les nostres certeses, inclús les que semblen eternes i inamovibles, com el Coliseu, corren el risc de desaparèixer.
Des del meu punt de vista el graffiti que vaig veure rere el negoci de souvenirs és una metàfora de la societat moderna i al mateix temps una amenaça. Sembla dir que res roman, tot canvia, res és el que sembla, la societat de consum corromp el món i ens pren la identitat. Potser no és casualitat que el graffiti estes al costat d’un quiosc de souvenirs, no potser no ho és…
Heu pensat mai a cuinar amb un rentaplats?
Sí, si ho heu llegit bé. La Lisa canali està revolucionant la cuina italiana amb aquest nou sistema de cuinar. Lisa és una ambientalista italiana, fa anys que es preocupa per l’ambient i paral·lelament ha cultivat la seva passió per l’eco cuina, la qual l’ha portat a experimentar nous mètodes de cuinar. Fa molts anys que experimenta amb aquesta tècnica i no fa gaire que acaba d’editar un llibre que ha estat traduït en molts idiomes, també en castellà (editorial Larousse “cocinar con el lavavajillas”, que jo sàpiga encara no ha estat traduit al català. Certament que no hi podreu cuinar un plat de pasta i no se què en pensen les mamme italianes, avesades als sofregits, a deixar la cuina de potes enlaire i a cuinar amb olles gegants per desenes de convidats, però a nosaltres la idea ens sedueix moltíssim!.
Cuinar amb el rentaplats és fàcil, net, respecta l’ambient perquè es redueix el consum d’energia i d’aigua, ens fa estalviar i sobretot és molt saludable perquè els productes es couen a baixa temperatura i constant com en l’alta cuina. Això en conserva les propietats, el gust i l’aroma ja que aquestes no es perden en l’aigua de cocció sinó que es conserven dins del pot. Caldrien tota una sèrie d’instruments que només tenen els professionals sinó fos pel rentaplats!
En el llibre hi ha receptes per cada cicle de rentat:
Cicle eco per una cuina a baixa temperatura (50° – 55° C)
Cicel normal normal per una cuina a tmperatura mitjana (60° – 65° C)
cicle intensiu per una cocció d’entre 70° – 75° C
És ideal per cuinar, carn, peix fruita i verdures. Tot el que cuinaríeu al bany maria, al vapor o bulliríeu.
Si teniu costum de posar el rentaplats a la nit podeu col·locar els vostres pots entre els plats bruts també a la nit, qualssevol reco del rentaplats va bé, i un cop acabat guardar-los al frigorífic fins com a màxim tres dies.
Cal només tenir pots de conserva de vidre hermètics de diverses mides o saquets per coure i conservar productes al buid.
No està malament oi? Podeu cuinar plats saludables mentre renteu els del dinar i només apretant un botó.
Podeu començar amb la recepta del cous-cous que us proposem. Cal dir que amb aquesta tècnica el gust és més intens que cuit amb el mètode tradicional per tant poseu-hi un xic menys de condiment del que posaríeu normalment.
Cous cous al rentaplats (per a 4 persones)
.2 gots de brou vegetal
.250 grams de de fèssols
.1 ceballot vermell
.2 o 3 carbassons
.Menta
.150 grams per cap de cous cous
.4 pots hermètics de 350 ml
Talleu la ceba i feu daus amb els carbassons i els fesols. Salteu-los a la paella rapidament.
Poseu 150 grams de cous-cous a dins de cada pot.
Poseu-los les verdures saltades a la paella dins dels pots al damunt del cous cous
aboqueu-hi també el brou vegetal juntmanet amb una mica d’oli extra verge
Saleu
Poseu-hi pebre
Barregeu
Completeu amb alguna fulla de menta fresca
Tanqueu el pot i coeu-la la rentadora amb el cicle normal. Quan s’haurà acabat el cicle no només tindreu els plats nets sinó que també tindreu el dinar de l’endemà a punt!
Un consell: abans de menjar afegiu-hi oli, sal i pebre.
