L’ Ogre de Roma

 

Aquesta Setmana Santa, mentre esperava un grup que jo mateixa havia de guiar dins del Coliseu vaig descobrir un grafiti curiós en un angle del carrer. El graffiti era a la sortida del metro, amagat al darrere d’un petit quiosc de revistes i tristos souvenirs. Representava el Coliseu esclafat pel que semblava un temple xinès. Era un grafiti estrany que esperava ser desxifrat. Va capturar la meva atenció i el vaig fotografiar, en primer lloc empesa pel meu sentit estètic i després per la meva curiositat. Quin significat devia tenir? Al bell mig hi vaig descobrir una paraula: Hogre. El nom era més aviat inquietant. Vaig agafar el mòbil i vaig fer una recerca per internet. Aleshores vaig descobrir que Hogre és un street artist de Roma ja amb certa fama i algunes exposicions. El seu art es pot trobar a molts carrers de Roma, especialment en barris populars com san Lorenzo, tiburtina o via salaria. D’ aquest artista no es troben gaires dades personals ja que es vol mantenir en l’anonimat i es vol expressar lliurement al damunt de les parets de Roma. Usa el graffiti i també l’estencil. Com l’art pop representa personatges o coses que formen part de la nostra quotidianitat o del nostre imaginari col·lectiu i els treu llur identitat. Veurem un Mussolini al davant d’un crani amb actitud hamletiana o un Beppe grillo que recorda el cartell “I want You” amb l’oncle Sam de la primera guerra mundial… tots personatges amb una forta identitat representats de manera paradoxal, contraria al que estem acostumats o de manera desconcertant. “Res és el que sembla” m’arriba a mi, però potser m’equivoco. Mirant aquests graffiti es prova una certa inquietud, un certa amenaça, sembla que caiguin algunes certeses. Un ogre volta pels carrers de Roma i enderroca les nostres “veritats”!.
Que deu voler dir aquell coliseu esclafat per un temple xinès? Continuo buscant i llegeixo que Hogre està convençut que vendran al Coliseu a una multinacional xinesa. El nostre passat, les nostres certeses, inclús les que semblen eternes i inamovibles, com el Coliseu, corren el risc de desaparèixer.
Des del meu punt de vista el graffiti que vaig veure rere el negoci de souvenirs és una metàfora de la societat moderna i al mateix temps una amenaça. Sembla dir que res roman, tot canvia, res és el que sembla, la societat de consum corromp el món i ens pren la identitat. Potser no és casualitat que el graffiti estes al costat d’un quiosc de souvenirs, no potser no ho és…