La veu del poble

Mentre s’estava fent pavimentar plaça Navona, en ple Renaixament, va aparèixer una escultura. La va descobrir un cardenal, el cardenal Oliviero Carafa, que finançava les obres. L’escultura representava a un home musculós. No sabem exactament quin era el tema de l’escultura perquè estava molt malmesa i mutilada, no tenia braços ni cames i al rostre, completament desfigurat, li faltava el nas. La hipòtesi més acceptada afirma que representa a Menelao agafant amb els seus braços a Patroclo mort.
No obstant això el cardenal va quedar entusiasmat amb aquella escultura. La va trobar tant bonica que la va fer col•locar al damunt d’un pedestal al davant del seu palau. Molts artistes i erudits en van quedar enamorats. Entre aquests hi havia també en Miquel Àngel, que n’admirava les proporcions i la representació anatòmica.
El populatxo no ho acabava d’entendre…aquell tros de marbre desgastat i trencat no tenia res de bonic! Consideraven aquella escultura un exemple de l’excentricitat dels intel.lectuals. Aleshores algú va plantar al damunt d’aquella escultura un cartell burlant-se del cardenal i dels intel.lectuals del seu temps. Molt possiblement va fer riure a molta gent perquè després d’aquella burla en vingué un altre, i un altre fins que es convertí en una costum pantuflar les burles i les critiques que els romans volien expressar contra els Papes i els personatges públics al damunt d’aquella escultura.
Aquella escultura mutilada esdevingué la veu del poble i el poble al final li donà un nom, li donà el nom de Pasquino, no sabem exactament el perquè. A partir d’aleshores totes les burles penjades al coll del Pasquí reveren el nom de pasquins, Pasquinate en italià.
Evidentment els pamflets s’havien de posar de nit i d’amagat, un pasquí suposava un cert risc. Hi va haver alguns Papes que van intentar desfer-se de l’escultura. Adrià VII(1522-1523) va intentar tirar-la al riu però la Cúria li ho va impedir. Altres van fer vigilar l’escultura dia i nit i van publicar un edicte en el qual s’hi deia que qui fos sorprès posant un pasquí seria condemnat a mort o se li confiscarien els bens. De totes maneres això no va tapar la veu del poble, a partir d’ aleshores es començaren a usar també altres escultures. Totes eren antigues i estaven en llocs públics. En total n’ hi havia set. Reben el nom de escultures parlants perquè expressaven les critiques del poble i cadascuna d’elles tenia un nom propi. El Pasquino fou la primera i avui dia els romans encara l’usen per exposar-hi algunes critiques.
Miquel Angel la trobà magnifica! Per tant si a Miquel Angel li agradà no deu ser tampoc una escultura tant lletja com deia el poble! En tot cas fou sobretot el poble que la feu famosa.