Finalment l’any 2014, finalment!. Qui sap a on ens portarà aquest any encetat amb tants bons presagis… A Roma vàrem rebre el nou any entre focs d’artifici i petards, com sempre. Ja gairebé ningú tira els mobles per la finestra com era costum fer abans, qui sap si se’n podran comprar de nous, però se segueixen menjant llenties, això sí. Les llenties porten diners, que ara mes que mai convenen.
A via dels Fòrums imperials els turistes sentien tocar les dotze mentre el cel s’omplia de colors i el Coliseu els recordava que malgrat que el temps passi hi ha coses que romanen. Al damunt de parets mil·lenaries es projectaven desitjos d’un bon any en diferents idiomes. Francesos, japonesos, grecs, russos, californians, mexicans, catalans… bevien spumante, joiosos. Els desitjos pujaven amb les bombolles. Ciutadans d’arreu del món esperaven junts la mateixa sort, com és just que sigui. També els que pertanyien a Països petits esperaven ser feliços. Ningú s’esperava però veure aquells desitjos escrits en català fora de casa, al costat del Coliseu, sota la llum dels coets, envoltats d’eternitat. Un “Feliç any nou!” també per nosaltres, sonor, lluminós, sota els estels. Dins del bressol d’occident Roma abraçava finalment la seva filla, la nostra llengua antiga. No hi pot haver millors desitjos ni millors presagis que els que vénen d’ella, de Roma. Aquella frase brillà enmig de la nit més radiosa, com un oracle.
A Itàlia per carnestoltes es mengen les anomenades frappe i les castagnole. Són molt bones i les trobareu arreu.
Us dono algunes direccions de forns històrics a on menjar-ne de molt bones. Les podreu trobar farcides amb crema, recobertes del mel, de xoclata… feu-hi us salt! son totes al centre:
Pasticeria Cinque Lune. Prop de plaça Navona. Una pastisseria de principis del segle passat. Tenes castagnoles gegants fracides de crema!
corso Del Rinascimento 89
Biscottificio Innocenti a Trastevere
via della Luce 21
Riccomi Prop de Vaticà. Son bones sobretot son les castagnole.
via Gregorio VII 5
Roscioli ai Chiavari Al darrera de Campo de’ Fiori via dei Chiavari 34 (Forno Roscioli)
biscottificio
RECEPTA DE LES CASTAGONLE ROMANES
Us donaré també la recepta de les castagnole romane per si us decidíssiu a celebrar el carnsetoles romà amb tots els ets i uts, les provéssiu i us agradessin tant que les volguéssiu seguir menjant ja en terres catalanes:
Ingredients per 6 persones:
– 4 ous
– 400 g de farina
– 50 g de mantega
– 100 g de mantega
– 1 gotet di ron
– 1 cullera de pell de llimona ratllada
– 100 g di sucre en pols
– oli per fregir.
– 1 mica de sal
– 1 mica de canYelLa
Barrageu en un bol la farina, els ous, la mantega fosa, la llimonA ratllada i la sal. Treballeu la massa amb força fins que aquesta adquireixi una certa consistència. Feu-ne boles de la mida d’una castanya. Fregiu-les en oli calent. Un cop llest, escórreu, treieu l’ oli en excés i poseu-les a aixugar sobre paper de cuina. Escampeu-hi sucre en pols barrejat amb canyella i serviu calent o fred, depenent dels vostre gustos.
A Catalunya algú diu que Cristòfor colom era català i que els catalans ens vam inventar la pizza, que no és res més que una coca enramada… doncs ara també hi ha qui diu que els romans es van inventar els calçots!
Això no ho diu un romà sinó que ho diu un arqueòleg hongarès anomenat László Borhy. L’arqueòleg en qüestió el 2000 va fer una troballa sorprenent, va descobrir dins d’una vil.la Rustica romana del segle III d.c un fresc curiós. El fresc decorava el pati de la casa i representava a un esclau romà menjant un calçot. Tal qual com ho sentiu!. Que es tractava d’un esclau es deduïa pels seus vestits i que es tractava d’un calçot pel gest. Tal com podeu veure a la fotografia l’esclau aguantava una plata amb mitja dotzena mes de negres calçots i a l’altre costat del fresc s’hi entreveia un tors amb una mà que aguantava una salsera. Tenia el braç alçat i tirava el cap enrere per tal d’engollir aquella ceba llarga. En el món romà en efecte la ceba era un aliment important, foren els romans els que la difonguen a Europa i l’usaren no només per acompanyar alguns plats sinó també per curar algunes infeccions i dolors. Sabem gràcies a les fonts literàries antigues que menjaven un tipus de ceba a la brasa anomenada Porrus capitatus que podria ser l’antecedent del nostre calçot i que pel que sembla és el que menja l’esclau del fresc. En el llibre “De Re coquinaria”, un llibre de cuina de l’antiga Roma, es donen 3 receptes de cebes a la brasa, entre les quals hi ha també la del porrus capitatus. I l’escriptor Marcial fa volar la imaginació mentre descriu el gest d’algunes dames mentre mengen els porrus capitatus…No el trobareu a Roma, haureu d’anar a Honagaria, a la ciutat romana de Brigetio però us en volia parlar perquè el gastrònom Apicio i el poeta Marcial en parlaven i si es menjaven a Brigetio ben segur que també es menjaven a Roma. Us imagineu l’Emperador Neró menjant calçots? Ara es diu que molt probablement no fou Nero que incendià Roma, que ho digueren els senadors per difamar-lo, però és molt probable que fes rostir uns calçots!
Prop del tiber, a Via giulia, hi trobareu una església silenciosa i lúgubre…és l’església de Orazione e Morte. A banda i banda del portal d’entrada dos capitells amb forma de calavera us picaran l’ullet amenaçadors i una inscripció de marbre situada al costat de la porta us recordarà sorneguera: “hodiemihicras tibi” és a dir avui a mi demà a tu. No tindreu masses ganes d’entrar-hi no…tot i que la curiositat us empenyerà a fer-ho.
Abans d’entrar podeu tirar una moneda a dins d’un forat situat a la dreta pels “poveri morti che si pbliano in campagna” és a dir pels cadàvers dels morts que es recullen al camp com convida a fer una altra inscripció.
Aquesta era l’església d’una confraria ben especial. Els membres d’aquesta confraria recollien els morts trobats dispersos pel camp, pels rònegs carrers de Roma o ofegats dins del riu, que ningú havia enterrat. Eren els cadàvers de gent pobra, morta lluny de casa, que corrien el risc de ser àpat pels animals.
La confraria va néixer en ple renaixement, el 1538, quan encara no existia un servei d’enterrament public. Aleshores eren les famílies les que havien de pagar les despeses del transport dels cadàvers dels propis familiars o ho feien les confraries a les quals aquestes pertanyien. Els cadàvers de la gent pobra, que moria lluny de casa i que no pertanyia a cap confraria sovint quedaven sense enterrar. La gent pobra recorria a les ofrenes que recollien pels carrers de Roma per tal de donar una sepultura digna als essers estimats, però la col.lecta era difícil perquè no es tractava encara d’una caritat organitzada. Al camp això era encara més complicat perquè hi vivia menys gent i els kilòmetres a recórrer eren més que a la ciutat on la gent vivia frec a frec i a on, especialment a Roma, hi havia moltes esglésies. Per fer front a aquesta necessitat va néixer la Confraria de la Mort la qual portava els cadàvers de la gent pobra o sense identitat vers l’església més propera, perquè el difunt pogués finalment recuperar la seva dignitat i pogués sobretot reposar en el si Déu. La tasca no degué ser gens fàcil, i encara degué ser menys agradable!, si penseu que els membres d’aquesta confraria havien de recórrer sovint kilòmetres i més kilòmetres, arrossegar un cadàver sota el sol, sota la pluja i superar tota una serie d’obstacles inimaginables abans d’arribar a l’església més propera. La confraria finançava aquesta activitat gràcies a la caritat organitzada, amb les ofertes que es recollien a les esglésies i també pels carrers de Roma.
Un cop enterrat el difunt s’encarregava de pregar també per la seva ànima i per aquest motiu rebé el nom de confraria de l’oració i de la mort. Fou el Papa Juli III el que obligà a la confraria d’acompanyar l’activitat de transport i sepultura amb la de l’oració i les misses pels difunts. Degut a això el 1552, l’any que aquesta fou oficialitzada, a instàncies del Papa i després d’haver rebut nombroses indulgències rebé el nom definitiu de Confraria de l’oració i de la Mort.
Com podeu ben imaginar el Novembre era un mes important per la confraria!. Durant els vuit dies que seguien la festa de Tots Sants, no només deia misses pels difunts sinó que organitzava dins del cementiri subterrani de l’església, entre calaveres i lampares fetes amb els ossos dels desheretats, un espectacle musical corprenedor: un oratori fúnebre, que esdevingué molt popular i escenogràfic però no massa encisador.
Un altre de les molt lloables funcions de la confraria era aconseguir que el Papa alliberes cada any un condemnat a mort.
Amb la creació dels serveis municipals d’enterrament la confraria va abandonar la seva funció principal i es va dedicar només a l’oració pels morts, funció que encara continua duent a terme puix que aquesta encara existeix.
És interessant el cementiri subterrani de l’església ornat de manera impúdica amb els ossos dels morts, semblant al dels caputxins de via veneto. Aquest ens recorda, juntament amb la clepsidra que decora la façana de l’església, el tempusfugit és a dir que el temps fuig, inexorablement!
Via Giulia 262 es visita els matins excepte els caps de setmana de ldos quarts de 7 a les 11 i a la tarda (també els caps de setmana) de les 4 a dos quarts de 7.
Només necessiteu un parell o tres d’alberginies, alfàbrega, suc de tomàquet i parmesà…i també una mica de paciència.
Es una espècie de Lasanya feta amb albergínies i és un plat boníssim!
Talleu un parell d’albergínies a fulls prims (1/2 centímetre aprox.) en sentit vertical i desprès fregiu-les.
Feu un suquet amb tomàquet, ceba i alfàbrega.
Unteu una plata de forn amb un xic de mantega closqueu-hi una capa d’albergínies fregides. Al damunt poseu-hi el suc que heu fet abans, unes fulles d’alfàbrega fresca, trossets de mozzarella i parmesà gratat. Cobri-ho amb un’ altra capa d’albergínies, amb el suc, l’alfàbrega, la mozzarella a trossets i el parmesà i aneu creant estrats fins que s’acabin els ingredients. L’ultima capa ha de ser amb el suc de tomàquet que tornareu a empolsinar de parmesà. Podeu posar-hi també crema de llet. Poseu-ho al forn a 200 graus i coeu uns 25 minuts. Abans de menjar deixeu-ho refredar un xic.
Doncs sí! Sembla que no pugui ser però d’entre els milers de relíquies cristianes, algunes tan improbables com la del sospir de Crist o les plomes de l’arcàngel Gabriel, també hi ha un Gland. Escrivim Gland amb majúscules perquè no es tracta d’un gland qualssevol, és el gland que es tragué al nen jesús quan fou circumcís i pel que es veu tenia poders miraculosos. El Gland de Jesús curava la infertilitat de les dones entre altres coses, per aquest motiu Caterina de Valois, muller d’Enric IV d’Anglaterra, que tenia certes dificultats en gestar un hereu, en comprà un. M’imagino que es pensà que comprava l’autèntic perquè pel que es veu en circulaven 18 per tota Europa. El comerç de relíquies fou molt usual en època Medieval. Posseir relíquies era aleshores important, aquestes donaven un cert benefici als seus propietaris: beneficis espirituals, miraculosos i també econòmics. Les relíquies eren rentables per les esglésies perquè atreien peregrins I també els seus moneders, els ciutadans que les compraven obtenien indulgències, és a dir tenien més possibilitats d’anar al paradís o d’anar-hi més rapidament. Això generà un tràfic consistent d’aquestes i també els caçadors o comerciants de relíquies, que per diners I a vegades amb el beneplàcit de l’església no dubtaven en inventar-les. És per aquest motiu que ens trobem amb relíquies tal volta improbables com els corns de Moisès, I amb 18 glands de Jesús o amb mil·lers d’ estelles de la vera creu, les suficients per generar un bosc.
El Gland de Jesús més famós estava a Roma, és clar. Fou un regal de l’emperadriu d’Orient a Carlemany amb motiu de les seves noces i aquest quan fou coronat Emperador el donà al Papa. Arribà a Roma, per tant, el segle IX i estava dins del Sancta Sanctorum. El Sancta Sanctorum fou la capella Privada dels Primers Papes, podriem dir que era la Capella sixtina d’ època medieval. Aquesta estava dins del Palau de Laterà, al costat de la basílica de Sant Joan, que fou el primer palau dels Papes. La Basílica de Sant Joan és la catedral de Roma i la Primera basílica Cristiana. Aquesta juntament amb el Palau fou construïda al costat de les muralles, en una zona perifèrica, perquè quan Constantí legalitzà el cristianisme encara hi havia molta població cristiana, senadors cristians… i no convenia un lloc massa vistós. La capella Papal rebia el nom de sancta Sanctorum perquè a dins s’hi guardaven les relíquies més sagrades de l’antiguitat, era el lloc més sagrat que hagués existit mai. Jutgeu vosaltres mateixos: un quadre realitzat per un àngel que representa el rostre de crist i que els Papes passejaven per Roma durant les processons importants, aquest miracle fou recobert de plata per tal de protegir-lo però fou dotat de portes que obrint-se permeten veure la cara de crist i també les seves cinc llagues; l’Escala Santa del palau de Pons Pilat que Jesús pujà el dia que fou jutjat, divuit graons de marbre que Santa Elena portà a Roma d’un a un i que els fidels pugen de genolls; les sandàlies del nen Jesús; la cadira del Sant sopar; la sang de Crist coagulada; fragments de la columna a on fou lligat i fuetejat; una espina de la corona; part de l’esponja usada durant el seu calvari; els caps de Sant Pere i Pau; els raigs de l’estel que guià els Reis mags cap a Betlem… i el gland del qual parlàvem. Podeu anar a veure l’ Escala Santa i el Sancta Sanctorum quan visiteu la Basílica de Sant Joan de Letrà puix estan al seu costat, només cal que creueu el carrer.
Algunes d’aquestes relíquies van desaparèixer. Entre aquestes hi ha el gland que pel que es veu fou robat durant el famós i terrible saqueig de Roma del 1527 dut a terme per l’exèrcit de mercenaris del Rei Carles V. El soldat que se l’endugué juntament amb el bell relicari fou capturat i fet presoner a Calacata, un poblet medieval encrespat al damunt d’una roca situat a pocs quilometres de Roma. Fins fa poc allí estava el gland de Jesús i aquest es mostrava al poble durant les processons de la Santa circumcisió que abans del Concili Vaticà II, que abolí la festa, se celebrava l’1 de Gener. Desaparegué misteriosament després de la processó del 1983, no fa pas gaire. La majoria de glands desaparegueren molt abans, durant la reforma Protestant i la revolució Francesa. No patiu! malauradament a Roma ja no hi trobareu el gland de Jesús però, entre moltes altes relíquies increïbles, hi trobareu encara a Sant Joan de Letrà i també a Santa Maria del Popolo una relíquia una mica més tendre: el melic del Nen Jesús.
A Roma hi trobareu algunes colònies d’animals, a vegades curioses. Conquerir Roma no ha estat mai fàcil, pocs ho han aconseguit. Aquí teniu alguns herois:
En el Fòrum de Trajà hi viu una colònia de crancs de riu. Eus aquí un dels membres d’aquesta colònia! Sembla ser que van colonitzar les aigues subterrànies que flueixen sota el Mercat de Trajà els anys 80. S’amaguen de dia i a la nit surten a buscar menjar. Ja ho veieu, no només els romans eren colonitzadors i feien vida al Fòrum!.
Aquesta fotografia és d’en Pep Bernat Sànchez Moner, el qual vaig guiar a Roma. Les gavines s’han apoderat de Roma i es poden veure en qualssevol lloc de la ciutat. Aquí dalt teniu l’Emperadriu amb el Coliseu al fons. En veureu moltes al Fòrum Romà, al damunt de les columnes, com antics cònsols romans, o caçant altres ocells com legions en terres estrangeres. Fa estrany veure-les enmig de Roma perquè el mar és distant per una gavina, és a 20 Kilòmetres.
El problema va començar el 1973 quan Fulco Pratesi, el fundador del WWF italià, va portar una gavina femella coixa al zoològic de Roma per curar-la. La gavina tan malament no devia estar perquè va atraure a una gavina mascle que volava pels voltants del parc i aleshores va començar un idili que continua fins als nostres dies. Els dos van fer un niu dins del recinte dels elefants i van procrear. Més endavant van decidir engrandir la família i van fer un altre niu al damunt de les roques dels tigres. Ara hi ha nius de gavines enmig del centre històric. Tots els descendents de la gavina coixa. Les gavines, en efecte, es reprodueixen ràpidament i ja en son més de 40.000. Això és un problema perquè especialment de l’Abril al Juliol que és quan procreen es tornen molt agressives per tal de protegir el seu niu i ataquen també als turistes. Encara recordo una visita als palaus vaticans amb els turistes terroritzats perquè les gavines no els deixaven asseure al famós pati de la pinya per sentir les meves explicacions. També suposa un perill per l’ecosistema perquè ataquen a ocells més petits que han viscut pacíficament sempre entre nosaltres com les orenetes, els pardals o els pit-rojos. A Roma hi trobem menjar, sobretot a la deixalleria de Malagrotta que és la deixalleria de la capital. Pel que es veu és la deixalleria més gran d’Europa i hi troben menjars exquisits. La deixalleria no compleix la normativa Europea, però, i l’hauran de tancar aviat. Quan això passi el problema de les gavines empitjorarà perquè hauran de venir totes al centre de Roma a buscar menjar.
Roma ha esdevingut l’ Imperi de les gavines!. Com podeu veure son també les Senyores del Vaticà i que no respecten ni tant sols el colom del Papa.
Els seus grans competidors son els corbs que al igual que elles prefereixen la ciutat gàcies al restaurant de Malagrotta i també a les bosses d’escombreries que hi ha per tota la ciutat. Els romans no practiquen de manera eficient i obedient la recollida diferenciada de brossa i tampoc s’hi pensen gaire a tirar les coses per terra. Fa uns quants anys alguns romans van ser atacats pels corbs durant el periode de la cria, aquests baixaven i colpien el cap de les persones amb el vec, com en la pel.licula Els ocells d’ Alfred Hitchcok. En les fotografies del vaticà hi faltava, en efecte, l’altre gran protagonista: el corb.
Els primers periquitos van arribar a Roma després de la descoberta d’Amèrica, la noblesa romana els tenia a dins de gàbies i els exhibien als convidats. El Papa Lleo X inclús els feia participar en les seves processons, era un Papa excèntric, li agradava anar a caçar, finançava les seves caceres amb la venta d’indulgencies i s’envoltava d’animals exòtics. Aleshores els ocells arribats de les Amèriques eren a dins de gàbies, ara es passegen lliurement per la ciutat, com antics lliberts. A Roma també hi ha una colònia de periquitos, lloros i ocells tropicals. Aquesta animals sociables i poc perillosos per l’ecosistema sembla que van arribar els anys 90 quna va començar la moda de tenir-ne un a casa, engabiat.
Els amos indiscutibles de Roma són, però, els gats, n’ hi ha 400 colònies. A Roma tots els monuments tenen una colònia de gats i les seves gattare, que són les dones que cada dia els porten menjar i se’n cuiden. Són grassos i ofenosos. Cada dia arriben les gattare amb una olla i un cullerot i surten dels llocs més impensats quan aquestes colpegen l’olla. Us quedaríeu parats dels gats que hi arriba a haver! Tots tenen el seu nom i al Coliseu, per descomptat, n’hi ha un que es diu Neró. Neró és el més dolent de tots.
Al Palatí cada dia hi puja una marquesa romana. Havent estat aquest el turó a on visqueren els emperadors la Marquesa se sent còmode amb aquells gats que son de les altes esferes…
Els gats de Roma son tan famosos que surten en el doblatge italià de la pel.licula de Walt Disney “Els Aristogats” i tot! El gat Romeo és un gat del Coliseu i canta en romanesc:
Algunes colònies son oficials i protegides. La colònia més important de totes és la de Largo Argentina. Els gats de Largo Argentina ronronegen als peus de Juli Cèsar. Encara que no hi hagi res que ho digui és allí que fou assassinat. Cèsar morí dins del teatre de Pompeu, que ara està sota terra, exactament a sota del modern teatre argentina. La colònia de Largo Argentina és també la més rica i ben organitzada, rep subvencions i molts visitants. Va nèixer al moment de les excavacions de Largo Argentina. La gattara més il.lustre d’aquest colònia fou la gran actriu Anna Magnani que vivia prop d’allà, envoltada de gats.
També hi ha una gran colònia a l’ombra de la Piràmide Cèstia. Després de la conquesta d’Egipte a Roma es posaren de moda les tombes piramidals. A Roma n’hi havia diverses i ara només queda aquesta. La Piràmide fou construïda amb marbre de carrara i en tan sols 330 dies, ja que Caio Cestio, el propietari, ordenà que si aixi no es feia desheretaria als seus descendents, els qual després de la seva mort la van construir rapidament! Podeu consultar les seves webs:
L’altra colònia són els estornells que també han esdevingut un problema, sobretot pels regals que ens llancen des del cel. Passen el dia al camp i tornen a Roma a passar la nit. L’estiu passat era impossible passejar pel costat del riu per culpa dels estornells, mil·lers d’excrements feien difícil poder passejar tranquil·lament: qui ho feia amb el nas tapat, qui amb un paraigües… provocaven accidents perquè el terra dels carrers relliscava i eren un verdader perill pels motorini. A Roma hi ha tants motorini com estornells, és una ciutat amb molt de tràfic i caòtica, gràcies en tenen els romans del motorino que ajuda a moure’s més fàcilment!. Van intentar fer-los fora amb un megàfon que reprodueix el crit d’un estornell angoixat per tal d’espantar-los i sobretot per estressar-los i desorientar a les cries. Són, malgrat tot, els artistes de Roma. Ens llancen regals fètids però per compensar pinten quadres abstractes al damunt dels palaus barrocs. Roma seria tota antiga si no fos per aquestes criatures que donen a la ciutat la modernitat que li falta.
Sembla un collaret de gos oi? Però és el collaret d’un esclau romà.
A la medalla del collaret hi diu que es torni l’esclau que ha fugit al seu propietari Zonino. Hi diu: “ He fugit, agafem, quan em portis al meu propietari Zonino, rebràs un Solidum”. El solidum era una moneda d’or (d’aquí deriva la paraula “soldi” que en italià vol dir diners). A Roma aquests collarets eren normals, cap propietari volia perdre el seu esclau. El podeu veure a la seu del Museu Nacional Romà de les Termes de Dioclecià que és un Museu epigràfic. A dins d’aquest museu hi trobareu també coses molt interessants, petits objectes que ens ajuden a conèixer la vida dels antics romans i de tant en tant n’aniré mostrant algun. Són petites peces d’un trencaclosques que generalment els turistes no van a veure per mancança de temps però que són molt útils de conèixer. Tal com canta Francesco De Gregori :” la història som nosaltres” , la petita gent, i a través d’aquests objectes de vida quotidiana aprenem tanta història com davant del Coliseu.
Roma per un forat 